Ahir diumenge el Diari de Girona publicava una editorial amb el títol “Increments de taxes i impostos als ajuntaments” on quedava ben palesa la parcialitat i la manca d’objectivitat de la mateixa, a banda de fer ús del més pur sensacionalisme, barreja de ràbia i demagògia, més habitual de les tertúlies de Sálvame o d’alguns mítings, que del que s’espera d’un periodisme seriós i rigorós. Davant d’això em veig amb l’obligació de respondre públicament al diari, en els termes que es reprodueixen a continuació.
Com a un dels responsables de la puja d’impostos a un municipi gironí, concretament a Llagostera, em veig moralment obligat a contestar l’editorial de diumenge del DdG. Un espera d’un diari (tot i que cada vegada menys certament) que sigui objectiu o almenys, que tingui, ni que sigui en aparença, certa objectivitat. L’editorial tractava sobre la pujada d’impostos “perpetrada” pels ajuntaments, com si aparentment aquesta fos fruit d’un caprici pervers d’uns polítics malvats i insensibles envers els ciutadans. Faria bé qui escriu l’editorial d’informar-se de les pujades de les despeses a què han de fer front els ajuntaments abans de fer certes afirmacions gratuïtes. Faria bé també de, en comptes d’optar pel titular fàcil i sensacionalista, comprovar si aquestes puges van acompanyades de bonificacions per a les famílies amb un menor poder adquisitiu. Faria encara millor si, abans de dir frases pomposes com “El sector públic, començant pels polítics que governen les institucions, viu aliè a aquesta nova realitat social”, analitzessin el perquè de les puges d’impostos, en comptes de rendir-se a la demagògia barata. Podria parlar qui escriu l’editorial del finançament més que deficient que pateix el món local, mentre les administracions superiors fan propaganda de com li ajuden. Podria dir, per exemple, que bona part de la pujada de la taxa d’escombraries es deu a què l’Agència de Residus de Catalunya ha apujat un 14% el cànon per portar residus a l’abocador, que la Generalitat de Catalunya fa anys que no fa front al compromís de pagar el que li pertoca per cada alumne de la llar d’infants (i que no és poca cosa, 1.800 € per alumne), que la Generalitat de Catalunya no es fa càrrec de la seva obligació de control de la plaga de la vespa asiàtica i ho han d’assumir els ajuntaments, que, efectivament, l’Estat va decretar una puja de salaris del 2% per als treballadors públics per al 2020 (que pot esdevenir un 3% a partir de juliol), que la Generalitat de Catalunya sempre avalua a la baixa el grau de dependència dels residents dels geriàtrics municipals, aportant per tant molts menys recursos econòmics del que tocaria, entre molts altres greuges. Però no, en un exercici d’absoluta manca d’objectivitat, resulta molt més fàcil esbravar-se contra l’administració més dèbil, la local, la més propera al ciutadà, la que para els cops que haurien d’anar dirigits cap a altres administracions més llunyanes. No demanem que es comparteixi la tasca que fem, però demanem almenys respecte i que no se’n faci populisme.
