Aquest dijous vaig assistir a la segona i última representació de Coronel ocell de Hristo Boitxev, al Canal de Salt, interpretada pels estudiants de primer curs d’Arts escèniques (ERAM-UdG) i dirigida pel seu professor, Xicu Masó.
Entre els actors, hi teníem la llagosterenca Eva Grabuleda. A l’obra, Hatxo, un dels pacients del centre psiquiàtric situat en el que podria ser el racó més inhòspit dels Balcans. M’estalvio repassar-ne l’argument —feu un Google—, entre d’altres coses, perquè trobo molt més interessant el tema. «De la utopia. De com la utopia ens fa avançar. Va d’això, em sembla…» deia Masó, abans de deixar entrar els alumnes en escena. Ell mateix reconeixia que anys enrere l’havia percebut des d’un altre angle. I potser és aquesta la diferencia entre una bona obra i una gran obra: la capacitat d’arranjar-se als designis de l’època per sobreviure o, fins i tot, a les etapes vitals d’una sola persona.
Coronel ocell va tenir, per a mi, un dictamen clar: els bojos són bojos i nosaltres som normals perquè nosaltres som més.
Ho confesso: jo vaig entrar al Canal pensant que hi anava a veure l’Eva. Però vaig pecar d’innocent. L’Eva no la veuria fins acabada la representació, entre butaques. A qui sí que vaig presenciar va ser en Hatxo, un pacient sense un diagnòstic definit —autisme?—, exestudiant de teatre que va quedar sord en una explosió. Hatxo és l’encarregat de llegir els llavis als presentadors dels telenotícies d’una tele que té el so espatllat. L’Eva desapareixia. L’engolia el personatge. S’hi transformava amb un timbre de veu manyac i uns tics homogenis que, lluny de la paròdia fàcil, convertien l’espectador en testimoni dels fets d’aquell hospital roí. Més que versemblança, autenticitat.
De ben segur, Coronel ocell serà l’inici del llarg recorregut de l’Eva pels escenaris.
