“Aquesta sensació d’irrealitat es deu al fet que per primera vegada ens està passant quelcom real. És a dir, ens està passant quelcom a tots junts i al mateix temps. Aprofitem l’oportunitat.”
Santiago Alba Rico
Tots traginem una espina de peix clavada a l’ànima, darrerament. Espanta veure com els maldecaps —del present i del futur— s’acumulen amb una interrelació tan evident com preocupant, assemblant-se a un agònic i macabre joc de matrioixques.
L’activitat humana, almenys en el seu sentit més productiu —i llegint-ho des d’una lògica estrictament capitalista—, s’ha aturat en sec. En un tres i no res, de forma inversemblant. Tanmateix, la vida continua, i la natura —de la qual només en som una baula— segueix indiferent als nostres laments. ¿O algú esperava que també es reclouria la primavera? ¿Confiàvem, potser, atrapar-la amb un caçapapallones? Doncs tururut. Ella campa alliberada: la colza esclata amb desimboltura, l’argelaga també grogueja, el bruc floreix campanulat.
Fa uns dies, dos puputs es perseguien mútuament en una dansa de festeig meravellosa i me’ls mirava, envejós, rere el vidre. També us ho garanteixo: ha tornat el xot. Canta cada vespre, ocult entre la pineda que hi ha davant de casa. Sortim fora i l’escoltem des del balcó. El seu és un crit furtiu, que m’alegra infantilment la mirada i em desperta, alhora, una estranya compassió.
Costa païr el contrast dels ritmes sobtats que pot prendre l’existència. Últimament, sento que això es posa més que mai de manifest, sovint simplificant-se en una duplicitat incòmoda. Per un costat, la calma que un procura instaurar a casa, fent de bon portar el confinament: aïllant-se del soroll mediàtic, cercant una nova rutina, trobant la dosi justa de sobreinformació. I sí, és llavors quan retruny la vella pregunta: ¿per què tolerem tan poca realitat, quan aquesta és indigesta?
A l’altre cantó, la frenesia dels herois anònims que dia rere dia ens estan ajudant a sortir de tan profunda crisi, una situació d’emergència que per ara és fonamentalment sanitària però que, ho intuïm, anirà prenent altres formes i matisos, requerint també d’esforços i heroïcitats renovades.
Imagino que, a aquestes alçades, tothom, en un moment o altre, haurà sentit l’estranya sensació de viure una pel·lícula, amb un guió tan autèntic com inesperat. Tenim davant nostre moments històrics que bé podríem catalogar de ciència-ficció o de gènere fantàstic. A diferència del que predica Hollywood, ja hem entès que els nostres salvadors no treballen només quan hi ha lluna plena, que són de carn i ossos, que no els cal empunyar cap bandera nord-americana ni dur-la cosida al pectoral esquerre. Que són gent comuna, qui sap si els nostres parents o els nostres veïns.
No ens cal anar lluny per trobar-ne alguns exemples. L’entitat local Llagostera en Flor i altres persones a nivell particular, de forma desinteressada, han confeccionat màscares per als nostres avis de la residència Josep Baulida. La borsa de voluntaris engegada per part de l’Ajuntament va tenir, des del primer moment, una resposta entusiasta. I em consta que a diferents cases del poble hi ha gent utilitzant impressores 3D per a seguir sumant esforços en aquesta causa compartida.
Ara bé, ja ho sabem: sempre ven més el pessimisme, el morbo apocalíptic. Hi ha qui diu que no n’aprendrem res, de tot això. Que l’ésser humà és mesell per naturalesa. Que portem l’egoisme als gens i que, si un problema no ens afecta directament, aleshores ens manca l’empatia vers els desvalguts. Escolto aquests testimonis —més generalitzats del que voldria— amb una tristor fonda.
Toca començar a entendre que Sálvame no ens salvarà de res. Que la premsa sensacionalista és un mal endèmic d’aquest país i d’aquesta tradició cultural de la qual molts beuen, perquè sega quelcom essencial: l’esperança en la nostra resiliència, en la capacitat de revertir tot allò que no hem fet prou bé.
A través de les insaciables xarxes socials m’arriba una imatge d’un grafit a una paret que en català ens recorda: no podem tornar a la normalitat perquè la normalitat era el problema. Ara és un moment excel·lent per aprendre infinitud de coses inspiradores, per evitar ensopegar amb les mateixes pedres. I rememorar que no som només individus, sinó també comunitat. Que davant les inclemències dels déus —perquè tenim molts déus i parlem moltes llengües—, comptar els uns amb als altres és l’única garantia de sortir sempre endavant. Que si bé la protesta és un dret, per respecte als qui s’arremanguen cada jorn i ens donen autèntiques lliçons d’altruïsme —sovint assumint responsabilitats que molts evadim—, cal procurar acompanyar-la sempre d’alguna dosi de proposta. I així, aconseguir que la queixa com a tic esdevingui, en tot cas, crítica constructiva.
Ja sabem —o ja hauríem d’haver après— qui les acaba pagant, les crisis! Per tant, també és bona hora perquè la norma que acabarà determinant què serà normal o no a partir d’ara, quedi fora de les mans i del control dels qui, de ben segur, mai pagaran els plats trencats de qualsevol de les crisis que s’atansen. Caldrà anar trobant maneres d’obrir per baix allò que molts voldran tancar per dalt. I en aquest sentit, estar al costat de les polítiques públiques i dels serveis públics, sempre serà una bona trinxera.
En un article llegeixo amb interès que, segons Jorge Riechmann, som una espècie biofílica. És a dir: que estimem la vida. Aquest em sembla l’adjectiu idoni per acabar solemnement el text. Germanes i germans biofílics, mori l’escepticisme! Acompanyem-nos coratjosos mentre implantem, colze a colze, una nova i més justa (a)normalitat!
