Un dia serem àvies i algú dirà: “Ha desaparegut la primavera. Recordes quan menjàvem gambes fresques al passeig de Palamós allà on antes era la plaja? Quan encara teníem aigua corrent. Quan hi havia petroli i en un dia es podia arribar a un altre continent. Quan assaboríem alvocats que venien d’un altre món. Que inconscients! I així ho hem pagat. No hi havia racionament, recordes? Ni camps plens de brossa, ni mars de plàstic. Quan l’Ardenya era verda. Quan encara no havíem après que la Natura tenia allò suficient per abastir les nostres necessitats però no la nostra avarícia. Quin privilegi viure aquell món que ara és sols un record.”
Llegim i ens sona a ciència ficció però en uns anys podria ser la nostra realitat. De fet, per d’altres pobles ho és ja. El món que coneixien és ara un record, l’ha engolit el canvi climàtic, l’avarícia i el capitalisme. Aquests pobles també vivien en l’abundància. A l’Amazònia peruana, per exemple, fins que arribaren les petroleres i els vessaments de cru banyar-se al riu era costum, ara és record. En algunes zones rurals d’El Salvador els efectes del canvi climàtic han assecat moltes fonts i ara toca caminar de mitjana 40 minuts al dia amb un càntir al cap per aconseguir-ne. A casa nostra les amenaces han estat i són diferents però igualment alarmants, no estem tan exposats al saqueig però també ens afecta el canvi climàtic i la depredació ambiental. 35000 persones moren a Espanya a l’any per la contaminació de l’aire, una plaga molt més mortal que el coronavirus i de la qual no parlen els mitjans. Les estadístiques i previsions d’entitats com l’International Panel for Climate Change (IPCC) són catastròfiques però desconegudes. L’ecologisme és una lluita central però molt impopular. Sembla que no sigui l’aire el que ens manté vius i aigua el que som. A la província de Girona tenim exemples d’associacions fent una tasca importantíssima per l’ambient: la Plataforma SOS Costa Brava, que aglutina organitzacions en lluita contra 20 projectes urbanístics especulatius que amenacen la nostra costa, les companyes de l’Associació Naturalistes de Girona defensant els nostres paratges i biodiversitat, o la IAEDEN-Salvem l’Empordà, entre d’altres. Com bé relata l’excel·lent llibre “Escola de radicals: Quaranta anys defensant el territori de l’Empordà” a la província, de no ser per l’activisme, tindríem una llarga llista de projectes que haurien malmès més enllà del paisatge, la nostra salut i qualitat de vida.
Per què algú participa en aquestes iniciatives? Perquè com tan encertadament diu l’activista ecofeminista Yayo Herrero: “No hi ha economia, ni tecnologia, ni política, ni societat sense natura i sense cures.” En realitat és profundament senzill entendre per què es imprescindible i urgent la defensa de l’ambient. Som natura, i cuidar-la és cuidar-nos. Perquè és la casa comuna. Perquè de la seva salut depèn la nostra supervivència i benestar. Ens n’adonem o no, som éssers ecodependents i interdependents. Estem fets del mateix que tot allò que veiem però ens hem dissociat de la natura. Pensem que no actuem de manera nociva però cada una de les nostres accions té un impacte sobre l’altre, local i global.
Què hi puc fer jo? Buscar la forma de sumar. Forma part activa d’una organització que treballi per la defensa de la natura, participa de les seves activitats obertes, difon la seva tasca, col·labora econòmicament o informa’t i parla’n a les sobretaules. Dins les nostres condicions tots podem aportar, inclús tan sols essent conscients de la nostra petjada ecològica i buscant alternatives més respectuoses amb l’entorn i per tant amb nosaltres mateixos. No impactem igual al comprar les pomes importades en una gran superfície que anant a mercat a comprar les de l’Empordà.
Qüestiona’t, informa’t, decideix. Ensenya als petits a fer-ho millor. Està a les teves mans que el món que veus segueixi sent un lloc habitable. Que no t’anestesiï la comoditat. No hi ha res etern, excepte el record.
