Són dies en què molts estem dormint poc. Ahir me’n vaig a anar a dormir especialment preocupada després de llegir una piulada d’una bona amiga. Me n’adono que el que hi diu representa un problema social prou greu com per desvetllar-me a mitjanit i començar-ne a escriure quatre línies per a El Butlletí. És així com l’insomni em dona l’empenta final per complir amb l’obligació moral de posar el tema sobre la taula. L’enfilall de dos tuits diu així:
Mariona Colomer (@mcolomerr):
Aquests últims dies la ciència ha pres més importància i als informatius s’informa de les últimes notícies científiques sobre el coronavirus. Ha calgut, però, una pandèmia perquè es comenci a valorar la ciència? Quants referents científics coneixeu?
I si parlem de ciència bàsica i branques de la ciència fora de l’àmbit clínic, quants científics coneixeu? Què sabeu de la seva recerca?
No ho podria haver descrit millor. Les preguntes que planteja han tingut una resposta pràcticament nul·la a les xarxes. M’atreviria fins i tot a dir que el silenci i la desvaloració que descriu davant la tasca que fan els investigadors és inclús massa present en els temps que corren: com pot ser que, a dia d’avui, davant l’enorme crisi que vivim, encara no trobem una secció diària als mitjans de comunicació especialment dedicada a comunicar i divulgar ciència i els avenços actuals per fer-ho comprensible i a l’abast de tothom?
En molts laboratoris, s’han deixat de banda molts projectes per centrar-se a entendre l’estructura i el mètode d’infecció del virus Sars-Co-V2 i, especialment a Catalunya, s’hi està fent una feinada admirable.
Aquest virus, a través d’una proteïna de la seva superfície (S), s’uneix de manera molt efectiva a una proteïna receptora de la superfície de les nostres cèl·lules (ACE2). Si la S és la clau i l’ACE2 el pany, el virus aconsegueix entrar dins la cèl·lula i infectar-la. Un grup de recerca de l’Institut de Bioenginyeria de Catalunya (IBEC) s’ha centrat a entendre aquesta unió entre les dues proteïnes: fent servir mini-ronyons generats al laboratori a partir de cèl·lules mare humanes i que simulen la complexitat del nostre cos, han pogut desenvolupar un fàrmac que aconsegueix inhibir la infecció causada pel virus. A més a més, ha estat liderat i dut a terme per dones científiques. I no ho remarco en va: les capacitats en assignatures STEM han estat molt més qüestionades en nenes i, més endavant, les dificultats per accedir a posicions cada cop més competitives no ho posen gens fàcil per mantenir-se al món de l’acadèmia.
Molts altres centres també estan unint esforços per compartir i estandarditzar els resultats que mundialment s’obtenen en diferents laboratoris i així entendre de la millor manera possible com es replica i muta el virus.
Aquest aprenentatge actiu i col·lectiu representat en el mural de la fotografia amb el qual vaig topar tot passejant pel barri de Montjuïc, descriu justament aquesta manera de treballar tan pròpia de la comunitat científica. Lluny dels estereotips de prepotència i de possessió de la veritat absoluta amb els quals se sol identificar aquest col·lectiu, justament en aquests entorns s’hi solen generar moltes més preguntes que respostes. Tot i així, el distanciament amb la resta de la societat, ja sigui per falta d’activitats de divulgació per a tots els públics o per un desinterès generalitzat, sol portar tant cap al rebuig com cap a una adulació davant dels avenços científics. La implicació de tota la societat en el procés de generació de coneixement és clau tant per ajustar la recerca a les necessitats reals com per arribar a comprendre el món que ens envolta de manera col·lectiva, un plaer moltes vegades infravalorat. Així doncs, deixem-nos sorprendre pel que ens puguin explicar i sorprenem-los preguntant-los què fan i com ho fan.
Que la por no ens oxidi la curiositat ni tampoc ens porti a construir opinions de rebuig sense haver-hi tingut contacte. Ens necessiten tant com els necessitem nosaltres.
Ja per acabar, hi ha una frase de Marie Curie que si no ha arribat mai a suada és precisament perquè se n’ha fet poc ressò i respon a una realitat constant:
“No hem de témer res a la vida, només hem d’intentar entendre-ho.”
