Amb la sortida de La vida secreta dels arbres, de l’enginyer forestal Peter Wohlleben, s’ha produit una petita revolució en el món dels amants de la natura. L’autor demosta que els arbres senten, es comuniquen entre ells i necessiten viure en família. Ha estat un rècord de vendes, traduït a tots els idiomes imaginables.
En Peter Wohlleben ens descobreix en el seu llibre que els arbres transmeten unes vibracions per posar en estat d’alerta als companys arbres quan senten un perill. Per exemple, les acàcies, davant la proximitat de les girafes, emeten un gas tòxic per avisar les altres acàcies i per tal d’evitar que se les mengin. Les girafes, per la seva banda, tenen en compte la direcció del vent per conjurar aquest mecanisme de defensa dels arbres afectats. Els arbres també serien capaços d’identificar la saliva d’un insecte atacant i d’emetre la substància precisa que atrau el depredador de l’insecte. Així, arbre i depredador plegats, lluiten colze a colze contra l’insecte.
Els arbres també envien missatges als altres arbres a través de les arrels. La xarxa de fongs del sòl ajuden en la transmissió. Una cullereta de cafè d’aquest terra forestal tindria diversos quilòmetres d’aquests filaments comunicants. Els filaments d’aquesta xarxa serien, segons Wohlleben, l’equivalent d’internet al bosc. Aquestes informacions es transmeten, doncs, a nivell químic i elèctric. La velocitat de transmissió és d’un centímetre per segon.
El nostre autor afirma que els arbres tenen una intel.ligència genètica. Els pins, per evitar el perill de la consanguinitat, fan madurar les flors mascles i femelles en moments diferents.
Els arbres sabrien, a més, diferenciar les arrels de la seva espècie i les de les altres espècies. Tenen un comportament social perquè, com en l’espècie humana, viure en comunitat els aporta beneficis per a la supervivència. El seu benestar depèn de la comunitat: si els més febles desapareixen, tots hi perden. Els arbres vells transmeten les seves coneixences als arbres més joves. Quan desapareix un arbre vell, el bosc queda obert a les cremades del sol, als vent violents que penetren fins el terra i modifiquen l’entorn climàtic fresc i humit. Una comunitat d’arbres produeix un ecosistema que modera les temperatures extremes, acapara aigua en quantitat i com a conseqüència, augmenta la humitat atmosfèrica. D’aquí la importància de preservar un entorn amb poca intervenció humana que contingui arbres de diverses edats. Les soques que semblen mortes continuen alimentant en sucres els arbres més joves. Sembla, a més, que els arbres sàpiguen comptar: el faig, per exemple, no comença a tenir fulles si l’enllumenament diurn no té com a mínim tretze hores i si no ha passat un nombre determinat de dies de calor.
Una creença falsa
Un estudi recent sobre 700.000 arbres de tots els continents demostra que, malgrat la creença que els arbres joves creixen més depressa que els arbres vells (cosa que justifica que es “rejoveneixi” el bosc tallant els arbres vells) és totalment falsa. Sembla que l’ideal de joventut eterna de la nostra societat hagi influenciat la manera de treballar el bosc, diu Peter Wohlleben. L’autor constata que dins dels nostres parcs, els arbres d’entre seixanta i cent vint anys pateixen tales massives, sense tenir en compte que els cent vint anys d’un arbre serien tan sols el final de la seva escola primària. Wohlleben insisteix que un arbre vell creix molt més ràpidament que un arbre jove. L’única desavantatge d’un arbre vell és que la fusta no és tan llisa per el possible atac dels fongs que ha viscut, però el creixement de l’arbre no disminueix. I recomana que si volem que els boscos juguin un paper important per la lluita contra el canvi climàtic, s’ha de deixar que els arbres arribin a aquesta vellesa vegetal. La durada de vida d’un roure o d’un faig és de 400 a 500 anys.
Es pot afirmar fort i clar que l’agricultura intensiva i la utilització de pesticides és nociva, no solament per l’ésser humà sinó també pels tots els arbres. El Glifossat, dit Roundup, és l’herbicida més utilitzat al món, introduït als anys setanta per Montsanto, està considerat com a potencialment cancerígen. Molts països europeus l’estan prohibint als espais públics per la seva perillositat. Recordo que quan vaig fer arreglar el meu petit espai de jardí a casa el primer que em van proposar els professionals per lluitar contra les males herbes va ser un herbicida. Ara trec les herbes a mà després d’haver posat un plàstic a uns centímetres del terra i em trobo amb la sorpresa que els ocells i unes papallones blanques em visiten regularment i ja no he de comprar herbes per la panxa de la meva gata.
La CEE no s’acaba de manifestar per la prohibició del Glifossat o Roundup degut als forts interessos econòmics en joc al voltant de l’empresa Montsanto i ha acabat reconduint la seva utilització massiva per cinc anys més aquest darrer 27 de novembre de 2017.
Què hem de fer nosaltres com a simples consumidors?
Primer: Consumir bio.
Segon: Empènyer els nostres propis governs i ajuntaments perquè prohibeixin herbicides i pesticides per tal de preservar la vida animal i vegetal del notre entorn immediat i del planeta.
I a Llagostera?
Quan era petita els nens jugàvem amb les fulles de les moreres que la tardor havia fet caure a terra, ens hi enterràvem a dins, ens perseguíem amb les piles de fulles a les mans, gaudíem amb la fressa que feien al trepitjar-les.
La manca de fulles per terra i l’al·lèrgia que molta gent sembla tenir no solament a les fulles sinó a qualsevol deixalla vegetal, abelles, em va fer pensar que els arbres de Llagostera es podaven en ple estiu per evitar que les fulles embrutessin el terra, per estalviar-se hores de neteja de la brossa pel carrer. Vaig voler preguntar a la Brigada municipal de l’Ajuntament de Llagostera quan es podava exactament. Fins ara ho han tingut derivat a un organisme privat: La fundació Ramon Noguera. La dita fundació em certificà que la poda s’ha fet sempre a finals d’octubre -dels acers negundos del passeig Pompeu Fabra- i el mes de novembre per les moreres -morus alba- del Passeig Romeu. El que passa és que tant una espècie com l’altra tenen tendència a fer rebrots baixos durant la primavera i l’estiu, així que per preservar la forma i vigor de l’arbre s’ha de fer una petita poda suplementària. El cicle natural dels arbres sembla respectat, així com la preocupació que motivà aquest article. Un veí del Passeig Pompeu Fabra de la meva generació m’afegí que el que passava era que abans una ventada tirava totes les fulles a terra, contribuïnt al nostre plaer infantil i que ara, amb el canvi climàtic, molts arbres conserven les seves fulles fins el mes de desembre.
La impressió general que no em treu ningú és que els arbres es viuen com una molèstia més que com un benefici, vista la facilitat amb que es tallen arbres centenaris a les nostres contrades. Els trailers que he vist a l’autopista francesa emportant-se cap els països del nord les nostres oliveres àvies, besàvies… m’han deixat el cor convertit amb paper d’estrassa.
I una pregunta: Què podríem fer per crear més consciència al voltant dels arbres?
Els boscos, cementiris pels humans?
A Alemanya a la comuna de Hümmel d’on és l’escriptor de La vida secreta dels arbres, una part del bosc s’ha convertit en cementiri forestal. Les urnes funeràries hi son enterrades al peu dels arbres dins un règim de lloguer com les tombes i nínxols d’un cementiri clàssic.
A casa nostra “els banys de bosc” s’estan popularitzant, però a preus prohibitius. He vist darrerament una oferta a 25.-€ per persona per fer un d’aquests banys de bosc al balneari Prats de Caldes de Malavella. I encara si aquests banys de bosc permetessin preservar, estimar, veure amb ulls diferents tots els arbres dels nostres pobles i ciutats!
Els arbres, creadors d’oxígen
A l’estiu, els arbres lliuren cada dia a l’atmòsfera al voltant de 10.000 quilos d’oxígen per quilòmetre quadrat. El nostre consum diari és d’un quilo. Cada passeig pel bosc -només de dia perquè la nit el procés és al revés amb l’expulsió del gas carbònic- seria un bany d’oxígen. De nit no ens intoxiquem perquè hi ha un equilibri automàtic que es produeix entre la circulació dels diferents gasos. Segons observacions científiques la nostra pressió arterial augmentaria en els boscos de pins i baixaria en els boscos de roures. Valdria la pena de verificar-ho.
Tornar als boscos primaris
La tendència actual a alguns països d’Europa és de tornar als boscos primaris on no hi hagi cap tipus d’intervenció humana. A Alemanya els diputats han pres la decisió de deixar un 5% dels boscos sense intervenció humana per tal de crear illes de boscos primaris amb la diversitat d’espècies que dicti lliurament la natura. El principi de no intervenció és el que prevaleig en aquests llocs privilegiats, l’espai és públic i gratuït, no serveix els interessos de ningú.
La utilització de cavalls de tir i no d’aparells mecànics per netejar un mínim els camins forestals i avingudes d’arbres és quelcom que es va veient de mica en mica ens els països del nord.
El nostre autor acaba recomanant que l’explotació dels nostres boscos s’ha de fer tenint en compte les necessitats específiques dels arbres: la seva necessitat de comunicació i d’intercanvi entre ells, que han de poder créixer sobre un veritable sòl forestal i que han de poder transmetre les seves coneixences a les generacions següents. Per aconseguir tot això, una part dels arbres haurien de morir de mort natural.
