“Ser pobre vol dir esperar per tot. Els rics passen ràpid.” Aquesta és una de les afirmacions de Lucia Berlin (Alaska, 1936-2004, Los Ángeles) en el seu conte Manual per a dones de fer feines que dóna títol al seu recull de contes. I és que aquest esperar és el que li permet pensar, i reinventar la seva biografia que plasma en uns contes exquisits, punyents i sarcàstics. La seva espontaneïtat estilística ens aboca a uns móns que podrien ser el de totes les dones soles amb fills i que han de tirar endavant com sigui. El seu periple passa per fer un munt de feines que van des de professora d’espanyol, de cuidadora, d’infermera, de dona de fer feines, de mula i moltes altres activitats que descriu amb tendresa i amb cruesa. La seva mirada analítica inspecciona cadascun dels personatges i a ella mateixa. Diguem que ens vanta davant dels morros la mediocritat de les nostres vides i la lluita per la supervivència en un món capitalista que si no tens diners et deixa morir al carrer. La seva lluita per desintoxicar-se de l’alcohol ens mostra l’ansietat i la culpa per no poder deixar-ho, el fer veure que està sòbria davant dels fills, alumnes i caps de feina. La narradora que pren diferents màscares en els seus contes ens mostra la part més humana de les persones. Humana en tant que s’equivoca, cau i es torna a aixecar una i mil vegades. Un personatge que mostra la seva fortalesa en un híbrid que està a la frontera de tot. És mig americana, mig hispana, recorre els llocs fronterers d’El Paso, Alburqueque, Juárez, perquè allà tot és permès i és que en les fronteres és on sorgeix la “il·legalitat” però també la veritat de molta gent desemparada que està de pas per a una vida millor. Podríem dir que és un territori de somnis però també amb una gran dosi de crua realitat. A l’altre cantó de la frontera (Mèxic) és on les nenes i les dones van a avortar al haver estat violades per la família, acompanyades per la mare si cal. On les dones fan de mules per passar drogues aquest cop cap a EUA. On els americans que no són blancs busquen una vida millor. En el seu Quadern d’urgències 1977 ens diu que “a Urgències hi regna la por, l’alcohol i la solitud”. I és que allí majoritàriament hi arriben persones víctimes d’atacs d’angoixa, sobredosis i suïcidis. La majoria reincidents, sols, addictes, per tal de poder suportar la vida que els pesa com una llosa. L’autora ens descriu aquestes situacions amb una descripció veraç, tendre però també sarcàstica. No ens dóna una vareta màgica per com podrien canviar les coses però amb la seva ridiculització de la situacions més banals ens mostra com en som de mediocres, i com la realitat que se’ns imposa acaba essent delirant perquè la normalitat és un conte inventat per amagar-se d’allò que fa més por. Trenca tots els tabús i ens mostra com l’únic que ens salva és l’amor i que la gent corrent, els pobres, el tant per cent més elevat d’habitants del món, pot sobreviure gràcies a l’enginy, el bon humor, la tendresa i l’empatia cap als altres. Tot això amb una llibertat i una intensitat que fa que un cop comences el llibre no el puguis abandonar rient i plorant a parts iguals.
