Les revolucions acostumen a sacsejar tots els racons d’una societat. A Catalunya hi ha hagut una mena de revolució. És una revolució que no acaba de ser, tot i que es diria que el poble català l’empeny amb admirable i determinada autoorganització. El fre polític, de la por a les engrunes colonials passant pels botiflers de sempre, ha estat l’apaivagador de la fervor revolucionària. El primer d’octubre va estar a punt de fer-ho saltar tot amb una independència i república efectives. La història d’ençà el primer d’octubre, però, ha estat lleugerament diferent. Vivim ancorats entre reacció i revolució dins el propi independentisme. Mentre els CDRs mantenen la flama de la ruptura, els grans partits preparen la neoautonomia que ve.
És difícil de predir quin seria l’abast de la revolució i la república catalanes. És un pensament hipotètic que, per ara, no es pot materialitzar. Tanmateix, hi hauria dos escenaris possibles. Per explicar-los, vull fer servir Llagostera d’exemple.
El primer escenari seria el d’una República Catalana amb oblit. És a dir, sense fer net i assumint la major part de les estructures polítiques, econòmiques i socials del règim colonial espanyol i, també, del règim del 78—això voldria dir, per exemple, una constitució catalana de model espanyol jacobí. Tot creant una República que no vagi de trencar amb el substrat anterior, a Llagostera no canviarien gaire les coses. En realitat, més enllà del fet administratiu, la Catalunya no metropolitana ja viu força al marge de l’Estat espanyol i el fet de ser ciutadans de segona passa menys factura que per entre classe treballadora urbana o classes mitjanes ambicioses.
Per contra, el segon escenari seria el d’una República Catalana sense oblit. És a dir, fent net i construint unes noves estructures. Els qui vagin haver de passar comptes, passarien comptes. I l’economia es veuria clarament afectada i capgirada—per bé o per mal. Ens podrien esperar anys feixucs com els que va tenir la Irlanda independent. Llagostera no s’escaparia d’aquesta dinàmica. L’impacte revolucionari, transformatiu podria ser major o menor. Però hi seria. Quan esmento la revolució, no s’ha de pensar en la revolució socialista que advoquen els cupaires: penso en la creació d’una República rupturista—el que no es va fer durant la Transició, vaja.
La República rupturista significaria que dos col·lectius s’haurien de preocupar. D’una banda, els feixistes i franquistes que ens queden; d’una altra, els unionistes implicats en la repressió de l’independentisme i col·laboració amb la que ja és la dictadura espanyola. Els països democràticament normals depuren els qui oprimeixen els seus ciutadans o se n’aprofiten. Els franquistes porten decennis no solament evitant de passar comptes amb una justícia autènticament democratitzada, sinó que ens continuen manant i reproduint-se d’una manera meravellosa gràcies al ferment transversal del nacionalisme espanyol feixistitzat que ho impregna tot.
En un poble relativament petit i socialment relligat com Llagostera una República rupturista seria molt incòmoda i, certament, desagradable. Es faria estrany d’haver de perseguir judicialment veïns que en el seu dia es van enriquir gràcies al franquisme o a costa dels republicans vençuts el 1939. S’hauria de mesurar fins a quin punt es vol fer justícia. Es pot trobar un equilibri entre l’oblit absolut—oblit del 78—i una justícia revolucionària devorant tots els seus ciutadans a la cerca de la puresa. Fins i tot en aquest equilibri, Llagostera no s’escaparia d’una ruptura republicana i democràtica necessitada de fer justícia.
No cal dir noms d’aquest o aquell altre veí que veuríem depurat. Tots els sabem. Amb alguns potser ens enduríem una sorpresa i tot. A Llagostera, cadascú se sap les seves coses i carrega amb el seu passat, que determina un futur pròsper o míser. Amb tot, les parets parlen. I, a hores d’ara, de segur que bramen impacientment la retribució que els hauria de dur una República Catalana.
