Ciutat Princesa de la filòsofa Marina Garcés és un llibre actual, local i global a parts iguals on es va desgranant la Barcelona de finals dels anys 90 fins avui. El punt d’inici és el desallotjament del Cine Princesa, okupat des de feia 7 mesos, el 28 d’octubre de 1996 a la Via Laietana. El final és l’octubre de 2017 a Catalunya i tots els esdeveniments que s’han esdevingut entre aquests anys per part de l’activisme barceloní. Radiografia la ciutat des de dins i des de fora i intenta desxifrar el nosaltres com a agents socials a partir dels jo individuals, com ella mateixa. No ens dona pautes ètiques ni polítiques, sinó que ens convida a repensar el nostre món més pròxim i local i les seves reverberacions en la despietada globalitat econòmica en la qual vivim. Des de l’honestedat i la sinceritat ens convida a reflexionar d’on venim, on ens trobem i què volem com a éssers polítics. És també un excurs de l’activisme polític dels últims temps en una ciutat que mor i neix cada dia amb les diferents tipologies dels qui l’habiten i cerquen una manera de viure millor en un espai on hi regnen molts interessos diferents, sobretot econòmics.
Tot el viscut aquest últim any a Catalunya, i a Barcelona especialment, ens fa repensar què ha passat, com ho hem viscut i com es planteja el futur. Potser ens hem quedat encallats en l’acció-reacció? «Necessitem temps per pensar» era un dels lemes del 15M, i encara el seguim necessitant. La reivindicació del pensament lent es fa més necessària que mai tot i que la realitat sigui un bombardeig constant que ens demana actuar. Tots sabem que les coses fetes apressadament no ens deixen satisfets, i repensar l’espai comú on volem viure és una tasca prou àrdua per no incórrer en decisions precipitades.
Es pot fer la revolució quan ho tens tot cobert? El benestar social, que ja queda lluny, ens ha tapat la boca amb la despolitització? El fet és que alguns ho hem començat a pensar quan el sistema social feia aigües i quan tot el que aparentment ens sustentava ha caigut per la corrupció i l’avarícia d’uns quants que podríem ser tots. També des que l’u d’octubre de 2017 l’Estat va exercir amb molta duresa el seu monopoli de la força i d’una llei que volíem creure imparcial. Qui en són les víctimes? Unes que van dir que ja s’havia acabat, que ja n’hi havia prou, que volien decidir per elles mateixes, i que què s’havien cregut aquests que ostentaven el poder si el poder els ve atorgat pel poble. L’Estat ha quedat nu i s’ha desfet de tot allò amb què s’engalanava per no mostrar la seva vertadera cara, i també ens ha despullat d’aquell «consens» artificial, que només servia per acatar i censurar els qui se sortien d’allò establert, com els okupes per exemple. «Digues el que vulguis i pensa el que vulguis però la propietat privada no es toca, en les circumstàncies que siguin». Això ara ha canviat.
El joc brut i els excessos de la política que fan els governs ens han obert uns ulls que estaven adormits perquè no sentien el brunzit del colpeig lent i persistent que ens avisava que l’ens comú és un assumpte de tots. Un problema que des de Plató ens va roncant en tots els plecs de la nostra consciència. És possible un altre món més just? No ho sabem però s’ha d’intentar. Sí que va en detriment d’aquest capitalisme salvatge que ha convertit els ciutadans en clients i el món en un abocador de totes les nostres misèries i merdes (amb perdó), amagades sota una capa d’hipocresia que va molt bé per a l’autoengany general i individual. A la incertesa del futur només ens queda aquest nosaltres sense nom, com a ens pensant i autocrític, amb capacitat de tornar-nos a equivocar però també encertar. Com la revolució feminista que ja va començar fa molt temps, però és ara quan es visibilitza en un llenguatge canviant, que ja no accepta només el nosaltres universal i masculí. La realitat s’imposa i arrosseguem mortes i dolor, però també petites victòries quan algunes ja no es deixen empresonar pels costums establerts per a les dones i diuen prou; encara que a vegades es pagui amb la vida, malauradament.
El llibre, local i global, també ens parla de la marca Barcelona i del que ha provocat un turisme desaforat que fa que molta gent que viu a Barcelona se n’hagi d’anar perquè no pot pagar el lloguer o la hipoteca, endeutant pares i arrossegant fills a la caritat pública. Tantes famílies trencades, tants suïcidis, tantes morts per culpa d’aquest neoliberalisme salvatge que aporta un turisme low cost que necessita treballadors esclaus per seguir funcionant. La ciutat s’ha convertit en un parc temàtic amb uns especuladors sempre guanyadors que ostenten el poder i la repressió a canvi de diners. Desgraciadament, el model no és nou i massa vigent en molts altres llocs.
El relat és el resultat d’una autocrítica necessària per a continuar avançant des del pensament i la serenor i també una reflexió individual sobre el seu activisme social. En definitiva, és una obra que parla del que és individual i del que és general, del pensament íntim i del pensament comú. Un tema àmpliament tractat en tota la història de la filosofia i del pensament i que esdevé traumàtic ja des de l’inici dels temps: la conjuminació del Jo i els Altres. L’autora ens proposa un nosaltres sense nom, ja que només amb els altres el jo existeix: «L’individu no és una realitat última, sinó més aviat un miratge que si no té qui en reculli els trossos, quan es trenca, no és res». I és que aquest nosaltres és més que la suma dels jo individuals amb les seves diferències persistents i imprescindibles: «Un nosaltres sense nom fet de tots els nostres noms».
Fent esment del que ella anomena la condició pòstuma en la qual vivim: «Han canviat les coordenades de la historicitat. El present es desperta en forma d’incertesa, el passat en forma de deute i el futur en forma d’amenaça. L’aquí i ara és un abisme, el demà una pantalla en negre i l’ahir una memòria hipertrofiada on els fantasmes i els retrets conviuen amb tota mena de mercaderies vintage, de nostàlgies i de «retroutopies».»
L’última part del llibre conté el pregó que l’autora va fer per les Festes de la Mercè de 2017 i pel qual va ser molt criticada perquè va dir que s’havien de deixar plorar tots els morts, tant les víctimes dels atemptats com els qui els van realitzar. Tots tenim família i quan no es deixen plorar els morts d’una banda, el futur esdevé rancuniós i perillós. Una rememoració a Judith Butler després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001, la qual va reflexionar sobre els morts víctimes dels atemptats i els morts executors.
I és que els temes en aquest llibre no s’acaben sinó que són l’estímul per a una reflexió individual i general. Com no podia ser d’altra manera, l’autora ens exhorta a seguir pensant i qüestionant els nostres prejudicis més arrelats.
