Fa cosa d’un any, per la festa major de 2017, el meu amic Josep Maria Garcia-Fuentes em va venir a visitar a Llagostera. Garcia-Fuentes és professor d’arquitectura a la Universitat de Newcastle, a Gran Bretanya. Màxim especialista del Montserrat modern, va ser l’artífex de la restauració de la basílica del monestir i la construcció del nou orgue. És, amb tota seguretat, un dels arquitectes més brillants de la seva generació—i que ha hagut d’emprendre l’exili professional per tal de poder brillar amb més força.
La seva visita a Llagostera es va acabar convertint en una intensa exploració de tot poble. Vaig dedicar tot el dia a descobrir-li cada racó, a discutir façanes, distribució de volums, urbanisme, restauracions dramàtiques i desafortunades… Vam poder aprofitar que era festa major per accedir a indrets usualment tancats, tot i que vam acabar saltant unes quantes tanques.
D’aquella visita, Garcia-Fuentes va poder constatar l’immens potencial fallit que té Llagostera.
Ja no es tracta de palesar la quantitat de nyaps que s’han fet en nom de la restauració de monuments; es tracta de la quantitat de joies arquitectòniques que s’estan deixant perdre per la perenne manca d’iniciativa política. I encara pitjor: la visió urbanística de Llagostera en els darrers 20 anys ha estat calamitosa. Quan dic que amb Garcia-Fuentes ho vam visitar tot, és que ho vam visitar tot. La nova Llagostera erigida en la darrera expansió residencial del POUM a Pocafarina i voltants és el millor exemple d’aquest drama urbanístic perpetrat al poble. Tant li fa quin color governi: sempre s’ha apostat pel creixement desmesurat, pel mal gust, per l’avarícia depredadora de créixer, i per construir per sobre de les nostres possibilitats.
L’expansió residencial de Pocafarina i voltants contrasta amb la gran quantitat de clapes sense urbanitzar que encara hi ha al centre del poble. En comptes d’apostar per la cohesió i visió urbanística integral, s’ha apostat pel creixement en extensió, a l’engròs—com si fóssim a Amèrica i ens sobrés superfície. No és un error privatiu de Llagostera: els seus polítics només van seguir la feliç orgia de creixement obscè de la puixança econòmica i la liberalització del sòl del primer govern Aznar.
Un altre exemple de manca de visió urbanística és ben clar en la rehabilitació del barri vell de Llagostera. Ha estat un rentat de cara xaró i sense cap mena de gràcia, que no fa front a l’arrel social del problema de l’habitatge i el recosit multicultural i de classe del barri. Mentre s’inauguraven llambordes barates i papereres de disseny, els dos grans monuments medievals i barrocs de Llagostera, l’antic castell—avui ajuntament—i l’església, són mancats de tot pla d’actuació per a una restauració integral molt necessària. Què en traiem de restaurar les muralles si el seu castell roman en un estat deplorable i tan arquitectònicament magrejat?
La Llagostera vuitcentista i noucentista no gaudeix de millor salut. Veiem com es deteriora l’edifici de la cooperativa agrícola, com el Casino Llagosterenc sempre manté l’equilibri entre els mínims decents i la decadència final i, sobretot, com la major col·lecció artística mai somiada per un poble de la mida de Llagostera es troba en l’oblit més absolut. El Museu Vilà és el gran diamant en brut de Llagostera, amb peces d’artistes de renom internacional. Malgrat els intents passats fallits de comprar la col·lecció, el museu continua sense tenir la projecció i museïtzació que es mereix.
Breu, Llagostera no ha apostat ni aposta pel patrimoni arquitectònic i la cultura.
L’urbanisme i l’arquitectura d’una població són la manera com entenem la relació amb el territori i amb nosaltres mateixos. No diu molt de Llagostera i dels llagosterencs d’avui com deixem passar oportunitat rere oportunitat. Llagostera no s’ha sabut situar estratègicament en cap àmbit econòmic: no té un sector secundari fort com altres poblacions del voltant; el sector primari és una broma; i el turisme no s’ha desenvolupat mai de manera seriosa perquè no s’ha cultivat l’esperit cultural que l’hauria fomentat. Quant al comerç, sempre s’ha volgut vendre duros a quatre pessetes. Tant cultura com comerç s’han destinat merament a l’autoconsum local. I de l’autoconsum sempre s’acaba a la inanició. Llagostera no és al mapa, diguin el que diguin els autocomplaents discursos polítics pensats per al cofoisme local.
I, tanmateix, l’oportunitat de Llagostera és sempre allà, a tocar. Però mai l’arribem a agafar. No sempre es podrà viure de l’anar fent—si és que això és viure del tot. Tard o d’hora caldrà prendre consciència que l’oportunitat, algun dia, pot marxar per sempre.
