S’ha de saber triar on seure al tren. Un sí, un no, un sí, un no. Espai vital. Si el vagó va buit ets com la Rosalía al jet privat. Si el vagó és mig ple, se t’ha girat feina. Existeix un instant en la nostra quotidianitat silenciat sistemàticament, però d’una violència terrible.
S’ha de saber triar amb qui seure al tren. Tu sí, tu no, tu sí, tu no. Som-hi: cal generar perfils ràpidament per una resposta àgil! Un nen? I si crida? I si plora? I si es dirigeix a mi com a “senyor”? Passo. Aquella noia sembla agradable, però llegeix un llibre d’autoajuda. (No sé si realment el llibre és d’autoajuda però hi ha dibuixat un cervell a la portada, cosa que em fa sospitar.) Un cop descartat ja no pots tornar enrere, això també és violent.
M’asseuria amb la senyora de la “chupa” negre, però al seu costat hi té el gosset. La rata aquesta paga bitllet? Targeta o afectiu? Té carnet jove? Fem bons descomptes per gossos. Dislike al caniche i a la propietària de la “chupa” negre. Per sort tinder ens ha entrenat per a això. Segueixo avançant. Dislike, dislike, dislike… Ep, aquest sí! Like! Ara em mira. Què fa? Treu la seva motxilla per fer-me lloc? Sí, sí! IT’S A MATCH! M’assec.
Quina sort he tingut! Que bé trio! El noi del meu costat fa bona olor i badalla llegint el Jueves. Quin gust viatjar tant tranquil… Quina confiança em genera… El senyor del davant en canvi es treu la pintura blanca de les ungles rascant amb la mà contrària. No tinc res en contra dels pintors de parets, em cauen bé en general. Però sí que tinc moltes coses en contra de la gent que es rasca la pintura seca dels dits al transport públic.
