Aquest 11 de juliol (el fatídic número 11) s’han acomplert 24 anys de la massacre de Srebrenica (Bòsnia). Fins el moment s’han comptat 8372 morts. Podria ser tota la població de Llagostera.
Recordem la història: durant la guerra dels Balcans, l’any 1995 l’ONU va declarar el poble de Srebrenica “zona de seguretat per a la població civil”. Un contingent dels cascos blaus havia de protegir la zona, però es va produir un atac de l’exèrcit dels Serbis de Bòsnia i les Nacions Unides no van fer res per impedir-lo.
La població bosniana, de religió musulmana, va fugir com va poder, però la majoria van caure presoners. Les dones van ser separades i els homes i nens van ser morts pràcticament en un sol dia. Neteja ètnica. Després els cadàvers van ser carregats en camions i amb excavadores es van enterrar en fosses comunes escampades per aquella frondosa vall.
Passada la guerra, s’han anat obrint les fosses i identificant els ossos amb les proves d’ADN. Cada any, l’11 de juliol s’enterren els morts que s’han identificat, en una cerimònia carregada de pau i respecte. Finalment, les famílies poden enterrar els seus parents desapareguts i això ajuda a gestionar el dolor.
No ens enganyem: encara hi ha ferides obertes i la tensió entre les comunitats musulmana i sèrbia continua. Encara hi ha por i silenci, encara et pots creuar pel carrer una persona que vas veure torturar i matar. I ara surten els polítics negacionistes, que diuen que no hi va haver cap genocidi. Per això és important fer memòria. Explicar-ho i no oblidar.
Aquest procés, aquí no l’hem tingut. Acabada la guerra civil espanyola, passats els 40 anys de dictadura franquista i passats 40 anys més de l’anomenada democràcia, encara el govern espanyol es nega a obrir les fosses comunes de la nostra guerra. Mira que hem tingut canvis de govern, però cap d’ells ha volgut encarar la qüestió. Silenci. Fosses tancades i ferides obertes. No és humà ni intel·ligent perquè sense fer aquest gest, quin futur hem d’esperar?
