Aquesta nit em veig obligat a fer allò que cap escriptor que realment es vulgui considerar digne de ser llegit hauria de fer. Diuen que la inventiva, la imaginació, és la qualitat més envejable de les persones que dediquen temps a escriure. Jo, en canvi, avui els parlaré de mi. O del nen de setze anys que algun dia va portar el meu nom.
Recent complerts, un dels primers dies de primavera. Vaig marxar de casa perquè m’hi avorria, i vaig aterrar a un bloc de pisos propietat d’un banc (o això deia al reixat de l’entrada). L’habitació era molt senzilla, poc més d’un matalàs i una calaixera que feia de taula, amb una cadira plegable recolzada al costat de la porta. A un dels calaixos vaig trobar-hi una edició força conservada d’Una dona difícil, d’Irving. Ni tan sols sabia qui era l’autor, però vaig decidir deixar-lo a sobre del moble. Vaig arribar a tenir-hi fins a cinc llibres, entre els quals el Pinotxo de Collodi, 1984 (crec que en un any el vaig llegir fins a deu vegades, segurament per impressionar algú que ni tan sols sabia que jo existia) i Narracions Extraordinàries de Poe, de les quals només en recordo tres o quatre.
Aviat la petita fortuna amb la qual havia considerat que podria iniciar una nova vida va passar a ser minsa, més tard diminuta i pocs dies abans de trobar la meva primera feina, ridícula. Em pagaven bé des del punt de vista d’algú que no ha treballat mai, i només estava a quaranta minuts a peu del bloc de pisos i els seus avisos de desnonament i citacions judicials. Em passava el dia assegut a la cua de separació de la deixalleria d’un poble veí, que tot i recordar-ne el nom, prefereixo dir només que és prou petit com per dur el cognom “de Dalt”. No es pot dir que la feina fos agradable. Cada dia era semblant, com ho eren les olors. De fet semblava que fos el propi alè contra la mascareta el que et feia plorar els ulls. La conversa amb els companys es mantenia pràcticament tan constant com el perfum: dones i sexe, sexe i dones. No dic que el tema em molestés, els recordo que jo era un adolescent que absorbia tots aquells comentaris com si fossin les instruccions d’un manual que ni tan sols sabia per a què servia. El que sí que he de reconèixer és que parlar d’això en un lloc com aquell em generava malestar. I pel que sembla, jo no era l’únic que se sentia incòmode durant les classes magistrals de masculinitat que rebíem volguéssim o no.
Davant per davant meu seia l’home més gros que he vist mai. De peu no devia passar del metre vuitanta, però ocupava d’ample el mateix que tres dels altres companys. Era calb, però darrere la mascareta li naixia una barba espessa i negra, que li seguia mantenint la cara amagada quan acabava el torn. Quan la conversa arribava a les obscenitats que jo intentaria recordar a la nit, aquell homenot arrufava les celles i deixava anar un esbufec pel nas. Però no deia res. Quasi mai ho feia. De fet, mai vam intercanviar més de dues paraules seguides. Ens separava una distància d’un metre escàs, ple de brossa que es movia contínuament. Alguna vegada havia intentat escriure tot el que recordava haver separat al llarg del dia. Fusta estellada, claus rovellats, restes de menjar (un fantàstic cementiri repoblat per insectes), esponges d’hospital, bolquers, un raspall de dents partit, tres-cents raspalls de dents vells, enganxines, preservatius utilitzats, preservatius no utilitzats, preservatius foradats (enhorabona!), botons de camisa i camises sense botons, gorres de propaganda electoral, trencaclosques sense totes les peces, baralles de cartes sense totes les figures, mocadors de paper, bosses dins de bosses, un gat mort, cordons de sabata lligats a les seves respectives soles. Ossets de peluix amb evisceracions peludes, ungles i pestanyes postisses, mitjons foradats, figuretes del pessebre de 1973, un termòmetre de mercuri, exàmens sense corregir, la caixa buida d’un CD d’en Sabina, un rellotge de polsera sense la busca de les hores i un llibre d’autoajuda basat en l’autoestima.
Però tot i no parlar, la companyia no era desagradable. Treballàvem en silenci, de tant en tant cantussejava alguna cosa que estigués escoltant per l’auricular que no penjava del coll de la samarreta (no em volia permetre perdre’m els misteris desconeguts que prometien les converses dels altres treballadors, uns metres més enllà), i cinc minuts abans del canvi de torn la filera de ganxos del vestidor quedava coberta per guants gruixuts i les prestatgeries plenes de botes de goma ordenades per número.
A finals d’estiu ens van canviar de torn. El gegant mut arribava suant i esbufegant amb una carmanyola metàl·lica sota el braç, i s’asseia davant meu. A fora, les primeres hores de la tarda escalfaven muntanyes de deixalles, que encara semblaven tremolar quan sortíem de la nau, amb el sol prou baix com per dibuixar ombres de monstres immensos i amenaçadors als ratolins que abandonaven la seguretat del bosc per buscar alguna cosa per sopar.
Era l’impàs d’una de les tardes que es tornava vespre, molt semblant al del dia anterior. Cinc minuts abans de l’hora de plegar tota la fila de ganxos va quedar ocupada, excepte un. No m’hauria fet falta girar-me per saber que l’únic que no havia retornat els guants era el company inseparable de l’altra banda de la cinta transportadora: les úniques botes de goma de l’última lleixa (talla cinquanta) encara seguien als peus d’algú. Des d’on era, vaig veure l’esquena xopa de suor coronada per un cap pelat i brillant remenar entre les restes que serien enterrades l’endemà al matí. Em vaig amagar quan va girar-se cap a la porta del vestuari (i cap a mi) i es va acostar a pas lleuger però coix, abraçant la carmanyola metàl·lica entre els braços gruixuts com troncs. Va treure’s els guants retenint la caixa sota l’aixella, passant a atrapar-la entre la mà dreta i el pit en treure’s les botes, ajudant-se únicament amb la mà esquerra.
A dia d’avui encara em costa inventar-me els motius pels quals vaig decidir seguir-lo. El perseguia a més de cinquanta metres, a l’altra banda de la carretera. Ranquejava amb les cames massa obertes, l’esquena massa corbada i el nas massa aixecat. Duia la carmanyola agafada amb les dues mans creuades davant el ventre prominent, el que contribuïa a dibuixar encara més grotesca la seva silueta. Vam abandonar la carretera (primer ell i després jo) i vam seguir el camí entre dos camps, el de la dreta verd i el de l’esquerra ocre. El cel començava a ser prou fosc com per deixar de dir-se blau, i abans d’arribar al refugi els estels ja no es podien comptar.
Vaig esperar un temps prudencial des que va creuar la porta fins acostar-me a la finestra. Del sostre penjava una bombeta, que donava vida a les ombres de les andròmines que s’acumulaven a lleixes i lleixes de fusta clavades directament a les parets. Ampolles de sifó, un camió de joguina, la campana d’un gramòfon, una caixa d’habanos, peixeres sense aigua, una làmpada d’oli, una tassa on s’intuïa “XXIV Pedalada Barcelona-Sitges. Policia Local BCN”, un tub d’espuma d’afaitar… Tot un món d’objectes acumulats sense cap ordre aparent, muntanyes de capses de sabates i cistells de vímet trencats. Però el que fascinava no era la varietat d’ens rescatats de la brossa, sinó la vida que en naixia de cadascun d’ells. Tots els gots, cascs de guerra i barrets de copa, llaunes de tomàquet i de tonyina, trampes per a ratolins i provetes de laboratori havien estat curosament omplerts amb terra i contenien algun tipus de planta. Flors en forma de becs oberts, cactus prims i alts, esqueixos d’arbres amb fruits vermells i petits. De la panxa d’una guitarra clavada a la paret, sense cordes i amb el mànec partit, en sortia una planta penjant de flors taronges. Inclús un gira-sol murri s’alçava des del que devien ser les restes d’una àmfora de pedra, al racó més proper a la finestra de l’habitació.
El gegant havia deixat la caixa metàl·lica oberta sobre una taula que quedava directament per sota de la bombeta filferrista. N’havia tret alguna cosa que subjectava curosament amb les dues mans, un fardell de roba originàriament blanca. Va deixar el paquet amb cura just sota el feix de llum, i va enretirar amb cura la tela cap als costats, deixant l’objecte misteriós al mig de l’escena.
Una bota d’hivern, amb la pell esquerdada i la sola partida en dues meitats, amb un cordó creuat en forma de Z, massa curt per fer-ne un llaç. Era una bota tipus, com les que la mare em podria haver llençat aprofitant el bon temps (potser algun dia els parlaré de mares que llencen les sabates velles dels seus fills). Va deixar anar un xiulet i, amb un gruny de satisfacció, va sortir de l’habitació. Sentia com l’estructura es queixava amb cada mal pas de l’homenot, que va reaparèixer carregant un sac i una planta. Va examinar la bota abans de començar-la a omplir de terra, que treia amb les mans nues del sac que havia arrossegat fins la taula. La planta esperava pacientment a l’altre extrem. De l’hemisferi nord d’una bola del món en miniatura en sortia un ram de violetes, que es mantenia en horitzontal sobre la taula, tombat pel seu propi pes.
El trasplantament va ser ràpid, i el colós em va mostrar l’esquena durant tot el procediment. Quan es va retirar, les violetes respiraven alleugerides en vertical, dins la bota de canya alta. En acabat, va prendre una de les capses de sabates que tenia més a prop, hi va desar la mitja bola del món buida i la terra que havia caigut sobre la taula, que va escombrar amb el costat de la mà.
Va sortir de l’habitació, carregant el sac.
Entenc que alguna vegada hauran llegit el conte de la mongetera màgica. O els l’hauran explicat, si han tingut sort. Algú els haurà parlat del nen valent que és capaç de robar l’objecte més preuat a un gegant que parla fent rimes i viu a un castell dalt un núvol. Amb la veu greu, els hauran espantat amb crits de “Fi, fa, fo, fum! Oloro un nen que fa molta ferum! Fu, fi, fo, fam! Per més que corris no escaparàs!”. Recordaran com el monstre talòs no és capaç de seguir el nen, que baixa del núvol lliscant per la mongetera. Si qui els feia de conta-contes era prou bo i havia escampat suficient pols de lluna plena, encara els faran tremolar els bramuls en forma de tro, i els cops de peu que van fer caure el núvol i el castell, fent desaparèixer per sempre més el poeta vulgar i les seves meravelles.
L’ocasió era idònia per saltar a través de la finestra, agafar la bota amb les violetes i sortir corrent sense mirar enrere, sentint només els crits del poeta irònic i els seus cops desesperats contra les parets i el terra de la cabana. Arribar a la carretera per un camí entre dos camps, ambdós grisos, i no deixar de córrer fins ser al pis, al matalàs, al moble-escriptori-calaixera i a la cadira plegable.
La pitjor part d’escriure d’un mateix és que inventar no és permès. Per això no vaig robar les flors. Un cop a casa, vaig escriure un conte sobre unes violetes, un conte desastrós sense sentit ni estructura narrativa. Però era una història bonica, imaginada.
En breus els n’explico una altra.
Ens llegim aviat,
