Fa temps que sentim la mateixa cantarella en relació a l’actitud que hi ha d’haver entre Catalunya i el Govern Espanyol: diàleg, diàleg i més diàleg.
En el primer cas en forma imperativa, donant a entendre que és l’única solució per a resoldre el contenciós que l’Estat Espanyol té amb Catalunya. És la posició dels optimistes i crec que també ho és dels qui ja en tenen prou del procés i així s’allarga el tema esperant temps millors. També defensen aquesta posició els partidaris del “ peix al cove”. Els pragmàtics, els qui pensen que si es dialoga, alguna transferència econòmica important arribarà o potser de millora de serveis per a Catalunya. També ho és dels que se senten més espanyols que catalans o tant espanyols com catalans
En el segon cas, amb la interrogació, vull fer entendre la posició dels qui no ho veuen clar. Diàleg, per a què? De què servirà? És una posició molt més escèptica en relació a la utilitat d’aquest diàleg, perquè està basada en la nostra experiència i la nostra història i en els fets recents.
EL 27 d’octubre del 2017 es va intentar proclamar la República (ja se n’han proclamat quatre a Catalunya), però no es va fer. I el “pes dels Tribunals Superiors de Justícia de l’Estat Espanyol va guillotinar el nostre Govern i les nostres llibertats”. Va posar part del nostre Govern en presó preventiva durant dos anys sense jutjar-los.
Actualment, tenim presos polítics a les presons, polítics a l’exili, gent encausada només pel fet de ser independentista o de manifestar-se. Com els CDRs. I qui ho va fer va ser el govern del PP amb l’ajut del PSOE. Tant se val qui mani: la Unitat d’Espanya, la Constitució i la Llei són paranys innamobibles que els serveixen per autojustificar-se i no canviar res.
I doncs… quin diàleg hi ha d’haver? No hi ha d’haver diàleg? No hi ha solució?
Jo crec que l’única solució és DIÀLEG + PRESSIÓ+UNITAT.
I aquesta pressió ha de venir donada per no posar les coses fàcils. No posar fàcil la creació d’un nou govern sense garanties. No posar fàcil l’aprovació de pressupostos sense garanties. I mobilitzar-se quan faci falta. I ara crec que potser ho tenim més fàcil perquè l’Estat Espanyol està canviant. La representació parlamentària, tant en el Congrés com en el Senat és molt més variada, està molt més repartida.
La representació independentista a Madrid de 23 diputats (ERC 13,+JxC, 8 + la CUP ,2) és molt important, i el PP i el PSOE han de compartir l’Arc Parlamentari amb molts més partits (PSC , 117- PP, 88- VoX , 52- Units Podem , 35- ERC , 13- Grup Parlamentari Plural , 12- Cs , 10- PNV/EAJ , 6 –BILDU, 5 – Grup Mixte , 9).
Ara és molt més difícil formar Govern a Madrid i tenir majories parlamentàries. En els últims quatre anys hi ha hagut quatre eleccions i una moció de censura. Això demostra la fragilitat del Govern central des que es va iniciar el procés, si no es compta amb el suport de Catalunya. I els partits polítics de dretes (PP, Cs i Vox) tampoc no sumen ni espero que sumin. En qualsevol cas, no ens podem deixar pressionar ni d’anar units per la por de “si les dretes sumen..”. Això no ha de ser l’excusa.
Cada vegada hi ha més vot independentista i, sense el nostre vot, no es pot formar govern a Madrid. S’ha de pressionar per desjudicialitzar la política, per recuperar les llibertats i perquè acceptin la nostra singularitat.
Aquesta és la posició de molts catalans amb qui em relaciono, que sentim també la nostra dignitat ferida. I aquesta singularitat, aquest sentiment el volem exercir amb llibertat i democràcia, en un nou estat republicà i independent. Aquesta és la fita que voldríem aconseguir i per la qual hem lluitat
A veure si ho entenen els partits polítics.
