Aquests dies estem envoltats de bons desitjos. Ens arriben a través de correus i missatges. Els donem en persona i escrivint postals. I a mi m’agrada pensar que la majoria són sentits. Ens els creiem. Si depengués de mi, voldria això per a tu. Desitjar per als altres, per a la gent que estimem, és senzill, en general. En canvi, adreçar-se el desig a un mateix a vegades costa més. Què desitgem per a nosaltres? Sabem què necessitem? Què volem? I aquestes preguntes les faig deixant de banda la racionalitat del que és necessari per viure i anant a un nivell més instintiu. Faig referència als nostres desitjos, la part de la voluntat humana que actua com a motor de l’acció, els nostres volers profunds.
El desig és inherent a la nostra condició d’ésser humà i juga un paper clau en les nostres motivacions i comportaments. Tal com és evident, no pot anar aïllat d’altres consideracions, com el fet que vivim en societat. Per això el que escric no és una oda al desig, és una reflexió sobre el fet que formem part d’una societat que ens fa tenir desitjos intensos que ens acaben semblant propis, i ni ens fan feliços ni fan el món millor. Al contrari, ens esclavitzen i creen una societat injusta. Per aquest motiu trobo interessant ser conscient del que ens mou, del que ens agrada, del que ens excita, sortint dels desitjos imposats. I com en tants altres aspectes de la societat, hi ha una diferència profunda en com desitgem depenent del gènere.
Fa poc vaig sentir una frase impactant: “Les dones no necessitem res”. Feu una prova: demaneu a les dones del vostre entorn què necessiten i desitgen per a elles. Potser us sorprendreu de la resposta, o la manca d’aquesta. Aquest dèficit de coneixement sobre el desig propi de les dones es veu sobretot en relacions de tot tipus amb homes: familiars, afectivosexuals, d’amistat i professionals. Les dones som noves en desitjar i necessitar, quan normalment als que els hi és permès (i no només permès sinó que s’han establert normes i tota una estructura social en base a aquests) és als homes. I aquesta estructura, el patriarcat, que és un motlle dels desitjos dels homes, perjudica tant a dones com a homes.
Les dones, per al bé de la societat, ja sabem què hem de desitjar a nivell social i professional. El primer de tot, ser mares. Encara que sembli mentida, que no se’ns jutgi en qüestions referents a la maternitat no és una reivindicació passada de moda. Com que ja vivim en una societat moderna, però, ara també podem tenir desitjos professionals. Si en tenim dels dos, més val que sapiguem com compaginar-los bé i no acabar sent males mares. En les feines que ara ja podem desitjar, no podem ser gaire manaires, perquè això no ens farà líders, ens farà bruixes. Hem de ser somrients, si no, no tindrem caràcter o personalitat, serem unes amargades. I ser educades, i no molestar, i desitjar la perfecció, que la valentia és cosa d’homes. Fins a tal punt que també ho acabem desitjant nosaltres, perquè anar a contracorrent és cansat.
També ens diuen el que hem de desitjar pel nostre cos. Estar primes i amagar qualsevol cosa que ens faci menys llises. Com els pèls: dubto que gaires homes estiguin preocupats pel pèl quan una dona els ha de veure despullats. O les arrugues: tothom sap també que els homes tenen la ‘sort’ d’envellir bé. Cada vegada són més com en George Clooney. Desitgem ser atractives o desitgem que els homes ens hi trobin? Això, tot i que enunciat a trets massa grans, porta a competitivitat entre dones, invisibilització de dones que no entren als cànons estètics establerts o que han gosat envellir. Per aquest aspecte, per a mi és imprescindible entendre que estem en un món fet de desigs i necessitats d’homes en el qual ser jove i físicament normativa, per exemple, et situa en una posició de privilegi. I la sororitat és clau per no seguir donant corda a aquestes dinàmiques.
I un altre tema complicadíssim és el desig sexual. Ara mateix sembla que ja està molt estès el concepte de “no és no” (tot i que la realitat ens demostra una vegada rere l’altra que encara s’ha de repetir moltes vegades més). Però de tota la zona grisa de dubtes i del “només sí és sí”, no se’n parla prou. Perquè l’estar convençuda del sí no és trivial. Portem massa temps emmirallant-nos en el desig dels homes per tenir gaire en compte el propi. I tot i que cada vegada es dona més importància a l’exploració del desig de les dones en solitari (com a exemple poso el boom del satisfyer), en parella continua sent un tema massa poc tractat.
Les dones, després de tant de temps en una societat d’homes, hem perdut la capacitat de ser conscients dels nostres desitjos. De fet, hi ha certa comoditat en el fet que et diguin què has de desitjar, i això ens ho repeteixen moltes vegades. Amb aquestes indicacions anem fent, i quan ens genera tensions internes amb els desitjos propis les resolem, com sempre, en silenci i molestant poc. Tot i dècades de lluita feminista, alguns conceptes bàsics d’aquest text encara no han calat prou en el conjunt de la societat. És important seguir-hi insistint, seguir impulsant el feminisme en diferents espais ja que és el primer pas cap a una societat justa amb relacions veritablement d’igual a igual.
He començat amb Nadal i acabo amb Nadal. Si encara teniu lloc a la carta als reis, us recomano moltíssim el llibre de ‘La caçadora de cossos’ (Columna Edicions SA, 2011), de la referent feminista Najat el Hachmi. Per mi va ser una revelació i em va ajudar a verbalitzar incomoditats molt profundes. Des de llavors l’he recomanat a unes quantes amigues, no deixa indiferent i ha donat peu a moltes converses alliberadores. És una experiència que recomano sobretot a dones atretes cap a homes cis heterosexuals. I després de converses amb amigues i amics, coneguts i desconegudes, i de llegir sobre el tema, em sembla únic i molt avançat.
A tot això, penso que les dones encara avui en sabem més de ser desitjades que de desitjar, però tot s’entrena. Em sembla molt important desitjar i saber què desitges perquè si no, desitjaran per tu. Per un 2021 amb salut, molt d’amor i desig!
