La paraula “natural”, com a mínim en el món de l’alimentació, és màrqueting pur, m’atreviria a dir que és fins i tot de les cares més fosques del màrqueting alimentari. Que com arribo a aquesta conclusió? Ara m’explico.
Primer de tot: què vol dir natural? Definició de diccionari exacta: “Produït per la natura, no degut a la mà de l’home”. Fins aquí tot bé, no? Tots coincidiríem que, per tant, segons la definició, una fruita és un aliment natural. El problema ve quan s’instaura la idea “d’allò natural” en contraposició “d’allò químic”, i s’idealitza el primer mentre es demonitza el darrer. Aquí ja no hi estaríem tan d’acord. Perquè tots, absolutament tots els aliments són química. I no ho dic jo, aquí un exemple en forma d’endevinalla. Llegiu aquesta etiqueta i intenteu pensar quin aliment pot ser:
Què, ja ho teniu?
Què aposteu?
Una coca-cola?
un paquet de galetes…
un batut de xocolata…
potser uns gelats?
Doncs no:
ÉS UN PLÀTAN
Un plàtan. A l’inici tots coincidíem en què era un aliment ben natural, però potser si ens el presentessin així al supermercat, amb aquesta llista extensa d’ingredients, molts ens espantaríem i no l’agafaríem per ser alt en sucres, massa processat, amb additius “E-“… I és que la química, com tot allò desconegut, fa por. Us confessaré que jo mateixa al principi de la carrera de nutrició hagués pensat així. De fet així va ser: primer de carrera, a l’inici de curs un professor va fer aquest mateix experiment amb nosaltres, els alumnes novells que feia pocs dies que trepitjàvem el campus. Ens van projectar a la pissarra una diapositiva amb aquesta etiqueta i ens va preguntar “a quin aliment creieu que podria pertànyer?”. Us puc assegurar que es va dir de tot però ningú, ningú d’entre els 60 aspirants a nutricionistes, va pensar que allò podria ser l’etiquetatge dels components nutricionals d’un plàtan.
Què vull dir amb tot això? Que el que ens ha de fer por no ha de ser la química, sinó el desconeixement. Per això l’educació nutricional en tots els nivells, des de ben petits a l’escola fins a educació nutricional dirigida a ancians, és (o hauria) de ser tan important.
Un poble educat nutricionalment és un poble capaç d’escapar de les mitges-veritats enginyoses (o enganyoses, directament) del màrqueting de les grans indústries de l’alimentació i els seus lobbys de poder. Un poble amb educació nutricional té les eines per fer-se el millor regal possible a un mateix: la salut. I a això em vull dedicar jo. Encara que només hi pugui aportar un granet de sorra, valdrà la pena.
Un altre exemple preocupant d’aquesta dicotomia química-natura el trobem en el creixent del consum de complements alimentaris. Nutriocentrisme, se’n diu. Ens centrem en les mil meravelles que promet el consum d’un nutrient, deixant en segon o tercer pla en quin entorn es consumeix aquest nutrient, quina és la resta de la dieta de la persona. La lleixa del súper amb complements alimentaris naturals (“slimbooster”, “quemagrassas”, “super-fuerza-y-vitalidad-natural”) no para de créixer i els perfils d’Instagram de venedors de productes com els d’”Herbalife” surten de sota les pedres. I quin és el truc aquí? Un altre cop la presentació. El mateix aliment, posem per exemple pols dessecada de valeriana, amb dues presentacions diferents pot capgirar totalment la seva acceptació. Si trobem la pols de valeriana a la farmàcia en càpsules, com a medicament a base de plantes i amb un prospecte amb totes les indicacions de les dosis màximes, dels possibles efectes secundaris, de les contraindicacions… mentalment el classifiquem com a químic i de químic el nostre cap ens porta a concloure que perillós, o com a mínim com a un producte que s’ha de tractar amb cert respecte i no es pot prendre així com així. En canvi, si ens trobem aquesta mateixa pols en bossetes d’infusió a l’herboristeria, sota el claim “remedio natural para un sueño reparador y relaxante”, sense cap prospecte, segurament ho encasellem com a un producte inofensiu i sa. I això és un problema, perquè llavors se’n fa un ús indiscriminat.
Aquest és el cas dels suplements Herbalife, que prometen aconseguir una baixada de pes espectacular si te’ls prens durant un període de temps estipulat. Com “l’herbal” de la marca denota, s’anuncien com a substàncies naturals fetes de plantes, totalment inofensives. Res més enllà de la realitat. La realitat dels casos clínics de consumidors d’herbalife i diversos estudis científics han comprovat que són uns complements potencialment perillosos, que poden arribar a generar hepatoxicitat, és a dir dany al fetge i impediment de la seva correcta funció. Tot i que no es pot establir una relació causa-efecte concreta amb un component del producte, el Ministeri de Sanitat va desaconsellar el seu consum l’any 2009 i posteriorment, el 2014, l’AESAN (Agencia Española de Seguridad Alimentaria y Nutrición) va publicar un estudi que dona una possible explicació a aquesta relació entre el consum d’herbalife, com a suplement alimentari per perdre pes, i els casos d’hepatoxicitat [1]. Però tot això no ho diu a cap etiqueta ni prospecte. I així es com els productes es continuen venent sota l’aparença d’un producte natural i saludable.
En resum, tal com he començat: no, no tot allò natural és sa ni tot allò químic perillós. Això no vol dir que a partir d’ara puguem comprar qualsevol producte al supermercat sense llegir l’etiqueta, ja que “total tot és química”. Un paquet de galetes no és igual que un plàtan i això és evident. De productes alimentaris no sans n’està ple el món actual i està bé tenir un ull crític amb els ingredients i els additius utilitzats, però també cal ser objectiu. I perquè alguns aliments com els pots de llegums portin un additiu E- necessari per la seva conservació no vol dir que els haguem de rebutjar d’entrada i classificar com a producte insà. Per altra banda tampoc vull dir que tots els complements “naturals” fitoteràpics (complements a base de plantes) siguin perjudicials per la salut, ni molt menys; n’hi poden haver de genials, però cal consumir-ne la dosis adequada durant el temps adequat, ja que, igual que els medicaments, tenen un principi actiu que fa una funció específica a l’organisme i és necessària una dosi precisa.
És normal no saber-ho tot en nutrició, tenir dubtes i tenir pors, per això existim els nutricionistes (però ei, fem el que podem, tampoc som uns déus). L’educació nutricional (i de tot tipus) és una defensa més necessària que mai davant d’aquest món governat pel capitalisme ferotge on les vendes passen per davant de les vides de les persones.
[1] Comité Científico de la AESAN (21 de enero de 2009). «Informe del Comité Científico de la Agencia Española de Seguridad Alimentaria y Nutrición (AESAN) sobre una hipótesis metabólica relativa a la hepatotoxicidad asociada al consumo de ciertos complementos alimenticios y a productos alimenticios destinados a una alimentación especial, relacionados con dietas de control de peso»
