Portem un món nou als nostres cors, van escriure uns republicans anònims en una de les parets d’una construcció situada al ramal, a l’entrada de Llagostera, prop de Neumàtics Casablanca.
A una altra paret de la mateixa edificació, uns unionistes van replicar amb aquesta frase: Procés: narcisisme col·lectiu. No és el nivell habitual. No és un: “arriba España!”, proclama falangista que ja fa temps que algú va aprendre a respondre, maliciosament, preguntant “a quina hora?”. Ni tampoc un “Cataluña es España”, rotunda exposició d’un dogma que no deixa cap marge ni per a l’opinió ni per a la racionalitat, i que sovint (cada dia més) és el preàmbul d’un rampell violent. Dir que els catalans partidaris de la independència estem afectats de narcisisme col·lectiu és més sofisticat, més subtil; qui ho fa també es situa a al marge, o a l’exterior d’un moviment popular i transversal que ha modificat el país i la seva gent, però l’hostilitat, més que en el sentit literal del text, s’hi endevina en la mateixa acció de la pintada, en la voluntat de deixar testimoni de la dissidència a l’espai públic. La de portar un món nou als nostres cors és una frase de Durruti, el mític líder anarquista, antifranquista, revolucionari, que lluitava per a una societat més justa i més lliure. El replicant unionista no ho rebat, sinó que retreu l’autosatisfacció dels republicans, la superioritat moral dels independentistes; “us agradeu”, ve a dir; us sentiu millors amb el lirisme i l’èpica d’aquestes frases, amb l’idealisme del vostre projecte. Si no fos perquè ja hem après que tot és política, podríem dir que això es situa més en l’àmbit de la psicologia social, o de la psicopatia.
Ho va afirmar, ja fa uns mesos, un periodista britànic: si l’actitud dels catalans s’entén com la reacció pròpia de qui percep que han trepitjat la seva dignitat, la dels espanyol s’explica per l’orgull ferit. És per això que s’han arrapat amb tanta fruïció a les forçades acusacions de supremacisme i racisme. D’aquest estrany supremacisme que només es manifesta contra els militants de l’Espanya que ens fa la vida impossible i no contra tots els espanyols, ni contra els immigrants, ni contra els estrangers. D’aquest racisme tant sorprenent que va permetre que entre els acords de la Llei de transitorietat s’inclogués la concessió de la nacionalitat catalana a qualsevol estranger que hi portés vivint més de cinc anys, sense importar l’origen i sense haver de renunciar a la seva nacionalitat. Mantenim un debat situat molt lluny de la racionalitat i molt a prop del cinisme i dels baixos instints. Considerant, però, que ens les tenim amb els hereus d’una Espanya que va acusar tots els que s’havien oposat a l’aixecament franquista d’”auxilio a la rebelión”, i havent estat testimonis perplexos de la utilització del delicte d’odi (que existeix per protegir els col·lectius discriminats i vulnerables, com minories racials, sexuals o discapacitats) per perseguir el rebuig a la intervenció policial de l’1 d’octubre, ja no ens ha de sorprendre que, amb la mateixa barreja d’ignorància i mala llet, se’ns acusi de supremacistes.
Els Jordis, empresonats a Soto del Real, van fer molts esforços per donar un caràcter obert, integrador i republicà al moviment independentista. Adherir-s’hi no té res a veure amb el supremacisme, que és una ideologia fonamentada en la presumpta superioritat d’una raça, té a veure, en tot cas, amb la superioritat d’un projecte polític al qual t’hi pots sumar al marge de la pigmentació de la teva pell o de la llengua que utilitzes a casa. Tenen la força, la llei, la policia, l’exèrcit, grups fanatitzats i violents que s’han proposat intimidar-nos, els mitjans de comunicació majoritaris i els poders econòmics, però no en fan prou, també volen les paraules. Les buiden, les retorcen, les perverteixen i se les fan seves.
I si, malgrat tot, en algun raconet de la seva consciència, pensen que la raó és nostra, que el somni del nou món que guardem als cors i de la República social, oberta i integradora per la qual s’han mobilitzat i desobeït més de dos milions de persones, és infinitivament superior a la realitat trista, asfixiant, corrupta i degradada del regim del 78 o a la nova Espanya imperial que ens vol sotmesos, ens diuen que som narcisistes. Però més que a nosaltres, em penso que es qualifiquen a ells i les seves psicopaties.
