Era el 2011 i tot just teníem 14 anys quan el moviment dels indignats ocupava les places de tot Espanya. Enmig d’una realitat política complexa que encara no compreníem del tot, ens limitàvem a observar. I si obríem la boca era per repetir el discurs que sentíem a casa nostra, a la televisió, o potser als carrers. Els primers arguments polítics que vam ser capaços d’entendre i assimilar estaven submergits en un context negre, amb poc futur i ple de desil·lusions. La retòrica i argot habituals de la crisi ja s’havia escampat als racons més innocents de la vida quotidiana: atur, austeritat, casta, corrupció. Ben aviat vam començar a entendre el que totes aquelles paraulotes significarien per les nostres vides: uns futurs amb precarietat, uns somnis venuts a l’estranger. A molts ens deien que hauríem d’emigrar per tenir feines dignes. Teníem 14 anys, però ja érem prou grans per distingir entre qui denunciava els excessos del capital i la corrupció, i qui enviava la policia a pegar els manifestants que ho denunciaven.
Aquell 15M que es dibuixava com a punt d’inflexió es va convertir en una il·lusió que encarnà, en part, Podemos. Molta gent tenia esperances que l’onada rebel d’una primavera europea ens salvaria de les Thatchers i Reagans del segle vint-i-u. Es volia lluitar contra l’austeritat de Brussel·les, netejar la política de corrupció i renovar el sistema democràtic, fer-lo més participatiu i directe. La socialdemocràcia estava en decadència; l’anticapitalisme il·lusionat. Madrid i Barcelona estaven vives als carrers. Es volia trencar el marc mental que imposava el pagament del deute per davant les polítiques socials, mentre alguns banquers cobraven milions i molta gent es quedava sense casa.
Ara confirmem que d’aquella crisi no s’ha arreglat res d’allò més fonamental. Per no perdre’ns en les dades, dues de molt simptomàtiques: el 2019 el Banc d’Espanya va donar per perduts 42.000.000.000€ dels destinats a rescatar bancs el 2009. Aquests mateixos bancs van desnonar 60.000 persones de tot l’Estat només l’any passat. El món segueix girant al revés. Estem governats per l’FMI, els mateixos pirates que ens governaven llavors. Merkel ha escrit el nostre futur amb la ploma de l’austeritat, la socialdemocràcia ha claudicat, les elits han guanyat. I Podemos, amb moltes renúncies des de les primeres eleccions on es van presentar, ha acceptat que aquest és el marc. On han anat a parar totes aquelles il·lusions? Curiosament han perdut molts vots, mentre el feixisme n’ha guanyat molts. Potser l’estratègia pragmàtica de virar a la pesca de vots socialdemòcrates s’ha percebut com a deshonesta entre la gent que es va sentir part del 15M. I és que avui els arguments de l’esquerra només esmorzen pragmatisme de corbata.
Sempre ha estat difícil ser qui governa i fàcil criticar qui ho fa: governar és navegar entre contradiccions, prendre el camí menys espinós. Per això vull reconèixer que l’acord amb el PSOE té punts molt positius per les famílies treballadores. Però no fa cap pas per canviar el sistema de fons: ni impagament del deute, ni contrareforma de l’article 135, ni nacionalització de la banca. Nosaltres seguirem votant un cop cada quatre anys, i l’IBEX seguirà votant cada dia. El pacte és una renúncia a remoure els fonaments de la desigualtat i l’acumulació desmesurada de poder. I és que no som davant de cap malaltia que es curi amb tiretes.
Què dirien els indignats de llavors del Podemos d’avui? El 15M no va néixer per tenir un govern socialista virant a l’esquerra: va néixer per desbancar els banquers, estroncar la Troika, castigar la casta. Per arreglar un món globalitzat que va cap a caiguda, on de vegades la Unió Europea és la primera en trair els valors europeus. Res d’això canviarà en els propers 4 anys: la sobirania econòmica seguirà sense ser del poble. La institució ha mort la revolució.
El 2015 En Comú Podem guanyava les eleccions generals a Catalunya, amb un gran marge. Avui, tercera força. El no voler pintar fora de la línia deixa algunes esperances desemparades i, per molta gent, una única llum de canvi: el projecte de construir un país des de zero -que per ara s’encarna en una utòpica República Catalana- paradoxalment avui liderat per qui el 2011 acusava de sedició als manifestants indignats, i per qui seguia fil per randa les receptes de la doctora Merkel. Que bisbètic tot plegat. I que palpable i amarg el regust del no, no se puede. No es pot, al menys, sense abaixar el cap a les imposicions d’Europa, sense la casta, sense 135 ni 155.
Desitjo, pel bé de tothom, els millors encerts al nou govern. I, qui sap: potser el pas del temps els donarà la raó. Mentrestant, recordo amb nostàlgia aquella idea d’una Espanya insubmisa. Malauradament, allò tan sols es va quedar en un somni d’adolescents, del que avui només en queda la cueta d’en Pablo Iglesias.
