Aquesta és la història d’una heroïna real, una dona egípcia que als 6 anys li fan l’ablació com a totes les dones de la seva família. Una dona que quan neix la posen en una palangana amb aigua per si s’ofega ja que és una maledicció ser una nena. Una dona que ha lluitat tota la vida per poder existir, estudiar i tenir veu per als més oprimits. El seu combat és contra el masclisme, el capitalisme i el patriarcat perquè l’opressió que generen són la mateixa cosa, ens diu.
A la seva àvia la van casar als 10 anys i un cop la comadrona li va tallar l’himen, la van portar a casa del que seria el seu marit, que la va apallissar i violar a parts iguals. Encara no tenia la menstruació. No podia cridar quan la violava perquè sinó l’espòs seria la vergonya dels veïns. Als 14 anys tindria, “gràcies a Déu”, un baró, el pare de la nostra protagonista: Nawal Al Sadawi. Egípcia, metgessa, psiquiatra, activista política i sobretot feminista. Lluitadora pels drets de tots els humans però sobretot de les dones en una societat musulmana que menysté la dona sistemàticament. L’àvia parí 15 fills en una estoreta i d’aquests en van sobreviure un fill i 5 filles. Quan el marit morí, ella dona gràcies a Al·là d’haver-la alliberat del seu marit i procurà que el fill pogués estudiar per tal de poder sortir de la misèria del camp i casar-se amb una dona com cal, amb una bona dot i religiosa. La Nawal, des de ben petita aprèn que a casa seva totes les calamitats provenen de Déu i se li genera aquesta tríada: “Déu, calamitat, matrimoni”. La seva mare, casada als 15 anys, tingué deu fills, un per any, i als 30 ja ho havia donat tot, era gran. Com algunes de les nostres companyes africanes que malviuen davant del poder d’un marit que ho té tot permès per disposar del cos de la seva o les seves dones, filles, i totes aquelles que passen a viure sota el seu sostre. Com les que es queden vídues que s’han de casar amb el germà del marit i en conseqüència els fills i filles també romandran sota el seu jou. Tot en nom d’ Al·là i L’Alcorà. Com saben, alguns homes que no són musulmans també sotmeten defensen el masclisme aferrissadament en contra de les dones. Les anomenen Feminazis i encara no han entès que els feminismes lluiten per la igualtat de drets i no posen la dona per sobre de l’home sinó que manifesten que aquesta ha de tenir les mateixes oportunitats que els homes. Suposo que això és massa complicat per l’homo erectus masclista farcit de testosterona.
El primer escrit de la Nawal als 7 anys és una carta de protesta a Déu. Li diu que si déu fora just l’haurien de tractar com al seu germà, inclús millor perquè ella treu molt més bones notes. Si no li contesta deixarà de creure en ell. L’Alcorà afirma que a la dona se li ha de donar la meitat del que se li dóna a un home com a paga. Ella no ho entén. En els seus llibres explica com la religió serveix per dominar els homes, i sobretot les dones, en un món masclista, racista, militar i fanàtic que oprimeix els pobres i les dones particularment. Judaisme, cristianisme i islam tenen el mateix origen, l’Antic Testament. Explica que el vel començà amb el judaisme i el cristianisme, és el càstig a Eva per haver accedit al coneixement menjant de l’arbre de la ciència. El vel simbolitza el tall al cap. Les dones han de ser un cos sense cap, no ha de pensar. Com més devota ets, més et cobreixes, això començà amb el cristianisme, sinó mirin les monges. L’Islam ho ha heretat. La Nawal afirma que no es pot ser feminista i portar vel perquè és acceptar l’esclavitud. Una altra dada interessant: quan ella estudiava medicina, un 10% de les dones portava vel, avui en dia el porten el 90%.
L’escriptora narra els seus records carregats de dolor i també d’argúcies perquè no la casessin i la deixessin estudiar. Recorda que quan arribaven possibles pretendents ella es feia més lletja, els tirava el cafè “sense voler”, etc. Va tenir sort que el seu pare finalment accedí a que estudiés gràcies a les bones notes que obtenia. Ella volia ser escriptora, pianista i ballarina, però en un món com el seu no podia. Estudià medicina i s’especialitzà en psiquiatria per poder ajudar les dones, sobretot les que viuen en ambients rurals, on algunes acaben mortes a mans dels marits o simplement s’han suïcidat perquè no aguanten més. Una mala caiguda o un ofec al Nil convalida. Com que molestava, la canviaven de població tot sovint fins que no la van deixar exercir més i és quan escriu el primer llibre “Memòries d’una doctora” el 1960. Creà tal rebombori que al següent amb “Dones i sexe” ja la prohibiren definitivament i és quan s’haurà d’exiliar als Estats Units. Abans d’exiliar-se passa per la presó amb el règim d’El Sadat. Té sort que aquest mor al cap de dos mesos. Entre 1978 i 1980 és nombrada consellera de les Nacions Unides per a les dones a l’Àfrica, però rebutja el càrrec. Els membres són homes de classe alta i del primer món, decidint sobre les dones del tercer món.
Un dels temes més importants que tractarà serà el tema del sexe. El sexe per a les dones musulmanes, i tantes d’altres, no existeix. Quan li va venir la regla ningú li va explicar què li passava i tothom la tractava pitjor obligant-la a quedar-se a casa i a fer unes tasques domèstiques que detestava i òbviament el seu germà no havia de fer. Li costa una vida el tabú del sexe i no és el de l’ablació sinó el del credo. La repressió de la psique és molt més cruenta, i sinó mirin l’esclavitud del cos a la qual estem sotmesos al món occidental. Es casà tres vegades i té dos fills però els seus marits progressistes mai la van tractar com una igual, sola se sent més lliure. Per ella, el matrimoni pot ser una forma de prostitució. La seva sort és que guanyant-se la vida per ella mateixa no depèn de ningú. La independència econòmica és el primer pas per sortir de la servitud d’aquell qui mana. Té una filla i un fill als quals no va circumcidar ni fer l’ablació. No ho va permetre ja que considera que els traumes que se’n deriven en ambdós casos són molt perjudicials, també en el cas dels homes.
Diu que tots els governs que ha conegut estan en contra dels pobres i del costat de l’1% que controla el capital. Quan li pregunten si li agradaria obtenir el Premi Nobel o el de la Pau diu que l’únic que li interessa és que els seus llibres canviïn la vida a algú. Té 60 llibres escrits i traduïts en 40 idiomes, en català només un, en castellà només 5. Ens ho fem mirar?
De moment, recomano La hija de Isis, encara que no es pot comprar ja que no s’ha reeditat i només està traduït en castellà, sort de les biblioteques.
