Encetem el pont que ens catapultarà a les acaballes del curs. El secretari de Déu —o com se n’hagi de dir, del càrrec del súbdit que li porta l’agenda— s’ha begut l’enteniment. Com a mínim a mi, em sembla impossible, de tan present com tinc aquell 14 de setembre en què em plantava, per primer cop a la vida, a l’altra banda d’una aula de secundària. Els llavis repetien un discurs memoritzat al lavabo, al llit i a la cuina; els ulls procuraven de no desatendre cap d’aquelles mirades expectatives; i el cap veia trontollar la submissió del cos, ingovernable, rebel als designis del monarca cerebral.
Fa ja mig any del primer d’octubre en què vam burlar la bota del feixisme que ara ens esclafa amb total impunitat. I amb la indiferència dels qui fan gala de la defensa dels drets humans.
No pot ser. Que algú digui al maig que s’ha precipitat.
Sobrevolem els Alps. Hauríem d’aterrar en hora i escaig. Per a ella, volar és la màxima de la llibertat, un símbol inequívoc d’aventura, una experiència digna de ser gaudida. Jo, que li entrellaço els dits al reposa-braços, em sento atrapat en un tros de ferralla submergida en l’evanescència capitanejada per un sense rostre. Una ampolla a la deriva farcida d’insectes anònims.
Viatgers de mena tant un com l’altre, ella considera el vol part del viatge; jo, un tràmit: un mal necessari.
—Tan fredes que les tens sempre, les mans, i ara et bullen!
—Fins i tot em suen—, provo un mig somriure.
—Oix… petit!
Un petó d’ella, fort i a la galta, és treva en el camí ferotge que ens du indefectiblement al no-res, o —el que és encara més esfereïdor— a la incertesa. Ella és una dona vital; jo, un moribund aferrat a sensacions.
Però fa una carona, amb la testa recolzada a la meva espatlla, que hauria de ser patrimoni universal de la tendresa. I de sobte, embriagat per l’olor dels seus cabells, comprenc que aquest instant és esma per combatre monstres. Que aquest instant és vida i certesa a la vegada. Que aquest instant es confegina de quinze mil bilions de casualitats. I que, potser per tot això, en certa manera, aquest instant —diguem-n’hi amor— és l’eternitat que ens queda.
