La tarda del 15 d’abril de 2019 la catedral de Notre-Dame va patir un virulent incendi, on es va cremar i ensorrar la mítica agulla del S.XIX. L’antic sostre, de fusta, va cedir, però per sort l’estructura i els tresors del seu interior van sobreviure. La globalització va fer que, en minuts, tot el món tingués la mirada posada a París. Tot i això no deixava de ser curiós l’efecte que provocava en la societat i en els mitjans de comunicació.
La gent va omplir les xarxes socials de mostres de condol, de fotografies de record i d’una sensació d’haver perdut algú conegut. Els mitjans de comunicació es centraven en dades econòmiques, subratllant que Notre-Dame és el monument més visitat del món i que aporta uns ingressos molt importants al país francès.
Les imatges de Notre-Dame en flames em van colpir com a tots, però dies després vaig començar a reflexionar sobre elles. Per què ens feia mal la seva parcial destrucció? Era pel seu valor històric i patrimonial? Pel seu valor econòmic? Pel seu valor sentimental?
A les notícies gairebé no es parlava del seu valor històric, artístic i patrimonial i la gent s’entristia perquè ja no la podria tornar a veure igual. La immediatesa de les xarxes socials ha fet que tots estiguem connectats, que un succés a l’altre punta del món ens arribi als segons i ens alegri o ens dolgui com a propi. Però aquesta mateixa rapidesa fa que no puguem pair la noticia i reflexionar-hi. A més, aquesta saturació d’imatges, fa que oblidem ràpid perquè ja n’han aparegut de noves.
Doncs, per tant, us encoratjo a parar un moment i pensar per què ens dol que es cremi Notre-Dame. Per què es tan greu que la perdem?
La resposta es molt complicada i entren en ella múltiples factors. Però m’agradaria explicar-vos la meva reflexió, que potser us sorprendrà. Que una catedral quedi malmesa i fins i tot destruïda per un incendi no és una novetat, i durant segles va ser molt habitual. Les esglésies que teniu al vostre voltant no han estat sempre iguals a com les veieu ara. Han passat per múltiples canvis, molts d’ells efectuats per la mà de l’home, tant per restaurar-les com per destruir-les. Molts altres canvis han estat per efectes externs i ambientals, com el foc. I aquestes desgràcies han canviat la historia de l’art, perquè han donat lloc a noves formes d’arquitectura i d’art. Us posaré un exemple proper a Notre-Dame. La Catedral de Chartres, prop de Paris, va patir dos incendis, al 740 i al 1194. També va ser atacada en diverses guerres civils i fins i tot va patir una invasió pirata. A cada desgracia l’església tornava a renéixer i amb ella la historia de l’art avançava. La façana central, reconstruïda després de l’incendi de 1194, és una de les representacions mes valuoses del gòtic i va tenir una forta influencia a l’art europeu.
Per tant, que-Notre Dame hagi patit un incendi és a priori una desgracia però no té perquè ser el seu final. La Catedral té la oportunitat de tornar a ser font d’inspiració i de creació d’artistes. Tot i que avui dia aquesta inspiració em fa més por que no entusiasme, però això ja es un altre tema.
L’altra reflexió que sorgeix d’aquest incendi es la relació que tenim amb el patrimoni. Crec que desgraciadament hem caigut a la trampa de creure que a més valor turístic més valor patrimonial, i això és perillós. Un fet com el de Notre-Dame ens ha de fer veure com és d’important la nostra cultura i el nostre patrimoni. Ens equivoquem si creiem que allò més visitat té més valor o és més important per nosaltres com a societat. Hem de rebutjar el turisme cultural de masses i saber apreciar cada cosa pel seu valor. Com a historiadora de l’art m’agradaria que la gent visites el Louvre per alguna cosa més que per fer-se una foto robada davant de la Mona Lisa. Entenc que el turisme de masses es concentri en un lloc com el Louvre, però trobo trist que la gent marxi d’allà sense haver visitat l’estela del codi de Hammurabi, del 1750 a.c, per a posar un exemple. Probablement no la coneixeu, però us asseguro que per la història de l’art i del dret és transcendental. Amb això us vull dir que sigueu crítics, que no us deixeu portar pel turisme del ramat d’ovelles, on 50 persones corren darrere d’un guia, amb la llengua fora i on al final tenen la sensació d’haver-ho vist tot sense haver vist res en concret.
Us asseguro que si traspasseu la línia de fer-vos la foto per Instagram i us pareu a mirar, a observar i a preguntar-vos coses, aquella imatge, aquell monument esdevindrà una experiència que no podreu oblidar.
