Un dels esdeveniments més importants en la música catalana del 2019 ha estat el llançament del nou disc del grup Manel, Per la bona gent. Els àlbums de Manel són tan poc freqüents que quan en surt un, els seguidors més ferms es desperten, surten de la cova i abraonen el nou àlbum amb totes les seves forces. I, com si es tractés de correligionaris desenfrenats en la recerca de la paraula del Senyor, se n’aprenen les lletres fins a l’últim sospir. Però d’entre tant d’enardiment per escoltar la nova música, també hi ha qui demana que tornin els Manel “d’abans”, cosa que fa qüestionar-se si realment Manel ha canviat tant.
En juxtaposició a un mercat musical que majoritàriament es recrea en l’estereotip i produeix poc més que refregits, Manel trenca esquemes i indaga en el terreny que hi ha entre l’art i la filosofia, alhora temptejant una amalgama de diferents estils musicals ben llunyans. Amb Per la bona gent, fan una aposta atrevida i exòtica, que posa la música al servei de la lletra, i que podria semblar un pas al buit si no es tingués en compte la trajectòria del grup. Començaren amb tons folk d’un ukelele, que van abandonar pel soft-rock, i ara llueixen sons tan diversos que ens poden recordar des del Prince de Kiss, passant per tons de rumba catalana, fins a Bon Iver o James Blake: Per la bona gent no pertany a un gènere ben definit. I amb aquest acte, categòricament desafiant per excés d’eclèctic, ens demostren que la música en català pot no estar cenyida a cap estil musical.
Què n’és, dels Manel d’abans?
Malgrat el seu so hagi fet un viatge per gairebé tot el ventall musical, Manel conserva el seu moll de l’os: lletres que dimanen de la dramatúrgia i del relat metafòric, explotant una temàtica que s’emmiralla als cors de la gent normal. Històries quotidianes, sovint banals, acaben sent reflexions profundes de qüestions transcendentals que remouen el més inert dels esperits. Allò més prosaic esdevé, gràcies a les emocions, allò més poètic i universal.
Alhora, cadascun dels seus àlbums s’ha vertebrat entorn un temàtica diferent, explorant cada temàtica des de punts de vista molt diversos. Tot això els dota de sensació de completesa i d’una bellesa especial. Com a bons dramaturgs, Manel respecta la llei de la unitat temàtica, i sap explicar-nos un món a partir d’un mer detall. Per exemple, a Jo competeixo es parla de la vida com una competició cruel i explosiva, amb riscs, dubtes i adrenalina: la necessitat d’apostar-ho tot a una banda per poder tenir èxit. S’hi reflecteix des de la pressió social per trobar feina, fins al viatge intrèpid d’uns lladres que fugen d’un banc, o l’avorriment de l’espectre de Maria Antonieta com a càstig d’una vida superficial i amb poc risc. En la mateixa línia, Els millors professors europeus tracta l’amor de parella, i 10 milles per veure una bona armadura les relacions familiars. Aquesta vegada, a Per la bona gent, l’existència d’una temàtica global és poc evident, i per això les interpretacions en poden ser controvertides o ben llunyanes a les intencions dels autors. Però jugar al joc d’interpretar les lletres és divertit i, si més no, aporta una tercera dimensió a la música. I què seria l’art, si no fos interpretat?
Un àlbum introspectiu
Per la bona gent és un homenatge a l’ofici d’escriure cançons. Porta sota el focus a l’artista, i es planteja si l’objectiu de l’art és agradar al públic. L’àlbum obre amb Canvi de paradigma, una nota premonitòria del que vindrà. Amb un piano suau acompanyat de sintetitzador, ens parlen d’un artista que es veu envaït per un canvi transcendental al seu entorn, potser un canvi social, o de corrent artístic. Necessita cremar-ho tot per trencar amb el seu passat, i acaba sentint nostàlgia i penediment al mirar enrere, però ara prefereix estar en segon pla. En essència, aquesta ha estat la història de molts artistes, i potser també la dels Manel, quan s’han adaptat al panorama musical actual passant de música tradicional a sons creats amb un ordinador. Aquest canvi de paradigma s’explica amb el meteorit de la portada.
A la resta de l’àlbum es deixa el piano enrere per explotar l’autotune i els sintetitzadors. Distorsionadors de veu s’aprofiten per jugar amb el significat de la lletra. De fet, hi trobem sons tan desdibuixats que dóna gust deslliurar-se’n quan sona alguna guitarra. Hi seguim trobant històries narrades des del punt de vista d’un artista, que parlen dels seus problemes i que donen pinzellades a una concepció de l’art centrada en l’artista.
L’exemple més ferm n’és Les estrelles, on se’ns dibuixa una visió interna del món de les celebrities que n’explora els racons més foscos i els atorga molta proximitat i humanitat, lluny del que ens podria semblar des del sofà de casa. Tot fent una bonica analogia amb els estels, es mostren les estrelles com a vulnerables, addictes als aplaudiments, i destinades a l’oblit etern. Aquesta cançó és una versió de Stars, de Janis Ian, que Manel conegué per una interpretació de Nina Simone. Un afegitó a la cançó diu: “tots tenim històries; la Janis Ian va explicar-la molt bé, la Nina Simone va fer-ho millor encara”. Per tant, per Manel la interpretació pot arribar a ser molt més poderosa a l’hora d’arribar a transmetre un missatge que no pas el missatge en sí. El continent per sobre del contingut: la interpretació de Nina Simone per sobre de la lletra de Janis Ian. Provocador!
Música pels altres
Manel també s’atreveix a fer declaracions que fan trontollar els propòsits de l’art i el rol de l’artista: a Els entusiasmats afirmen que “aquí volem una bona història abans que la veritat”, típic estereotip que tindríem d’un guionista adaptant una novel·la, però que podem generalitzar en una visió utilitarista de l’art: si expliquem històries és per entusiasmar el públic, i no pas per la rellevància de la història en sí. L’art és irracional: el defineixen com “l’esclat de bogeria en els ulls de l’inventor”, o “el gran xou de les sinapsis en acció”. El qual ens remet a “el com” per sobre de “el què”. En la mateixa línia, a Les restes, un home demana un desig a un geni: provocar a qui ell vulgui “que li comenci a regalimar pel front oli de sobrassada com si fos suor”. És l’anhel de tot cantautor en un concert -poder fer que la gent balli i balli, fins l’esgotament, fins que els caigui suor pel front. En el fons, és el desig que la música que fas agradi als altres, crear art per l’espectador.
Precisament aquest també és el tema de la cançó Boy Band, on Manel fan una paròdia d’ells mateixos, emmirallant-se amb una banda ianqui prefabricada que veu la música com una mera feina i que busca la fama. La música com a un treball deshonest, i la seva veritat quelcom premeditat per un productor. Es pregunten si ells s’han convertit en una Boy Band: un assaig d’indagar la seva pròpia motivació per crear art, i una recerca del perquè de la seva existència. S’evidencien: el pas del temps és incontrolable i, en el fons, l’essència de Manel és el canvi constant. La propietat immutant del riu és la seva mutabilitat; aquell “tot flueix” d’Heràclit. El canvi de paradigma de la primera cançó es transforma en un: ja no som el que érem, perquè mutem constantment, i aquest serà el context en què ens haureu de jutjar. Si esteu atents, trobareu una petita delícia: un sampler de Boys, de Sabrina, que entona amb ironia aquesta superficialitat intencionada de la cançó.
A tubs de ventilació s’hi reflecteix l’art com a via d’escapament de problemes. També s’hi parla de la recerca d’una font d’inspiració, fins i tot “en llocs on no hauríem de buscar”, potser en ferides obertes, en històries compromeses. Paradoxalment, l’art pot ser, també, una font de problemes. Una dicotomia que es resol a l’Adela i el marge, on es reclama que fer art no és cap obligació sinó un honor, i l’art vist com una flama interna. Se’n critica aquesta visió comercial, que acaba fent que els artistes no prenguin riscs ni evolucionin. Entenent el marge com un escenari, l’Adela declara que “darrere dels marges sempre hi ha un sender amb ombra per caminar”. L’art existeix més enllà de la fama; l’antítesi a una Boy Band.
L’art és robar
A part de l’art, també es parlen d’altres temes, potser més quotidians, com als àlbums anteriors. Per exemple, la cançó que dona nom al disc, Per la bona gent, parla de la fina frontera entre el bé i el mal, a través d’un personatge aparentment dolent que té totes les coartades per poder-ho amagar, i del qual estem en permanent dubte sobre si és culpable o innocent. El bé i el mal encarnats en una mateixa persona, que ens fa plantejar si tot allò bo també té un costat fosc. Això és una crida al reialme de la filosofia. Quan no tenim cap manera de distingir entre allò bo i dolent, el bé i el mal segueixen existint? I nosaltres, també tenim un costat fosc? La cançó també parla de la superficialitat amb què jutgem les persones. Però nosaltres mateixos caiem al parany, al culpabilitzar el personatge de la cançó tan sols analitzant el que li passa pel cap: “Encara no he dit si la joia dels altres em porta alegria o em fa bullir dins un verí, una metzina, una forma subtil de dolor”. De nou, Manel deixa anar frases d’aquelles de les que n’enraonaríem durant hores.
De totes formes, la bellesa d’aquesta cançó rau sobretot en un sorprenent sampler –Alenar, de Maria del Mar Bonet- a la tornada, que es fusiona molt amablement a les nostres orelles, i alhora atorga un nou sentit a les paraules de l’autora: dels versos d’una declaració romàntica passem a versos d’una acusació desdenyosa. I en la mateixa línia van Les formigues on, tot prenent un poema de Jacint Verdaguer, Manel s’atreveix a tancar-lo per l’altra banda, pervertint-ne el to: passem d’unes formigues innocents i belles a unes formigues que es tornen plaga i torturen un home agonitzant. També hi trobem retalls de Maria Cinta o Els Pets: la seva creativitat a l’hora de fer samplers i barreges musicals de diferents autors i gèneres és manifesta.
Manel es fa seva la música d’altres artistes per capgirar o reinterpretar-ne el significat inicial. Un acte rebel que reafirma l’art com a llibertat absoluta, i que dóna la raó a Picasso quan deia que els bons artistes no copien, sinó que roben. I per si no fos prou, de les paraules de Bonet en surt el títol del disc. Un bon homenatge. Manel busca comprovar que l’art no és més que recrear sobre allò ja creat, reviure allò viscut. Però aquesta visió condueix a un problema ontològic: on va començar, doncs, l’art? I llavors, nosaltres, a l’interpretar i fer nostres les cançons de Manel, també estem fent art? On és la frontera entre artista i espectador? L’art sempre necessita un artista i un espectador?
L’àlbum tanca de forma brillant amb El vell músic, on es poetitza el rol del músic, se l’eleva a savi, se li atorga un paper místic. Amb un toc de Sisa i rumba catalana, acabem amb el regust de que tot plegat és més senzill del que sembla.
Cal entendre per gaudir
Per la bona gent no és música feta per ser escoltada a les cues de les botigues, ni que busqui ser als cançoners dels esplais. És un experiment enginyós, una explosió de creació musical estrambòtica que traspassa fronteres i que ens esparpilla en tots els sentits. Manel és com el vi; amb el temps guanya. Per tant, cal deixar madurar encara aquestes lletres a les nostres orelles. Potser alguns nostàlgics dels Manel d’abans es desenganxaran de tot aquest tinglado. Però, sincerament, a qui li importa una mica d’autotune quan el que està en joc és un replantejament intern de la música com a arma poètica, com a un mer canal més per fer emocionar i, alhora, per fer trontollar l’essència pròpia del grup.
I a l’espera de sentir com s’adapten al directe, cada vegada tenim més clar qui sou, Manel.
