Aquesta maleïda pandèmia ha fet que la mort rondi més a prop de tots plegats, de les nostres cases i dels nostres ànims. La mort, que tan amagadeta tenim sota l’estora en el nostre opulent món occidental, ens ha explotat als morros. En la societat del consum i la superficialitat, la mort, desenganyem-nos, fa nosa. Per aquesta raó he fet un repàs de com m’he relacionat al llarg de la meva vida amb aquesta realitat, mortal de necessitat (perdoneu la broma macabre).
1.- Un espectacle grandiós
L’encens intens —i un xic embafador— perfumava tots els racons de l’església i produïa també algun cap-rodo entre els feligresos, sobretot entre les senyores de més edat. El fum embolcallava les absoltes en llatí que sortien majestàtiques de les boques dels oficiants i ressonaven màgiques i sobrenaturals en rebotar a les voltes dels absis. Llavors arribava el moment culminant, sublim: el cant del Dies Irae. Quan era el funeral d’alguna persona de casa bona oficiaven sis mossens (els de tota la vall) revestits amb casulles negres o morades. Era un espectacle grandiós. I jo n’era partícip fent anar l’encenser amunt i avall amb devoció i precisió infinites, no fos cas que s’apagués. Intentava, en fer-lo voleiar, compassar el so de les cadenes xocant entre si amb el cant gregorià que recitaven els mossens. Em semblava important que fos així i alhora jo també em sentia important.
Aquests és el record que tinc del meu primer contacte amb la mort. Gens terrible, ans al contrari; aquella mena d’espectacle, aquell funeral solemne i majestuós em semblava un ritual d’una magnificència superlativa. Fins molts funerals després no em vaig adonar dels plors de molts dels assistents, del dolor dels familiars. Tot i que les propines eren més llamineres en els bateigs o en els casaments, jo sempre m’apuntava als funerals . Així ho vivia jo, escolà bocabadat i abduït, als meus vuit o nou anys.
2.- La visió del primer mort
En tenia tretze, aleshores. Baixàvem del col·legi on feia batxillerat en un autocar atrotinat que feia la línia de Ripoll. A mig camí alguna cosa em va sotragar el pensament. Em vaig apropar al seient on hi havia el meu germà i a cau d’orella li vaig dir “s’ha mort l’avi” . Em mirà amb cara de no entendre i em digué “com ho saps?”. “No ho sé, però et dic que s’ha mort”, vaig dir-li. Ell, incrèdul, no em va fer gaire cas. Vaig tornar al meu seient trist, les llàgrimes a punt de saltar galtes avall. Sabia molt bé el que em deia. N’estava convençut.
En arribar al poble, a la parada de l’autocar, hi havia la tieta Teresa que ens esperava. Ens va dir que aquella nit soparíem i dormiríem amb l’avia Margarida, a cal Janot.
—Per què? —va preguntar el meu germà.
—S’ha mort l’avi Joan —li contestà.
—Ho veus? —vaig fer jo.
L’endemà vaig veure el meu primer mort. La perruqueria i el menjador eren plens de gent que venien a donar el condol. Pujava les escales que menaven als dormitoris esporuguit. En entrar a la cambra on hi havia el taüt les cames em flaquejaven una mica. La veritat, no me feia cap gràcia. Un cop dins, en veure’l allí, encaixonat, amb la cara blanc-grisa, un calfred em va resseguir l’espinada. Era molt estrany, irreal, com si l’avi Joan encara hi fos, però no ben bé. Hauria fugit corrents. Aquesta imatge seva em va perseguir un bon temps. Pujar les escales per anar a dormir va ser durant uns mesos un petit suplici. Al llit m’arraulia i tancava els ulls ben fort per por que se m’aparegués. Ell que m’havia comprat la meva primera guitarra, i havia buscat qui m’ensenyés a tocar-la! Ell que anant a l’hort em va fer estimar la terra. Que em va ensenyar a jugar a billar…! Ara, un cop mort, m’espantava. Molt. Així va ser la meva descoberta de la basarda que provoquen els morts i potser també la descoberta de la por a morir. Amb els anys he pensat que aquesta va ser la darrera cosa que em va ensenyar l’avi Joan: que, en el fons, la mort fa por.
3.- La mort en viu als teus peus
Era mig matí. Sortíem de classe i anàvem a canviar-nos, a posar-nos la granota, per ser exactes, per anar al taller. De sobte un dels companys —no sabia ni com es deia; tot just feia tres dies que havia començat el curs— va ensopegar en pujar un petit graó que enfilava el passadís i va quedar allí estirat, immòbil. Algú va dir: “parece que está muerto” mig en broma mig seriosament, i aleshores tots ens vam espantar molt. No sabíem com reaccionar. Els nostres 14 anys ens tenien paralitzats. Sortosament un profe va passar per allí. Ens va enviar al col·legi* per avisar de l’incident. Vam marxar perplexos, estorats i encuriosits, sense tenir clar si el noi era mort o viu. Alguns donàvem per fet que era mort, tal com es va confirmar una estona més tard. Aquell pobre nano, de qui no en sabia ni el nom, em va procurar la meva primera mort en directe. Era extern, de Tarragona, de manera que ens vam estalviar l’enterrament que sospito que no s’hauria semblat en res als de la meva infantesa
*El col·legi era l’edifici on teníem els dormitoris, les sales d’estudi, la de jocs de taula, la de la tele. A la Universidad Laboral Francisco Franco de Tarragona n’hi havia 6. El meu era el Raimundo Lulio.
4.- El primer de la colla
Feia dos mesos que havia marxat a Madrid a fer la mili. Era el més gran de la colla i, per tant, el primer d’anar a fer el soldat. Quan va tornar —l’havien declarat inútil per una malaltia— ens n’alegràrem molt. Força dies després el van ingressar perquè tenia un mal lleig (llavors es deia així). Una malaltia aleshores força desconeguda: leucèmia.
El dia del seu traspàs ha estat un dels dies més tristos de la meva vida. Ens el vam passar a Betània —un petit xalet modernista que els propietaris havien cedit a una cooperativa de pares i mestres, on s’hi podia estudiar el batxillerat—. En Robert, l’ànima del projecte, ens el va obrir perquè poguéssim estar tots junts. Moltes hores de silencis profunds, de mirades perdudes, i també de plors. D’abraçades i dolor. No recordo que mengéssim en tot el dia, ningú no tenia gana, ni els més golafres. Als 17 anys, però (jo era el més jove de la colla), les hormones no paren quietes i, malgrat tot, amb en Joan, asseguts a una barana de pedra que donava al passeig, no ens vam poder estar de resseguir el cos esvelt i sensual d’una senyora que tots els mascles del poble desitjàvem i que just, en aquells tràgics moments, va passar pel davant nostre (els comentaris barroers pertinents que vam desgranar us els estalvio). Uns instants després tornava el plor. Amb les llàgrimes regalimant, em va venir al cap una dita de la meva àvia: a la barra dels vedells, n’hi pengen més de joves que de vells. No sabria dir si pensava que una mort tan sobtada i matinera fos una injustícia. Només sabia, del cert, que ja no tornaríem a riure plegats amb en Quim.
5.- Pesar com un mort
La iaia Margarida feia uns tres mesos que vivia amb nosaltres a ca la Trini. La malaltia que patia s’havia agreujat i no podia viure sola a cal Janot. No sé exactament què tenia perquè quan amb el metge van decidir que vingués a viure amb nosaltres jo era a l’uni. Sé, això sí, que va agafar demència perquè quan anaves a veure-la al seu llit, les deia de l’alçada d’un campanar. Sovint em feia riure de les bestieses que arribava a dir. De vegades m’entristia, sobretot quan no em reconeixia. Em feia molta pena. Va morir sense fer escarafalls. Com un ocellet.
La iaia Trini em va demanar que l’ajudés a vestir-la. Em va sobtar. Em va espantar. Vestir un mort! I més si el mort és la teva iaia! No ho havia fet mai. La meva iaia Trini, sí, era una especialista. Sovint la cridaven per anar a vestir morts. Als pobles, abans, quan no hi havia empreses funeràries que s’ocupessin de fer-ho, hi havia persones que se n’ocupaven. La meva iaia era una d’aquestes. Quan li ho vaig preguntar, em va dir que no recordava quants n’havia vestit; “molts”, em va dir. També em va dir que no patís, que no tingués por. Que els morts no fan res, només són de mal remenar. La vam vestir amb l’ajuda del Fusteret, un altre dels especialistes. Aquell dia vaig descobrir que, sovint, les persones, en morir, es pixen i caguen. Amb això sí que no hi comptava. Abans de vestir-la, doncs, vam haver de netejar-la. Ells dos, la iaia i el Fusteret, hi tenien la mà trencada. Es movien amb molta traça, gairebé sense parlar. Feien un bon equip. De tant en tant em donaven instruccions i jo procurava fer-ho tant bé com sabia i els nervis m’ho permetien. Recordo que em va tocar posar-li les mitges, més ben dit, una mitja; l’altra li va posar el Fustaret. En acabar la iaia Trini em digué que ho havia fet molt bé, que serviria per fer-ho. Jo vaig pensar que mai més. Un cop enllestida la feina, em vaig adonar, sorprès, que els qui van ser el meu padrí i la meva padrina en el meu bateig, van morir al mateix llit. Curiositats de la vida (o de la mort). Aquell matí vaig constatar la dita: pesar com un mort. Pesen i molt, en dono fe.
6.- La mort anunciada
Havia acabat de sopar a casa dels meus sogres. El meu fill, el Sergi, era amb el meu germà, hi havia anat en acabar-se l’enterrament, i s’hi quedaria a dormir. Vaig enfilar el carrer que menava a casa nostra, amb l’urna de les cendres de l’Emília per companyia. En tot el trajecte, cosa estranya, no vaig trobar-me ningú. L’Univers, com altres vegades aquets darrers temps, em protegia. Ho vaig agrair: no tenia ganes de garlar, francament. Massa que ho havia hagut de fer els dos darrers dies. N’estava una mica fart. Tot just girar la clau de la porta, em va envair el buit, i la crua solitud es va fer palesa. Vaig deixar l’urna a sobre la moqueta del terra. Vaig seure a terra recolzat al sofà i la vaig contemplar una llarga estona, envoltat del silenci més sepulcral, semblava com si el món s’hagués aturat. Començava a fosquejar.
Una estona després vaig encendre una barreta d’encens i em vaig disposar a meditar. Sabia que els pensaments, les imatges, els records, anirien i vindrien més amb més intensitat del que ho feien habitualment. Vaig tancar els ulls. Ben aviat es van desencadenar:
“La darrera visita a l’oncòloga, mentre planificava per telèfon un cap de setmana a Cadaqués. Ja rebran els resultats per correu.
La pregunta diària de l’Emilia: han arribat els resultats?
Portar resultats al Josep, el capçalera. “Diuen el què penso?” Sí, dos o tres mesos. Vols que li ho digui? No, ja ho faré jo.
Passejada pel passeig de la Margarideta, per respirar, entomar-ho. Com li ho dic?
A casa. Ja han arribat. “Què diuen?”… Plors. No goso ni abraçar-la. Quanta fragilitat, Déu meu!
Els dies passen ràpids. Massa. Escoltem la música que li agrada. Fa bon temps. Anades al prat per passejar descalça sobre l’herba. No saber massa bé què fer.
En Jordi em parla de la imposició de mans per passar energia. A l’Emilia li sembla bé. Cada dia ve algú a posar les mans. Fan quilòmetres. Desinteressadament. No els conec. Quanta generositat. Em fan a mans llibres. La mort una aurora, de la Kübler –Ros i El llibre tibetà de la vida i de la mort, em són de molta ajuda.
A casa s’hi respira una pau dolça.
Perd pes. Però no té dolor. El Sergi, tocant el piano.
Aconsellat pels amics de l’Energia Universal, medito. Em fa bé.
Posar-me a dormir al seu costat: demà al matí, encara serà aquí?
Cap de setmana al Santa Creu de Vic. Tots tres en una habitació. Hi va estar fent un curs la Kübler . Es nota en el dia a dia.
Anem al cinema amb el Sergi per airejar-nos. Tornant a l’hospital, asseguts en un banc… La mare es morirà…. Ja ho sabia, vaig tenir un somni dies enrere. Jo amarat de llàgrimes. Ell seré.
L’Emilia vol tornar a casa. Els metges entenen què vol dir. Jo assumeixo tota la responsabilitat. Ens deixen un “bolso” i m’expliquen com posar-li morfina si la cosa es complica. Tornem a casa.
“Parte” matinal diari a la gent del Santa Creu.
Seguir fil per randa la dissolució externa dels sentits i els elements segons els tibetans. Li ho explico al Sergi cada matí quan marxa a l’insti.
La única injecció de morfina. La darrera nit no cal que pateixi.
El dia del trànsit li dic al Sergi que segurament avui s’acabarà. Fa que sí amb el cap. Li fa un petó i marxa. A les dotze, es reuneixen al cor les tres darreres gotes de sang. Tres exhalacions. Els ulls s’obren, un somriure immens dibuixa el seu rostre. Acaba de deixar el seu cos.
Els ho dic a sa mare i sa germana que són al menjador. Truco al Josep. Certifica la mort. Marxa emprenyat renegant de la ciència.
Arriba un tiet que ha avisat la meva sogra. Jo vull que no toquem l’Emilia fins passats vint minuts, tal com aconsellen els budistes. Discussió. No hi ha res a fer. Demano perdó a l’Emília. La vestim.
Vaig a buscar el Sergi. Anem a casa. El Sergi toca un vals que havia fet per a la seva mare. Tothom fa silenci. En acabat, consolo a les persones qui hi ha a casa.
Dormo a l’habitació del Sergi. El cos de l’Emilia en un taüt. Tot sembla irreal. Em reconforta creure en la reencarnació. Li desitjo un feliç camí de tornada a casa. Cansat, al final m’adormo.
Enterrament multitudinari. El Sergi i jo avançant pel passadís central de l’església. El dolorós tràngol de donar el condol. S’emporten el cos a incinerar.
Vaig acabar de meditar després de qui-sap-lo, amb la sensació de tenir l’ànima tranquil·la i en pau. L’endemà vam anar a escampar les cendres a un turonet de Sant Antoni. Tot estava bé.
7.- I ara?
Ara, esperar el traspàs del meu pare, que a poc a poc, sense pressa ni gaire entrebancs, es va enretirant. Acompanyar-lo tan bé com pugui i sàpiga, amb l’esperança de que tingui una mort dolça i a casa. Amén.
