Això és més un prec que una pregunta, i va dirigit a tots i cadascun dels actuals representants del poble de Llagostera:
Voldria demanar, quasi suplicar, que s’iniciï i es dugui a terme el procés de creació i execució d’un projecte esportiu real a mig i llarg termini per a tots i cada un dels espais i equipaments esportius municipals actuals i de futur.
A continuació m’agradaria explicar el perquè d’aquesta petició que considero urgent i de gran importància, i seguidament exposaré algunes idees que podrien ser útils per posar fil a l’agulla. Abans, però, vull deixar molt clar que aquesta és una critica constructiva i que va dirigida a tots els partits presents en aquesta sessió, doncs la situació actual és conseqüència de la gestió que se n’està fent des de fa temps i, per tant, tots en som igual de responsables; estem molt tocats en aquest àmbit i crec que ja no ens podem permetre deixar passar més temps.
La decisió d’intervenir en el Ple Municipal la vaig prendre el passat mes de juliol, arran d’un fet que va fer vessar el got -o més ben dit, la galleda, perquè el got fa temps que està desbordat-. Personalment ja havia constatat en més d’una ocasió les mancances de la gestió esportiva municipal, però ha estat aquest estiu quan s’ha accentuat de manera escandalosa. El fet detonant s’ha donat, doncs, en plena pandèmia de la covid-19. Amb motiu de l’organització d’un campus esportiu, vaig sol·licitar la cessió d’ús del camp de futbol les tardes dels dimarts i els dijous dels mesos de juliol i agost, una sol·licitud que es va resoldre favorablement per part de l’administració local. Seguint totes les mesures de seguretat que marquen les autoritats sanitàries (grups reduïts, constant higiene de mans, etc.) vam poder començar les sessions del campus de preparació física. Durant les primeres set setmanes que va realitzar-se l’activitat la porta del camp va romandre oberta permanentment, de manera que entràvem i sortíem com i quan volíem, però el més preocupant de tot és que no es van netejar els lavabos ni una sola vegada, ni una. El conserge de l’equipament i el tècnic municipal d’esports van aparèixer l’última setmana de campus per fer-me entrega del protocol que calia seguir, per responsabilitzar-se d’obrir i tancar la porta, i també per fer fora del camp les famílies que fins aleshores havien pogut seguir els entrenaments. Aquests fets generen molta frustració, i una sensació de deixadesa i desemparament tan gran que no es pot deixar passar de cap manera, és un fet denunciable.
Vull remarcar que aquesta intervenció és per sumar i reconstruir, i que he decidit explicar aquesta anècdota per mostrar una realitat, una de moltes, com ara que la caldera del camp de futbol es va espatllar el mes de febrer i set mesos després segueix espatllada. Tampoc no vull passar per alt que som l’únic camp de futbol municipal de Catalunya amb dos bars i dues oficines pagades amb diners públics, que les dutxes dels vestidors són compartides, la qual cosa ningú va pensar que seria un inconvenient perquè no hi poden accedir a la vegada nois i noies, o que el camp és l’únic equipament municipal en què no hi acudeix el servei de neteja i se n’ha d’encarregar el conserge -espero que no hagueu d’apuntar mai el cul als vàters del camp-. Però el futbol no és el tema principal. Tenim un edifici polivalent de construcció moderna en el qual no s’hi pot fer cap esport de manera federada perquè no compleix cap mida ni cap mesura de seguretat, i on cada vegada que plou hi ha goteres si és que no queda mig inundat. El més fort és que aquest edifici es va pensar com a equipament cultural, però cap grup de música en pot fer servir els vestuaris perquè són una altra vergonya i té una sonoritat terrible. I què dir de la inversió que es va fer per tenir un rocòdrom o unes pistes de tennis que ningú fa servir? O les pistes de petanca, que ja s’han canviat d’ubicació. I a tot això, el que també m’ha frustrat molt aquest estiu ha estat la gestió de les piscines. Teníem un aforament total en ambdues instal·lacions, i malgrat això aquest any es va decidir tancar-ne una. Sé que ha estat un mal estiu degut a la pandèmia, però no s’entén que la piscina municipal estigués mig buida durant tota la temporada, quan sé del cert que als pobles del voltant el nombre d’usuaris no ha davallat com ha passat a Llagostera.
Tot això es tradueix en què tenim un problema molt real en la gestió esportiva diària, i per aquest motiu és molt urgent començar a fer coses. És aquí on comença la segona part del meu prec, el projecte de futur.
El funcionament de l’esport a Llagostera és molt difícil d’explicar, seria la definició gràfica de “qui dies passa, anys empeny”. Abans la gestió era pública -el Patronat Municipal d’Esports-, però es va deixar morir i va perdre tot el sentit, convertint-se en un òrgan purament administratiu i que ja no responia a les necessitats dels clubs. Ara, finalment, tenim molts equipaments municipals destinats a l’esport, però els gestionen -amb tota la bona voluntat- diferents juntes formades pels familiars dels jugadors amb l’ajuda d’un sol tècnic municipal, que és l’encarregat de tot i de res alhora. Si parlem de dades, al camp de futbol hi ha uns 1.500 usuaris setmanals, més els 900 usuaris que entrenen entre el Pavelló Municipal d’Esports Josep Mir i l’Edifici Polivalent. Quin altre equipament municipal, amb totes les competències públiques, com és el cas de l’esport, aglutina tants usuaris, llocs de treball, cultures, classes socials i edats? Cap.
Però la cosa no acaba aquí. Tenim unes pistes de pàdel de gestió privada atorgada per una concessió, una societat esportiva que utilitza el camp de futbol de forma autònoma sense cap tipus de conveni, unes instal·lacions obertes no controlades que cada dia tenen més usuaris -la pista d’skate, la pista descoberta i el parc de calistènia-, i les piscines, que funcionaven de forma mixta i ara han tornat a ser de gestió municipal -però de moment sense massa èxit-.
Així doncs, tenim una barreja de models que no porten enlloc. Aquest fet ha provocat que desaparegui l’handbol, o que tinguem dos clubs de futbol i tres de relacionats amb l’atletisme i l’excursionisme. De veritat que ningú és capaç de sumar esforços, en comptes de tirar cadascú per la seva banda? El Club Patinatge de moment aguanta per la tossuderia de certes persones, però li ha anat d’un pèl; igual que al Club de Bàsquet. I jo em pregunto: per què els familiars dels nens que practiquen esport a Llagostera han d’assumir la responsabilitat de fer els equips de bàsquet, futbol, handbol o patinatge econòmicament sostenibles? I que, a més, hagin de decidir qui ha de ser l’entrenador dels seus fills?
Cal ordre i concert, o acabarem amb tot.
Jo no vull dictaminar quin és el millor model, ha de ser una decisió presa a llarg termini i d’ampli consens, però sense anar més lluny en tenim un bon exemple a l’Àrea de Cultura. Per a quatre equipaments –Arxiu Municipal, Centre d’Interpretació de Llagostera Can Caciques, Espai Cultural Casa de les Vídues i Biblioteca Julià Cutiller- tenim més de deu treballadors en plantilla que gestionen totes i cada una de les activitats que s’hi realitzen. Perquè ens entenguem, si no fos així seria com deixar la programació del Teatre Casino Llagosterenc en mans dels Amics del Teatre de Llagostera, o el fons de la Biblioteca en mans del Círculo de Lectores. Un altre exemple el trobem en la gestió que es fa als pobles del voltant. D’una banda, a Cassà de la Selva la gestió és pública i són els treballadors municipals i els del foment qui s’encarreguen de totes les instal·lacions, i també qui han aconseguit fer rendible una piscina coberta. D’altra banda, a Riudellots de la Selva o Caldes de Malavella la gestió es fa a través d’empreses subcontractades, les quals treballen perquè l’esport no s’aturi -ni que sigui pels interessos privats que això suposa-. Tot això ho dic perquè potser el problema sembla molt complex, però tenim molt a l’abast models d’exemple que funcionen.
Crec que sense un pla de futur no serveix de res seguir intentant gestionar el dia a dia, perquè actualment ens trobem immersos en un caos preocupant, estem al límit.
I ja per acabar, voldria dirigir un missatge final a tots: això ja no és qüestió d’afinitat amb l’esport -que també-, sinó de solvència. Doneu les excuses que vulgueu, però actueu, cal fer alguna cosa al respecte.
Des d’Alternativa: heu pensat en totes les eines que suposa aglutinar tants usuaris de diverses cultures en un sol espai cada setmana i de forma continuada? I la CUP: us heu plantejat que en qüestió de gènere i esport no s’està fent cap actuació i tenim un biaix d’usuàries immens? O el PSC: us heu plantejat que cada setmana podríem fer un treball social d’activitat física per pràcticament totes les persones grans del poble? El PDeCAT: sou conscients que de forma indirecta es generen entre el Pavelló Municipal d’Esports Josep Mir i el camp de futbol uns 50 llocs de treball de joves d’entre 16 i 30 anys? I ERC: heu pensat en com podríem aprofitar els recursos del turisme esportiu que passa per Llagostera?
Perquè ara que teníem diners de fons europeus no hem fet un càmping a la Urbanització La Canyera, per exemple, un HUB del ciclisme i turisme esportiu?
La intenció d’aquest escrit no és proposar, sinó deixar clar que a Llagostera podríem fer mil i una coses en l’àmbit esportiu, però cal intenció, és necessari pensar-hi a consciència i destinar els diners a les instal·lacions que ens interessi que tinguin un ús real i que ens interessi de promoure, en definitiva, invertir en actuacions adequades perquè puguem dir de veritat que invertim en l’esport.
Evidentment només volia interpel·lar-vos a tots. L’esport és l’eina més potent que tenim a nivell de competències municipals i l’hem d’utilitzar, no podem esperar més.
