Ja són vint dies confinats a casa, i l’angoixa es fa notar. Estem davant d’una situació en què estar aïllat és l’únic que pots fer per ajudar, però no en sabem d’això. Els humans (al menys els d’avui en dia) necessitem estar connectats, sentir-nos junts els uns amb els altres. A tot això se li ha de sumar que malgrat les circumstàncies hem de mantenir-nos productius, els estudiants no hem de perdre el curs, tothom qui pugui ha de teletreballar, ah! I hem de cuinar receptes elaborades, fer esport i endreça general!
Però no cal patir. Quan estàs a casa, te n’adones de tot el temps que guanyes si no t’has de desplaçar cada dia a la feina, un temps preciós! Ideal per retrobar-te –virtualment, és clar- amb amics i companys, llegir llibres, acabar aquelles sèries que a l’estiu vas deixar a mitges, intentar “challenges” virals impossibles i posar-te a escriure, que potser encara surt alguna cosa per publicar-la al Butlletí.
Per tal d’assolir algun d’aquests objectius m’he proposat una rutina estricta, que després de seguir-la quinze dies m’ha fet adonar de que no m’he plantejat bé el confinament… Tenia por de perdre’m el que passava a fora però me n’he adonat que porto vint (vint-i-un) anys perdent-me el que estava passant a casa. Com és possible, que ara que em demanen que em quedi a casa tingui el cap tan lluny?
Només em va caldre una tarda de meditació (tampoc res massa espiritual) per veure que més de la meitat del meu pla setmanal no anava amb mi. Havia basat la meva quarantena en tot allò que la tele, i sobretot les xarxes socials, m’havien dit que fes. Però no necessito fer deu tocs a un rotllo de paper de vàter per aguantar el confinament, el que necessito és construir una casa on m’hi senti a gust.
I no parlo només de les quatre parets que m’acullen aquests dies, parlo de les persones que m’acompanyen, i del meu propi cos. No sempre tenim temps de cuidar la nostra casa, i potser, per aquest motiu no hi estem a gust quan ens obliguen a quedar-nos-hi. Per aquest motiu, he decidit acabar de passar la quarantena quedant-me, i no només físicament, sinó dedicar temps als meus, als de casa, fer endreça de trastos i sentiments, escoltar batalletes, jugar a la botifarra i, entre tots, construir la llar que volem.
Des de que estem tancats a casa tenim temps per a tot. Em pots trucar a l’hora que vulguis, total, no em mouré d’aquí!
