Encara avui puc sentir l’olor de pa remullat amb benzina. Un dia d’estiu com un altre en una platja qualsevol em vaig acostar a una barca blava encallada a la sorra i abandonada, com tants somnis, a la deriva. El sol gairebé s’amagava i la platja estava deserta. L’omplia un silenci trist després dels crits que hores abans tenyiren el record d’alguns turistes que potser fins al moment no coneixien la cara oculta de l’estiu. Onze persones havien arribat en aquella pastera fins a la platja de La Pared, poble perdut a l’illa canària de Fuerteventura, empesos per la corrent marítima i la de la misèria. Vaig seure dins l’embarcació una estona tancant els ulls i imaginant com havia estat aquella travessa a la recerca d’una vida més digna. I vaig sentir una ràbia mesclada amb tristor i aigua salada que no oblidaré mai. Totes van sortir corrents al apropar-se a la costa i van ser detingudes, capturades.
Fa uns dies vaig reviure el record d’entrar en aquella pastera al llegir un tweet d’Helena Maleno, coneguda defensora de drets humans i periodista especialista en migracions i tràfic de persones a la frontera sud, que deia així:
“Decenas de personas murieron ayer, ahogadas, intentando alcanzar las Islas Canarias en patera. Veintisiete cadáveres recuperados, diez supervivientes rescatados y un número desconocido de personas desaparecidas. La cara del verano que no ocupa portadas”
Aquestes són les noticies que no són noticia i que es repeteixen perpètuament. Si tanques els ulls i penses en totes les persones que ha engolit el mar, se’t remou quelcom dins? Recordes l’Aylan Kurdi? Segons la UNICEF, des de 2015 almenys dos infants moren cada dia en aquest nostre mar intentant arribar a Europa. La OIM (Organització Internacional de les Migracions) comptabilitza més de 91.000 arribades i més de 1156 morts al Mediterrani l’any 2019: més de 20.000 a España i de 50.000 a Grècia. Però sabem que els números oficials no fan justícia a la realitat. Les institucions racistes justifiquen la necropolítica fronterera apel·lant a la lluita contra el terrorisme, les màfies, el tràfic de persones i l’efecte crida; normalitzant l’existència de lleis i estructures vinculades al control de moviment, i repetint discursos economicistes sobre la regulació de les migracions en funció de la demanda laboral i neocolonials per sostenir l’externalització de les fronteres. Utilitzen una retòrica que deshumanitza i criminalitza al col·lectiu migrant. L’informe independent Vida en la necrofrontera de l’organització Caminando Fronteras presenta una mirada divergent al relat oficial: controls policials basats en un biaix racial, detencions en dependències policials, desplaçaments forçats i devolucions “en calent”, deportacions a tercers països, violències contra les dones i la infància migrant i organismes de salvament marítim que deixen que la Mami Wata devori embarcacions senceres. Les xifres no ens ajuden a connectar humanament amb aquestes persones i tampoc a comprendre la dimensió del problema. Però si per un moment no penses en xifres i t’imagines una sola persona naufragant davant teu sense assistència, ho permetries?
Els naufragis han estat incomptables en les diferents rutes marítimes per la travessa: la de l’Estret, la de les Canàries, la d’Alboran (mediterrani central) i la oriental (Illes Gregues); mentre altres hem viscut de forma molt diferent l’estiu mediterrani. El dels vermuts, els matins de platja, els còctels, les sobretaules eternes, els geladets, les compres, els retrobaments i les escapadetes de relax. Hem gaudit d’aquell estiu de privilegis, compartit amb els turistes que són forasters benvinguts mentre algunes persones aprofitaven el bon temps per llançar-se a les tan desitjades expedicions. Sembla impossible però totes ens hem banyat al mateix mar. S’acaba l’estiu però no la tragèdia i és també al teu abast donar suport a la lluita per la garantia dels drets de les persones que migren i per acollir els que sobreviuen a l’aventura. Aquestes són algunes idees:
- Fer-te soci o fer donacions puntuals per recolzar econòmicament la tasca d’organitzacions com la badalonina OpenArms, la CCAR (Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat), Càritas Girona i el seu programa #Somrefugi o Bayt-Al-Thaqafa
- Signar peticions actives i manifestos com actualment la petició europea per la reubicació de migrants arrel de l’incendi del camp de Moria impulsada per més de 300 organitzacions o la petició de la CEAR que també persegueix el mateix fi
- Fer-te voluntari d’una associació que treballi pels drets de les persones que migren com la Plataforma Girona Acull o la CCAR
- Contractar una persona refugiada a la teva empresa a través de la CCAR o la Red Acoge
- Organitzar un esdeveniment o una jornada benèfica en favor d’alguna organització
- Mantenir-te informat per mitjans alternatius com els perfils a twitter d’OpenArms, d’Oscar Camps fundador d’aquesta organització, de l’activista Helena Maleno o premsa especialitzada com la secció Desalambre de Eldiario.es o SOS Frontera Sur de Elforodeceuta.es
- Llegir literatura que t’apropi a la realitat de les persones migrants com el llibre Mujer de frontera d’Helena Maleno
M’he sentit tan benvinguda a tantes cases que em crema el cor de vergonya veure que a casa meva no s’acull. Perquè la responsabilitat en aquest tema és comuna i diferenciada però tenim el deure com a societat de defensar aquelles persones desconegudes que sobreviuen a la travessa a la recerca d’un futur més digne per a elles i les seves famílies i a aquelles que han acabat en la que ja deu ser la fossa comú més gran d’Europa.
Em seguirà envaint de frustració i l’olor de pa remullat en benzina en sentir parlar d’un viatge desafortunat. Sembla que a vegades la nostra empatia i humanitat arriben només a comprendre allò que hem pogut tocar almenys amb la punta dels dits. Aquella tarda a la platja quan ja s’havia fet fosc em preguntava perquè jo, que també havia migrat a Fuerteventura per feina, hi havia pogut arribat sense arriscar la vida mentre aquells onze germans havien posat la seva a mans de les xarxes de tràfic i les corrents per arribar exactament al mateix lloc on era jo. Quan ja marxava, dins la pastera vaig trobar un tresor: una llauna de sardines en oli vegetal amb pebrots. Hi deia “Produit du maroc”. La paradoxa em va robar una rialla i me la vaig endur per a que no se m’oblidés mai el patiment dels qui migrem i ser acollidora. Compartim, convidem, resistim-nos a multiplicar els discursos racistes i a normalitzar les morts al mar. L’estiu té una cara oculta, la que no ocupa portades i la que no permetrem que segueixi tacant la historia.
