Ens diuen la veritat els polítics…? cap on anem…? i nosaltres…ho tenim clar?
Estem passant temps molt difícils carregats de tensió, d’emocions contingudes i sovint reprimides que ens provoquen molta confusió… D’ençà de l’1 d’Octubre i, ja un xic abans, quan pensem en el nostre país, tenim el neguit que porta la incertesa de no saber la resposta a qüestions que són cabdals per a nosaltres.
Sabem que estimem molt el nostre país, Catalunya. La seva cultura, la seva llengua, els seus paisatges, les seves tradicions i tota la seva gent.
Sabem que som una nació amb molts anys d’història democràtica i participativa. Ja el 1027 es va formar, al Rosselló, l’Assamblea de Pau i Treva de Déu com un organisme de participació i coordinació entre el rei, els senyors feudals i l’església. El 1064 es va establir a Vic. La història de Catalunya ens confirma els anhels de tenir un estat propi i que fos republicà. A Catalunya ja s’han proclamat 4 Repúbliques: el 1641, Pau Clarís; el 1873, Baldomer Costau; el 1931, Francesc Macià; i el 1934, Lluís Company. El sentiment republicà ens ve de lluny…
Sabem que Catalunya és terra d’acollida i que durant molts anys ha vingut gent de fora als que hem ajudat i que ens han ajudat a créixer econòmicament i socialment.
Sabem que a Catalunya hi ha sensibilitat social i que “l’ascensor social funciona”. Molts fills d’immigrants, que han estat escolaritzats únicament en l’ensenyament públic i amb la immersió lingüística, estan ocupant actualment càrrecs de responsabilitat. Mestres, professors, metges ,periodistes, enginyers, arquitectes, gerents d’empresa, consellers… i fins i tot algun president de la Generalitat.
Sabem que la gent que arriba a casa nostra procedent de països empobrits necessiten ajuts. Tenen assegurada l’educació i la sanitat gratuïts. Això vol dir més metges, infermers, serveis sanitaris i hospitalaris, més professors i més escoles. Més diners. Més inversions.
Sabem que som un país de gent treballadora i creativa amb afany de superació. Catalunya té un bon teixit industrial. Les exportacions han augmentat significativament. La investigació i la creació d’empreses progressen.
Sabem que les balances fiscals amb l’Estat Espanyol són molt deficitàries per a Catalunya. El nostre país ha crescut i ha canviat. També ho han fet les nostres necessitats. Quan en el temps de la transició es va negociar l’Estatut, no es va tenir visió de futur i no es varen preveure aquests canvis i aquestes particularitat, que sí varen preveure la gent del País Basc i de Navarra. Galícia, el País Basc i Catalunya havien de ser tractades diferentment. S’havien de tractar totes com a nacionalitats i tenir un concert específic.
Ens varem haver de quedar “el cafè para todos” i amb un Estatut que encara és pràcticament vigent (perquè el que es va aprovar l’any 2006 i que va retallar el PSOE i impugnar el PP no va aportar cap dels beneficis que s’esperaven.)
Posaré un exemple, jo que procedeixo del món de l’ensenyament. El tractament que Catalunya va rebre és com el que donaria un mal mestre si a l’hora d’ensenyar a la classe no tingués en compte la diversitat a l’aula, no contemplés els alumnes amb NEE (Necessitats Educatives Especials de tipus econòmic i/o social).
L’Estat espanyol, per no tenir problemes, va tractar tothom igual, però, en no tenir en compte la diversitat, les NEE de Catalunya es varen anar fent més grans i difícils de resoldre i, fins ara, ho han anat arreglant donant, de tant en tant (“el peix al cove” de Jordi Pujol) alguna dotació específica que no arreglava el problema de fons.
Seguint el símil de l’aula, el problema dels NEE és resol essent conscients que tens un problema, que l’has de tractar separadament de la resta i que has d’analitzar què necessita i com es pot solucionar.
L’Estat espanyol és conscient del que necessita Catalunya, però, fins ara, no li ha volgut donar. Perquè no ha volgut tractar el problema separadament de la resta de Comunitats. Catalunya ho ha intentat amb el segon Estatut, amb els punt que va presentar Artur Mas, però…no hi ha hagut res a fer.
I… una gran majoria de gent de Catalunya se n’ha cansat. I hem començat a reivindicar, al carrer i a nivell polític, poder votar per decidir el nostre futur. Pensem que si Catalunya fos independent podríem viure millor i decidir les nostres polítiques educatives, socials i econòmiques.
Més d’un 70% de ciutadans de Catalunya estarien d’acord en fer un Referendum Pactat, però, negociar amb l’Estat Espanyol (PP, PSOE I Cs) és com fer-ho amb un mur de formigó sense portes. La única sortida, per ells és complir La LLEI, dins ”la Constitución”, sense possibilitat de canviar res.
S’ha de tenir present, a més, que el Poder Judicial a Espanya , està polititzat, sobretot en el Tribunal Suprem i en el Tribunal Constitucional. La majoria dels seus membres han sigut designats pels partits polítics. La garantia d’objectivitat en les seves decisions queda molt qüestionada.
Ens varen negar el Dret de què tothom pogués votar. I…varem decidir fer-ho pel nostre compte .Volíem saber l’opinió de TOTS els ciutadans de Catalunya. I…ho varem fer , malgrat les garrotades, els escorcolls, les prohibicions, les confiscacions de material, tancament de seus informàtiques…
Ens varem unir sota el lema “VOLEM VOTAR”, “VOTAREM”.
El Parlament va aprovar la LLei de Transitorietat i la Proclamació de la República que no es varen fer efectives.
L’Estat s’hi va tornar amb tota la seva força bruta, aplicant unilateralment l’article 155 de la Constitució, enviant les forces policials que varen colpejar sense pietat a gent indefensa, ocupant les conselleries, aturant beques, subvencions i EMPRESONANT, sense haver-los jutjat, els polítics independentistes i els activistes socials. Un veritable cop d’estat, aplicat amb soberbia. Mesos sense llibertat, en presó preventiva… S’han presentat recursos…no hi ha res a fer.
Nosaltres no els oblidem. Els llaços grocs, les cartes, les manifestacions multitudinàries, els sopars davant de les presons… Ara els tenim a Catalunya, però és molt poca cosa.
Des de Europa els exiliats estan fent molta feina. El problema dels catalans el coneixen arreu del món i a Europa, sobretot.
Després de les eleccions del 27 de desembre del 2017 que el Sr Rajoy es va veure obligat a convocar i, contra tot pronòstic, els independentistes varem tornar a guanyar, 70diputats (34 de JxC, 32 DE erc I 4 DE LA CUP), de 135 que té el Parlament.
I ara què?
El nostre President Quim Torra parla molt clar quan diu que els independentistes volem una República, però no diu com es farà ni quan. És només retòrica? També ens arriba que hi ha manca d’unió entre JxC, ERC i la CUP.
La societat civil independentista està molt motivada i mobilitzada i empeny fort. També ho fa l’ANC i Omnium, però quan temps durarà aquesta mobilització si no es veu un horitzó clar?
Quines opcions tenim?
–Negociar amb Pedro Sanchez, que encara que tingui “talante”, no es mourà del marc legal? Pot haver-hi una obertura en el PSOE per permetre un Referendum pactat i vinculant? O potser modificar La Constitució? Ho dubto molt. És un partit que va donar suport al 155 i que “va cepillar” l’Estatut que va aprovar el Parlament de Catalunya, essent president Joan Maragall (PSC) i Zapatero a Madrid
–Confiar i esperar les decisions de la Comunitat europea? Les decisions del Tribunal d’Estrasburg són vinculants però tarden de 2 a 3 anys. Personalment crec que és una via possible, encara que molt lluny en el temps.
Poden els nostres polítics exiliats forçar la CE per a què intervingui i acceleri una possible solució? Ja hem vist que les decisions dels tribunals alemanys i belgues negant el delicte de rebelió ,no han servit, de moment, per a res. Una intervenció forta i decidida de la CE forçant el Govern espanyol a un Referendum pactat seria una via molt vàlida,però crec que si creuen que a Catalunya hi ha pau i tot va sobre rodes no serà possible (la via autonomista). Crec que s’ha de forçar la màquina sense trencar-la perquè reaccionin.
–Considerar que la República ja es va declarar i actuar en coseqüència, escoltant només el Parlament e Catalunya, que és qui ens representa. Desobeir les ordres i les lleis de l’Estat Espanyol que ja no representen res. L’etapa de l’Autonomisme s’ha acabat. Aquesta és la posició de la CUP. Per portar-la a terme cal un gran consens i molta força i convicció de molta gent. Aquestes condicions es donen en l’actualitat? No ho sé .
Per què és tan difícil que els polítics ens diguin cap a on anem? La CUP, pots estar-hi d’acord o no, però té un posicionament molt clar i no crea neguits. La ciutadania necessitem respostes i, si no en té, es cansa i acaba frustrada i decebuda. En aquests moments, començo a sentir molts independentistes que amb el cor encara calent se’ls comença a refredar el cap. I això , després de tant esforç, no és bo. Potser que els polítics es posin les piles.
