Aquests dies la zona on visc s’ha vist retratada globalment. Imatges de mares i pares sent separades dels seus fills, de nens i nenes en gàbies a McAllen, i tancades en antics centres de Walmart a Brownsville, han indignat a l’opinió pública internacional. I amb raó. La crisi dels refugiats, als Estats Units i a Europa produeix un rebuig generalitzat.
Potser el que hauria de crear més indignació no són pas les imatges, sinó el que passa. Però en el món mediàtic en el que vivim, no reaccionem fins que ens ho trobem a casa. La zona de la Vall del Río Grande (pels mexicans el Río Bravo) -un riu que pels dels EUA és gran (els separa de la resta del món, al qual viuen d’esquenes, i pels mexicans és “bravo”, un riu que aparenta ser plàcid i tranquil, però que té corrents internes capaces d’ofegar els centenars de persones que l’intenten creuar cada dia– és una zona que porta anys vivint a cavall de dues cultures predominants, la llatinoamericana i l’anglosaxona.
La situació, però, no és nova. Cada dia arriben menors que ja s’han separat de les seves famílies, sovint amb els seus certificats de naixement enganxats amb cinta d’embalar al cos, amb l’esperança que quan els agents fronterers els trobin els enviïn a algun parent que ja resideixi als Estats Units. D’altres arriben amb els números de telèfon de parents llunyans tatuats al cos. La situació desesperada de les guerres que no coneixem (i que sembla que els països del nord, no volen conèixer) a l’Amèrica Central està forçant a milers a arriscar-se.
La despoblació d’estats com el de Tamaulipas, al nord de Mèxic –a tocar de Brownsville i a pocs kilòmetres de McAllen ambdues ciutats a Texas – és deguda a la violència dels càrtels i altres grups de crim organitzat com els Zetas. Des de l’any 2010, la violència s’ha incrementat fins al nivell que el departament d’estat dels Estats Units ha qualificat la zona al mateix nivell de violència que a Síria. Aquells que tenien prou diners per anar als Estats Units ja ho han fet (aconseguir un visat de residència si ets Mexicà amb prou diners per muntar un negoci és força senzill), només s’hi han quedat els que no tenien altres opcions. Els que són prou joves per poder creuar també ho han fet, i sovint es queden a viure a la vall. Els Estats Units ja ho saben, i no els preocupa gaire. Hi ha punts de control fronterer a 200 km de la frontera oficial, mentre no els travessin la vida pot transcórrer amb certa normalitat.
Fa ja unes setmanes que grups d’activistes locals denuncien el que està passant, sense gaire ressò mediàtic. A principis de juny, un grup de refugiats provinent d’Hondures i Cuba van passar diversos dies al ras al pont que creua des de Reynosa (Tamaulipas) a Hidalgo (Texas). Les temperatures eren de més de 40º al migdia, i a sobre del pont no hi ha ombra. Aquest grup de persones incloïen un grup nombrós de menors d’edat. La situació no millora, i de fet les autoritats mexicanes a l’estat de Tamaulipes estan col·laborant amb les autoritats dels EUA, detenint a migrants i refugiats provinents dels països de l’Amèrica Central – sobretot Honduras i El Salvador.
El President Trump ha aturat la política de separació de famílies. El què l’ha substituït no és pas un avenç. Ara les famílies continuaran sent detingudes, però conjuntament, per tant els menors d’edat seran empresonats amb els seus pares i mares, seguint amb les violacions dels drets fonamentals de la infància. En bona mesura per la forta pressió rebuda. Però la indignació no s’hauria d’acabar aquí. Les fronteres són assassines per milers de persones, de fet ho són per tots nosaltres. Però quan creem fronteres l’atzar d’on has nascut ens posa en situacions ben diferents. Quan les creues per plaer no t’hi posen inconvenients, quan ho fas per necessitat, la història és molt diferent.
