Per a bona part dels llagosterencs i les llagosterenques, El Butlletí és una revista nostrada, propera, que —potser perquè sempre ha funcionat des del voluntariat i des d’un col·lectiu plural— desperta una certa estima. Són moltes les persones que hi han col·laborat de manera regular o puntual al llarg de les diferents etapes, cadascuna de les quals ha tingut un color i uns matisos propis, essent un reflex del grup humà que impulsava el projecte i també, en bona mesura, del moment que vivia el poble.
Més de 35 anys d’història —amb algunes interrupcions— donen per molt. Podríem allargar-nos i perdre’ns entre testimonis, anècdotes i batalletes, però hem optat per contactar amb tots els presidents i deixar que siguin ells qui ens resumeixin la filosofia i les singularitats de les etapes que van liderar. A través d’aquest viatge al passat, confiem que podreu entendre l’evolució, els canvis i les adaptacions que ha experimentat El Butlletí fins a l’actualitat.
1a ETAPA (MARÇ de 1980 – DESEMBRE de 1990)
El Butlletí va néixer de l’Associació de Veïns, l’entitat que li va donar sopluig legal. Es va fusionar amb un Col·lectiu de Redacció i es van editar un total de 57 revistes, comptant un número 0. Fins el número 7 les vam editar en ciclostil, la prehistòria de la impressió. Els textos es picaven amb màquina d’escriure sense la cinta en un clixé, una mena de paper de calc que s’incorporava a la multicopista i s’imprimia full a full. Més endavant, es va automatitzar. El pas a la impremta va ser tota una revolució tecnològica, però des del col·lectiu vam continuar enganxant els textos manualment i composant les planes amb cúter, cola i imaginació. En onze anys van passar-hi una cinquantena de persones, i ens van deixar massa aviat en Jordi Blanch i la Concepció Buhigas.
“Per la cultura i la informació” era el lema que ens va regalar Sebastià Gispert, en Tià, un dels molts col·laboradors que vam tenir, entre els quals recordo en Josep Calvet, l’Esteve Fa, en Francesc Falivene, l’Enric Marquès, en Pere Parés, l’Emili Soler, en Fèlix Sureda, en Josep Vila… que ja no hi són.
Llarga vida al Butlletí!
Joan Ventura Bragulat
1r president de la 1a etapa
Érem, potser, més activistes que periodistes. O, en tot cas, consideràvem el periodisme com un servei públic. Encara no sabíem que les coses es poden dir mil i una vegades i el món segueix fent-se el sord; que es pot tenir tota la raó i perdre una guerra —com la que, en aquest país, nosaltres havíem perdut abans de néixer. No érem tan bells com ens pensàvem; de fet, només érem fills d’un temps i d’un indret. Ens havíem submergit en la marmita de la transició i ens pensàvem que teníem prou força per capgirar-ho tot; parlàvem una llengua que encara que no vulguis es converteix en una causa i que s’estima com s’estimen les coses que es poden perdre. Vaig presidir El Butlletí a la segona meitat dels anys vuitanta, i ja em perdonaran si no puc ser més precís. Recordo que ens trobàvem on ara hi ha El Niu, que en Joan Ventura havia marxat a córrer món i que a vegades érem menys dels que havíem de ser. I que en aquells temps, la mateixa excitació i les mateixes preocupacions nostres, s’estenien per un país que es va convertir en un exponent únic al món de premsa comarcal. Quasi a cada poble hi havia una revista com El Butlletí i una gent amb els ulls tan brillants com els nostres.
Enric Ramionet Lloveras
2n president de la 1a etapa
2a ETAPA (GENER de 1995 – DESEMBRE de 2003)
La primera resurrecció d’El Butlletí va venir de la mà, majoritàriament, d’una colla de joves que voltàvem la vintena. Educats ja en democràcia i a cavall entre el baby-boom i la generació X, havíem perdut el combatiu esperit crític dels nostres predecessors. Però ho suplíem amb una gran vocació per informar i enormes dosis d’assemblearisme. Les noves tecnologies començaven a irrompre de la mà de les primeres versions de Windows, cosa que ens va ajudar a treure un producte formalment prou ben acabat, però que ens obligava a fer vertaderes maratons de paginació fins ben entrada la matinada.
Vam poder narrar la inauguració d’infraestructures que ja son essencials al poble com la llar de pensionistes, l’institut (en la seva versió en barracons), el polivalent i la deixalleria. L’ampliació del CAP, el projecte de la variant i la batalla contra la línia d’alta tensió també van omplir pàgines d’informació i opinió en aquella etapa.
Van ser vuit anys que van transcórrer pel darrer mandat polític de Narcís Casas, succeït per Pilar Sancho i després per l’únic període de govern d’esquerres que ha tingut Llagostera després del franquisme, liderat per Lluís Postigo. Aleshores El Butlletí era l’única eina de divulgació dels plens municipals a l’espera que internet es popularitzés i la ràdio els emetés en directe més endavant. El concurs pel logotip de Llagostera i el Premi Literari de Sant Jordi també van ser gestats a la redacció d’aquest col·lectiu.
I aquella etapa es va acabar com s’acaben aquestes coses. La trentena implica major dedicació a altres afers (treballs i famílies) i la il·lusió es va anar dissolent mentre tots ens dispersàvem en els nostres nous projectes. El joc intern del col·lectiu d’amagar a cada número una petita caricatura meva que havia fet en Pin, m’ha permès recordar que a principis de 2002, i per motius laborals, vaig haver de disminuir el meu compromís amb l’equip, que va mantenir la flama fins el 2003 amb un nou lideratge (i una nova caricatura amagada).
La mirada enrere em retorna un grup de gent compromesa, pencaire, amb inquietuds i amb qui vam compartir experiències i aprenentatges que encara avui em resulten útils. I no em sap greu
afirmar que m’agrada aquest record i m’enorgulleixo d’haver-ne format part.
Dani Moll Casamitjana
1r president de la 2a etapa
Sempre que se’m pregunta pel meu pas per El Butlletí de Llagostera em trasllada a una de les èpoques més enriquidores de la meva vida. Allà, a part de fer-hi bons amics i amigues i passar-hi bones estones, hi vaig aprendre moltes coses que han marcat un abans i un després en la meva trajectòria personal i professional. Vaig començar formant part del col·lectiu de redacció pels vols de l’any 1998, amb 22 anys, quan la segona etapa d’El Butlletí feia 3 anys que ja rutllava amb en Dani Moll al capdavant. No recordo exactament quan vaig assumir-ne la responsabilitat, com a president de l’entitat, perquè sempre em vaig considerar un membre més del col·lectiu fent possible la sortida trimestral al carrer de la revista i això dels càrrecs, la veritat, és que ens patinava bastant a tots plegats. Ho vaig ser fins l’any 2003, quan vam decidir, entre els que tiràvem del carro, fer un pas al costat amb l’esperança que algú agafes el relleu i iniciés una nova etapa amb l’energia i empenta suficient i necessària per reanimar un col·lectiu que arribava cansat i cremat. D’aquella època recordo les llargues i maratonianes nits, primer al zulo del carrer migdia carregat de nicotina i altres substàncies i olors corporals compartides amb els usuaris de la mesquita, i, després, al soterrani del carrer Sant Pere, on vam tenir la sort d’estrenar un local que ens va permetre treballar amb llum natural i aires renovats. Recordo discussions airades per posar-nos d’acord amb el contingut de les editorials, en especial, després de la victòria de l’Entesa per Llagostera a les eleccions municipals i durant els treballs de construcció de la polèmica línia d’alta tensió de les Gavarres. Eren moments per posar sobre la taula diversos punts de vista d’un col·lectiu unit per l’amistat, però sanament enfrontat per uns ideals que no sempre es compartien, o fins i tot entenien. En qualsevol cas, a mi em va servir per formar-me i desenvolupar habilitats fotogràfiques i periodístiques que em van obrir les portes a treballar al Diari de Girona i a col·laborar en d’altres mitjans de comunicació amb qui, a dia d’avui, 20 anys després, encara hi mantinc una estreta relació.
Amb els anys te n’adones que El Butlletí és quelcom més que la revista del poble. Estic convençut que seguirà formant part de les nostres vides. Llarga vida al Butlletí!
Marc Sureda Pons
2n president de la 2a etapa
3a ETAPA (GENER de 2004 – DESEMBRE de 2005)
Trajecte en tren de Barcelona a Caldes de Malavella, de tornada cap a casa. Aleshores estudiava el primer curs de “Disseny i producció editorial”. Em van comentar que la gent que portava El Butlletí plegava i buscaven persones amb ganes de garantir-ne la continuïtat. Vaig convèncer —amb arguments i passió— a familiars i amics per formar un equip i agafar-ne el relleu. Així va començar, a finals de 2004, la nostra etapa, el nostre particular granet de sorra en aquest projecte local.
Ens marcàrem el propòsit que continués essent una revista del i per al poble, mantenint la periodicitat trimestral. Vàrem voler dotar-la d’una nova imatge gràfica, animant-nos a fer —per primera vegada— la revista a tot color. En referència al contingut, vam procurar marcar un caràcter independent i propi començant ja per l’editorial, envoltant-nos i aprenent d’una xarxa de molt bons col·laboradors i de les diverses entitats del poble.
La satisfacció més gran? L’equip humà que creàrem. Tot i les llargues nits de “tancament”, no vam deixar mai de passar-nos-ho bé. D’altra banda, la dificultat més gran que vàrem haver d’afrontar va ser la inexperiència de tot l’equip. Res hauria estat possible sense l’excel·lent col·lectiu que vam formar amb en Ricard Lloveras, en Jordi Molina, l’Anna Rissech, en Jordi Casanovas, en Marc Coll, en Xevi Casas, l’Eduard i en Lluís Comas, la Mireia Malagón, en Pau Turón, la Marta García i jo mateix.
Gerard Casanovas Gabarrón
President de la 3a etapa
4a ETAPA (GENER de 2008 – DESEMBRE de 2017)
La 4a etapa d’El Butlletí va començar amb una motivació molt clara: recuperar la revista de Llagostera, el mitjà de comunicació que tan important havia estat per al poble. Calia posar en marxa altra vegada tota la maquinària: contactar amb els anunciants, definir el format i el contingut de la publicació… érem el col·lectiu més jove que fins la data s’havia implicat en l’entitat, de manera que la falta de rodatge jugava en contra nostra.
Els inicis van coincidir amb el boom d’Internet, la qual cosa ens va “obligar” a plantejar-nos l’estructura de la revista d’una manera diferent; les plataformes digitals anaven guanyant terreny, i calia tenir-ho en compte. També ens vam atrevir a fer-nos un lloc a la xarxa, obrint una modesta finestra que vam tenir més o menys activa al principi, la qual va ser una eina complementària prou important al final. Durant el camí vam modernitzar el disseny de les seccions, i també vam implicar-nos en el món de les xarxes socials, de manera que podríem dir que aquesta etapa va estar regida per un canvi constant —o d’adaptació a un món que evoluciona molt ràpid!
Sempre intentant respectar molt l’essència del que havia estat El Butlletí, vam seguir comptant amb col·laboradors de sempre, però també vam engrescar-ne molts, moltíssims de nous, perquè ens ajudessin a fer-lo nostre. Però hem de dir que la nineta dels ulls de la nostra etapa van ser els Premis Culturals Butlletí, una acció que ens estimem molt per tot el que va implicar, per com vam gaudir preparant-ho i per tot el què ens va aportar.
Totes i cadascuna de les persones que van decidir formar part d’aquesta 4a etapa van deixar-hi petja, i va ser gràcies a les ganes i la il·lusió de tots plegats que vam aconseguir ser un motor prou potent com per donar vida a El Butlletí durant ni més ni menys que deu anys. Que no s’aturi mai!
Sergi Miquel Valentí i Mita Casanovas Isern
Presidents de la 4a etapa
5a ETAPA (GENER de 2018 – ?)
Ara. Ara més que mai. Ara que els règims totalitaris estripen la disfressa i s’exposen com organismes molt semblants als de fa quaranta anys. Ara que veiem caure els drets que tanta sang van costar d’aconseguir. Ara que les fake news omplen les xarxes. Ara que no sabem exactament la diferència entre una postveritat i una mentida. Ara toca apostar per El Butlletí. Amb la reflexió, la crítica constructiva i la profunditat per banderes. I la de la democràcia onejant a mig pal, de dol.
Encetem l’etapa que fa cinc amb la voluntat de crear un espai de debat, una àgora en forma de web —mirem d’adaptar-nos als reclams de la societat postmoderna— i una revista en paper que sigui, a la vegada, una mirada enrere i un anàlisi d’on representa que som: que ens recordi d’on venim, quines terres trepitgem i qui ens hi acompanya. Però que mai, mai, mai no digui a ningú qui se suposa que ha de ser.
Entre les hores de feina i les de família, i les d’amor i les de revolució, ens trobareu al local procurant fer El Butlletí. La porta sempre serà oberta.
Josep Maria Codina Tobias
President de la 5a etapa
