—Adil, què!? Chakir, què!? —crida tot gesticulant amb indignació un dels vailets que juguen a la placeta, dessota el meu balcó, després que el seu equip hagi encaixat un gol— Som una pinya: tots baixem i tots pugem!
A alguns d’ells els conec de vista. Ocupen sovint aquest espai públic i donen vida al barri. Avui en comptabilitzo quinze però habitualment no superen la mitja dotzena; ara que les tardes s’allarguen i els vespres resulten plaents, deuen haver convidat els seus amics d’escola. Entre ells identifico l’ús d’un únic idioma: el català, una llengua que deuen haver après al col·legi, ja que pronostico —des de la balconada— que totes les seves famílies tenen origen nord-africà i, consegüentment, a les llars respectives hi predomina l’àrab o, en tot cas, l’amazic.
Criden molt. S’insulten més del que criden. De fet, quedo amb l’ànim suspès comprovant el domini dels improperis en la nostra llengua comuna. De tant en tant, quan hi ha excedent d’ofenses, es barallen: ull per ull i dent per dent. Són, si fa no fa, marrecs d’entre vuit i dotze anys. Conec bé aquestes edats. No des de l’òptica paterna però sí des d’altres angles. Els nens es fixen en com ens comportem els adults. Som els seus referents i, com saben o com poden, ens imiten. Si, per més inri, l’activitat que els ocupa és un esport tan sobredimensionat com el futbol, reprodueixen amb pèls i senyals els seus ídols convertits en divinitats: comencen pel pentinat, segueixen per la indumentària, passen per la coreografia prèvia al llançament de les faltes i acaben clonant la celebració dels gols. Tanmateix, amb tot el respecte per als futbolistes amateurs i professionals, no és als estadis i als camps on he observat freqüentment les mostres d’humanitat més exemplars o els valors necessaris per —intentar, si més no— abonir la societat.
Desenfoco el partit. Entremesclo les paraules i les injúries de la quitxalla. M’envolo i divago.
Avancem ferms, vers la convivència? Des de la iniciativa personal de cadascú, però també des de les institucions, estem fent prou? Què entenem, doncs, per conviure? Hem identificat les nostres fortaleses i mancances, en aquest sentit? Hi ha polítiques públiques clares i concises per avançar en el marc d’una millor convivència?
Sé que poso els peus en un terreny complex on els sentiments i l’emotivitat no faciliten que les reflexions madures precipitin i sedimentin, que venim d’uns mesos en què s’ha atiat aquest debat amb una evident intencionalitat de fractura. Sé què pensareu alguns: que tants caps, tants barrets. No abordar-lo amb naturalitat i valentia, però, com en tants altres casos, ens manté despullats i indefensos davant les urgències i els episodis crítics, moments que —creuant els dits o encenent una espelma— desitgem que no arribin mai. La crua realitat ens ensenya, tristament, que si no s’han previngut aquests fets tràgics, tard o d’hora esdevenen; és llavors quan trontollen els pilars des d’on crèiem bastir la identitat col·lectiva del que som.
Cohabitar, compartir amb la parella o altres persones un mateix espai íntim, ens recorda que el sentit comú és el menys comú dels sentits. Així, sovint ens molesten coses dels altres i ni tan sols sabem perquè. Són fets minúsculs, fins i tot estúpids: oblidar-nos de tirar la cadena del vàter, no rentar prou bé la vaixella, posar els peus a casa sense haver-los espolsat a l’estora de l’entrada…, però poden originar discussions tempestuoses. La teoria, en aquest sentit, és clara i sobreabunda: cal anar a l’arrel del problema, no caure al parany de la darrera guspira que ha generat l’incendi, entendre l’altre com un mirall d’un mateix, buscar la solució en l’acció pròpia i evitar situar la responsabilitat del canvi en els demés. La pràctica, no obstant això, sempre resulta més complicada (principalment, és clar, si la volem desplegar en coherència amb uns principis que sabem i volem nostres).
Sovint, el que pot ser bo per a l’harmonia conjugal també ho considero aprofitable per a un context més ampli, de caire comunitari o, en definitiva, social. Portant-ho a l’altre extrem, els pobles hem d’estar oberts a les ciutats com les urbs ho han d’estar als llogarets, els de mar han de preocupar-se pels de muntanya i viceversa. La interacció, el respecte i, en definitiva, la suma de totes les parts és imprescindible si realment ens considerem una unitat, un subjecte (diguem-li emocional, diguem-li polític).
Deixant de parlar en abstracte però sempre amb la República Catalana a l’horitzó, carregant-la de valors socials i fraternals, amb la voluntat de superar la revàlida diària i esdevenir terra d’acollida, d’exiliats i refugiats… aturem-nos a pensar per un moment en Llagostera. Si estem disposats a deixar de mirar-nos el melic, hi detectarem abundoses dinàmiques cíviques que ja se’ns pressuposen als qui formem part d’un entorn més o menys rural: pautes tancades de comportament i un cert tarannà endogàmic. Les colles, els teus i els meus, els del bar d’aquí i els del pub d’allà, els del poble amb pedigrí i els que hi han arribat “però no són d’aquí” (com si el lloc on naixem no fos un fet atzarós). Tenim tan presents aquestes històries, que costa no formar-ne part o reproduir-les. Aquesta és l’atmosfera que a vegades, n’estic segur, afoga alguns joves de municipis petits com ara el nostre i fa que acabin perdent-se en l’anonimat de la metròpolis, optant per abandonar el niu.
Quan era menut com els nens —tot ells llagosterencs i catalans— que encara juguen a baix, les vesprades d’estiu sortia caminant de casa els pares fins a la zona esportiva del poble per veure-hi els partits de futbito. El passeig Pompeu Fabra, ho recordo bé, era ple de gent d’edats diverses que estenia les cadires a la vorera per parar-hi la fresca i fer-la petar. Més enllà de l’anècdota, proposo una última reflexió: malgrat el més bonic dels lemes que hem cridat en les darreres manifestacions, una part important de nosaltres, una fracció significativa del país, ha renunciat a les places i als carrers com a escola de vida, com a lloc de relació i coneixença.
Perquè algun dia puguem sentir-nos pinya tal com reclamava en Ouail —o com demostren metafòricament els Castellers de les Gavarres— i la convivència sigui un xic més real, potser cal, en primer lloc, no fugir d’estudi. Segurament la llista de la recepta és tan llarga com incompleta. Sabem que no hi podrà faltar empatia ni allò que en argot esportiu en diem visió perifèrica. Definitivament, cal maldar per eixamplar la mirada… i la ment.
