Que la democràcia espanyola està en crisi greu no hauria de ser una qüestió a debatre. Cada dia ens llevem amb noves notícies que ens indignen. Potser el més perillós és que cada cop ens sorprenen menys. La nostra democràcia no està segrestada, simplement ens mostra cada dia que només existeix quan no la posem a prova. Ja ho va dir la Rosa Luxemburg, les cadenes només es noten quan et mous. I potser ara, finalment, ens estem movent tant que les cadenes cada cop ens collen més.
La qualitat democràtica d’un país no només es mostra al parlament. És una qüestió que es posa a prova cada dia, als tribunals, als serveis públics, als ajuntaments, als carrers i en les nostres interaccions diàries. Saber que la justícia em defensarà en el cas de ser víctima d’una violació, saber que els serveis públics em garantiran els meus drets, saber que el meu ajuntament no serà utilitzat com ens per enriquir els amics dels qui el governen, saber que el carrer serà meu, no només quan ens manifestem de manera col·lectiva, sinó també quan torno a casa sola i és fosc. Saber que puc expressar-me en llibertat… Tot això, tant bàsic, veiem com no ho és tant quan ho intentem exercir.
Vivim moments històrics, no en tant que les caretes de la democràcia i justícia espanyola van caient una darrera de l’altra, sinó perquè per primer cop en generacions, sembla que molta més gent se n’està adonant. Però no n’hi ha prou amb veure-ho, cal actuar. I és precisament ara on estem actuant i cada cop és més evident que no tenen prou cadenes per un poble amb tanta dignitat, per dones que ja n’han tingut prou de ser agredides, per migrants que clamen el dret a viure, per gent gran que saben que les seves pensions no són caritat.
I sembla que el que ens sorprèn es que mentre les cadenes ens intenten escanyar, l’Europa suposadament democràtica calla. La mateixa Europa que s’ha fortificat a la mediterrània amb els cossos sense vida de milers de persones, la mateixa Europa que amb la seva imposició d’austeritat ha enviat a Grècia a l’autodestrucció, la mateixa Europa que feblement parla quan el regim d’Orban criminalitza als sense sostre, la mateixa Europa que mira cap a l’altra banda quan Erdogan empresona i tortura a l’oposició.
Europa, l’Europa a qui reclamem ajuda, a qui reclamem dignitat, és una Europa que no va estar dissenyada per nosaltres. Una Europa tecnocràtica, governada per estats membres i lobbis empresarials, no està preocupada per una Espanya tumultuosa, on el moment actual, si tot els hi surt bé, servirà per expandir el poder del capitalisme financer. Espanya no és la vergonya d’Europa. Espanya, un cop més, com ho va ser als anys 30, és el laboratori d’Europa. L’autoritarisme neoliberal no és un espectre que recorre Europa, és la característica principal del règims actuals al continent.
Estem en un moment de canvi, i els moments de canvi mai són unilinears. De fet, tampoc son gens garantits. L’Antonio Gramsci durant els seus anys de presó a l’Itàlia feixista va escriure que “allò vell s’està morint i mentrestant allò nou no pot néixer, ara és el temps dels monstres”. Cal treballar per escurçar el temps dels monstres, i per fer-ho no ens queda una altra que contribuir amb la nostra pràctica diària, individual i col·lectiva, a fer desaparèixer les estructures anteriors.
No només ens toca trencar les cadenes que cada dia ens imposen, sinó també evitar que l’autoorganització, l’empoderament i sobretot la solidaritat, són les millors armes que tenim. Cal esmolar-les.
