Los asquerosos de Santiago Lorenzo relata una història particular. Un noi inofensiu que clava un tornavís a un policia antidisturbis que el volia pegar i s’amaga en un poblet abandonat de tants que n’hi ha arreu. Quin millor lloc per passar desapercebut a la policia? Un relat contemporani que sobta per la ironia còmica que embalsama tota la història.
En la primera part del llibre ens explica com el protagonista, Manuel, no importa a ningú, ni als seus pares. Tanmateix, ell tampoc té la intenció d’agradar. Només intenta passar desapercebut, no molestar i que no el molestin. Com és habitual troba llocs repugnants per viure en un Madrid infestat d’oportunistes que ofereixen qualsevol habitació llardosa per quatre duros que no declaren. Les feines també són per l’estil: teleoperadores, converses per telèfon amb estrangers en castellà, etc. Tot per una xavalla que en Manuel s’adona que no necessita quan fuig de l’urbs. Arriba a Zarzahuriel espantat i s’adona que amb pocs recursos pot sobreviure i que no necessita gaires coses per ser feliç. No és un cant a la vida rural mitificada sinó que és l’aventura d’un individu especial que troba una manera de viure millor enmig del no-res i sol. El problema sorgeix quan apareixen uns veïns corrents, moderns i alfabetitzats, vaja, uns com nosaltres. Ell els posa el sobrenom de MOCHUFAS. Aquesta seria la segona part del llibre i es dedica a descriure les activitats d’aquest subgrup tan estès.
Els mochufas són un subconjunt dels “asquerosos”. Tots som “asquerosos” per a una altra persona, però aquest subconjunt de “fastigosos” tenen unes característiques especials. Són aquells que miren “Sálvame” o que se les donen de patriotes sense saber situar al mapa on està qualsevol lloc de la seva geografia més preuada. Acostumen a parlar cridant i es colen a totes les cues que poden. Creuen en la Santa Mare Església però no van mai a missa a excepció de comunions, batejos i altres festeigs rituals. Si van a algun lloc s’han de fer la selfie de rigor amb postura inclosa, no fos cas que quedessin naturals. Tota la merda que consumeixen va cap a terra: xips, llaunes amb refrescos impronunciables, plàstics de tota mena que deixen per allà on passen. (Com alguna de les que acabo de recollir als voltants del camp de futbol de Llagostera: llaunes, ampolles, bosses i altres embalatges similars).
En tot cas, aquest relat serveix d’alliberament per llegir el que voldries dir però ben escrit. Heus aquí un retrat del primer grup de mochufas que arriba a Zarzahuriel a destorbar la quietud d’en Manuel:
Había entre La Mochufa varios gordos (los de las camisetas de gimnasio). Eran de esos que lo son por no reunir ganas de levantarse del sofá, por comer lo que sea con tal de no prepararlo, por pelotudez, por ser vagos, por andar dormidos, por no arrancar. De los de las grasas insaturadas fluyendo por las venas sin disolvérseles en la sangre por estar apanarrados en modorra terminal. Una cierta terminología de gordo justificadamente reprobable y cuyo comprobante va mucho antes en la expresión facial de panoli que en las lorzas y en las mollas. De estos había bastante, no necesariamente adultos.
Estaba la cuñada chorraboba que se las daba de independiente porque salía a pasear sola. Volvía siempre con una foto del paraje deshabitado, que enseñaba a todos. La titulaba con variaciones del lema DESCONECTANDO DEL MUNDO y la colgaba en Internet.
Había más gentes cuyas particularidades llamaban la atención: el del chambergo de plástico, que iba cocido en su propia gelatina como si fuera una cazuela de callos. Otro muy peludo, que tenía pelo hasta en la raya del pelo. A uno le habían salido cartucheras en los muslos, y llevaba los fémures entre paréntesis. Una muchacha tenía los pezones como dos yoyós. Muchos tendían a vestir como si fueran a la jungla de Sumatra, dril, caqui, verde oliva y mucho bolsillo. […]Los niños (hijos, sobrinos, nietos) les salieron culudos, y muy de decir pirrileras. Eran destinatarios infantes del infantilismo de sus padres, que en este caso era infantilismo del de la rama revenida, dolosa, bastarda y vergonzante, la del mal síntoma.
[Lorenzo:135]
Els sonen aquests personatges? Podríem ser qualsevol d’ells, però lluny de l’ofensa provoquen un efecte catàrtic. Fan riure i pena, sí, però també és sa riure d’unes desgràcies inconscients, ja que així es porten a primera línia i fan de mirall i crítica social. Mirin la radiografia que es fa dels pares i fills mochuzas:
A los adultos se les notaba que si tenían tantos hijos era porque tampoco se les ocurría otra distracción para hacer vida. Parecían convencidos, por otro lado, de que un crío sólo vivía su infancia plenamente en la medida en que la activaba en cuanto a memo.
[Lorenzo: 137]
Els nens imiten als pares i per tant, el futbol ho envaeix tot en la vida mochuza:
La información deportiva era su principal influencia conductual y fraseológica, sin que ningún padre hiciera nada para corregir la malformación. Cuando el hámster de un crío se pusiera enfermo, diría que el animal estaba “librando el partido más importante de su vida”. Cuando otro se comprara una bolsa de ganchitos en Navidad, contaría que la había adquirido en el “mercado de invierno”. […] Había dos o tres niños de diez años que celebraban sus goles metiéndose el pulgar en la boca. Se lo habrían visto hacer al futbolista en el estadio, y daba un asco de tripa dada la vuelta pensar que los críos procreaban y que en los momentos de éxito se acordaban de lo expelido.
[Lorenzo: 138]
Els sona? No diem expressions com “fora de joc”, “gol en pròpia porteria”, “temps de pròrroga” o “joc defensiu” en tots els contextos de la nostra vida, inclosos els qui no suportem el futbol?
Què feien els mochuzas a Zarzahuriel? Per què fem les coses la genteta? Per què anem de viatge a la quinta forca en manada o ens enamorem a manera de menjussa romàntica?
Los mochuzas habían recalado allí para hacer las cosas que veían en los telefilmes de puré de mierda. […] Compraron lo que ellos llamaban una barbacoa. No atinaban a encenderla ni a alimentarla, y no iban aplicarse para aprender a manejarla. Así que siempre acababan recurriendo a bañar la madera con fuel, que eso ardía seguro. Se comían la carne con sabor a camión, tan felices de lo bien que quedaban las chuletas asadas en brasa de encina.
[Lorenzo:139]
I tan feliços que ens quedem nosaltres fent les coses típiques mochuzas per viure en llocs guais, tenir cotxes cars que gastin molt i semblar feliços a tothora a Instagram o a qualssevol de les xarxes socials imperants. La qüestió és gastar, contaminar i cremar temps perquè d’aquest no sabem què fer-ne i ens omplim l’agenda per tal de no quedar-nos mai sols, no fos cas que acabéssim qüestionant-nos.
Inundats de porqueria plàstica busquem la pau interior a base de bitllets i teràpies miraculoses que només serveixen a aquells que ja estan predisposats. Sempre hem de semblar feliços perquè som els més “guais” que per això imitem les postures dels nostres ídols i ens fotografiem el cul a la platja, per penjar-lo a les xarxes i després dir que som feministes i que el meu cul és meu encara que jo el cosifiqui i el vengui com a pàgina de presentació.
Ens hem tornat bojos? El mercat i la ideologia dominant ens està trastocant el cervell, segurament deu ser cosa de la selecció cultural. Tanmateix, crec que envejo la salut de dir i poder dir què pensa un autor com Santiago Lorenzo que, de formació guionista i dedicat al món del cinema, el 2010 va decidir trencar amb tot i dedicar-se a escriure, i ho fa molt bé. Ja tinc ganes de llegir els altres llibres. Feia temps que no m’ho passava tan bé. M’ha fet pensar en l’Ignatius Really, recorden La conjura de los necios (La conxorxa dels enzes)? Jo tenia 17 anys quan el vaig llegir i m’ha quedat imprès a la memòria. Un inadaptat hilarant, crític i mordaç que al mateix temps que topa amb tots els obstacles socials els desmunta amb la seva peculiar manera de veure el món, aquest que pensem que és tan natural perquè el trobem de sèrie i processat.
