En record del pintor llagosterenc Josep Mayol Collell, recuperem aquesta entrevista que el nostre company Miquel Codolà va fer-los a ell i al també pintor Tino Lloveras, el 2019, per a l’edició en paper d’El Butlletí. I aprofitem per sumar-nos a les mostres de condol a familiars i amics pel seu recent traspàs.
M’equivoco de porta. Aprofito per saludar en Borja Vilallonga, que fa unes setmanes que ha tornat a Llagostera i acaba d’estrenar programa de ràdio. M’indica amablement. Mentre parlem al replà, en Joan Capdevila, somrient com sempre, s’acosta per explicar-nos un acudit. Encara l’estic digerint quan entro a casa d’en Josep Mayol (Llagostera, 1934). No hi ha rebedor, no hi ha preàmbul. És entrar i submergir-te en un univers artístic particular. Sense anestèsia. Ja fa una estona que ha arribat en Tino Lloveras (Llagostera, 1948). Són dos pintors de paisatges de Llagostera, dels que els és igual el que diguin dels seus quadres, dels que quan pinten s’obliden del món. Són dos pintors amb trajectòries molt diferents, però que comparteixen la passió i que s’aprecien mútuament. També els uneix el punt de partida, l’Escola de Belles Arts de Llagostera que va iniciar Rafael Mas el 1900 i va seguir una generació on hi havia el pare del primer, en Pere Mayol.
Ja ho saben que les pintures de paisatges no són tan cobdiciades com fa anys, però els és bastant igual. En Tino diu que s’ha perdut la “cultura de la pintura”. “Potser els gustos han canviat, a la gent potser no li agrada tant el paisatge”. Però per altra banda “alguna cosa queda”, afegeix, perquè “certes exposicions d’artistes tothom les va a veure”. Però defensa que “una làmina de qualsevol cosa no és el mateix que una pintura”.
“Si no fos per la pintura, ja no hi seria”, es sincera en Josep. “És la meva vida, la pintura”, rebla. “I a més pintant jo gaudeixo i la resta de coses ja no m’importen. Aquella satisfacció que has tingut pintant ningú te la treu”, afegeix en Tino. Ambdós viuen la pintura amb passió, però han tingut trajectòries diferents. En Josep s’ha dedicat a pintar i ensenyar pintura tota la vida, ha estat fundador i director d’una escola inspirada en la de Llagostera, l’escola de pintura del Prat de Llobregat, on ha rebut diversos reconeixements. En Tino també ha estat professor de dibuix d’infants i ha pintat, però en el seu cas ha estat una afició.
Abans de res, el dibuix
En Josep explica com a Llagostera l’èxit de l’Escola de Belles Arts va anar acompanyat no tant d’un sentiment romàntic vers la pintura, sinó d’una necessitat pràctica. “Aquí hi havia tallers mecànics i es feien reixes, es feien coses que necessitaves una mica de dibuix. El nano que entrava el feien anar a l’escola de dibuix que hi havia en Rafael Mas. El cap demanava a l’aprenent que li portés una nota a mesura que havia anat a l’escola a dibuixar”. Aquest era el punt de partida moltes vegades. I molts dels joves passaven per l’escola. “Ara a tot arreu surt gent que havien anat a l’escola”, diu en Josep.
En Tino ho reafirma. “Jo encara vaig fer dibuix lineal, i a partir d’aquí també m’agradava dibuixar. Jo ja no vaig anar a l’escola amb en Mas sinó amb en Pere Mayol”, apunta. Però el fet és que el dibuix lineal acaba portant a l’artístic, i encara que el primer era la porta d’entrada per bona part dels alumnes, el segon era inevitable. “Els dos anaven lligats”, assegura en Tino.
Però un pintor neix o es fa? En Josep diu que hauria pintat igual, encara que no hagués anat a l’Escola de Belles Arts, perquè sempre anava “al darrere” del seu pare i li n’hauria ensenyat igualment. En Tino reconeix que va descobrir que li agradava anant a les classes de dibuix. “No vull dir que a vegades no em fotia fora de la classe, però acabada la classe sempre hi havia col·loquis. Parlàvem sobretot de pintura i arqueologia i coses d’aquest tipus. Jo era un marrec, escoltava i sempre m’anava quedant. Després em vaig posar a dibuixar i al cap d’uns anys vaig començar a pintar”.”S’ha de portar dins però també s’ha de practicar. Picasso deia que els artistes s’han d’exercitar cada dia, com els esportistes”. No en va es diu que en Pere Mayol considerava en Tino un dels millors alumnes, juntament amb la Maribel Llobet.
D’alumnes a mestres
Ambdós han passat de ser ensenyats a ensenyar. En Tino repeteix que no ha viscut mai de la pintura, que sempre ha treballat i després ha pintat a estones i que ara pinta una mica més, als vespres. Però durant diversos anys va ser professor a l’escola de pintura per a nens i nenes de Llagostera, quan era a la Casa de les Vídues.
En Josep no només ha estat professor, sinó que ha fundat una escola. L’escola Municipal de Dibuix i Pintura del Prat no hi seria sense ell. Es va casar amb Rosa Mas, que era del Prat, i quan hi va anar a viure es va preguntar on podia anar a pintar perquè no podia viure sense fer-ho, i no hi havia escola de dibuix. “Allò semblava el Somorrostro. Vaig anar a l’Ajuntament i vaig dir, escolteu, els nanos a les quatre de la tarda corren pel carrer, fem una escola de dibuix? I de seguida em van dir, què necessites?”, explica. Li van donar unes golfes i allà va començar amb 30 alumnes el 1976. Va donar classes 40 anys. Ara explica satisfet que a l’escola té 700 alumnes. Diu que per ensenyar a pintar és igual si els alumnes són grans o petits.
“El fonament sempre és el mateix, saber dibuixar. És la base”, explica en Tino. “Picasso amb 14 anys pintava com Rafael, però va estar fins que es va morir per aprendre a pintar com un nen”, explica. I com s’ensenya a dibuixar? Indica que abans es començava pel dibuix i s’ensenyava per exemple la perspectiva i “ara ho fan tot molt diferent, els deixen anar més al seu aire, potser és millor perquè el nano expressa més el que sent, però de tècnica no en tenen tanta”. En Josep també defensa que el primer de tot és el dibuix. “Jo ensenyava a dibuixar, i ja veus si té més traça o menys”.
Les exposicions més difícils
Coincideixen en valorar com excepcional la capacitat crítica dels llagosterencs a les exposicions que han fet. En Josep explica que a les primeres exposicions que va fer al Casino tenia “por” de la gent perquè “tots et criticaven el quadre”. Per una banda ho atribueixen al fet que hi havia un nivell de coneixements important, perquè molts veïns havien passat per l’escola de Belles Arts, però per l’altra… “Passaven tots pel Casino a criticar”, afegeix.
En Tino diu que tot el que s’allunyava de les formes figuratives no es comprenia. I en canvi ho compara amb el gust actual. “Et deien que les línies eren tortes i que s’havien de fer rectes”, explica, perquè “no hi havia una cultura de la pintura artística” en referència a les tendències del moment. Però defensa que “la pintura figurativa no es perdrà mai” i assegura que considera que l’hiperrealisme és “una cosa extraordinària”.
Però no recorden només les crítiques. En Josep explica com la gent apreciava i ajudava els artistes. De fet al Casino durant molts anys hi va haver una exposició de pintors locals per la Festa Major on cadascun aportava un quadre i n’hi havia una cinquantena. En Tino explica que “era una exposició col·lectiva on podia exposar tothom”. Lamenten que s’hagi perdut, tot i que reconeixen que a vegades hi havia gent que portava el mateix quadre de l’any passat perquè pintava poc.
El millor tema
No dubten en afirmar que el seu tema preferit són els paisatges de Llagostera. En Tino diu que molts pintors han vingut a pintar el poble però en Josep afegeix que el campanar només és bonic per un costat. Però el que prefereixen són els paisatges. Coincideixen amb la preferència pel Ridaura. En Tino el descriu com un espai “on no hi ha cel, tot és vegetació”. Entre els racons del Ridaura hi ha el Gorg Fondo, una mena de bassa on els joves llagosterencs de mitjans del segle XX passaven moltes estones. Recorden com saltaven a l’aigua, pescaven i jugaven a futbol. Allà “tots els racons són bonics”, coincideixen. A més del Ridaura, en Tino afegeix que també li agrada pintar el Pla de Panedes i en Josep el Bosc de la Torre.
Comparteixen que el millor és anar al lloc a pintar, però ja no ho fan. En Tino va a fer fotos i pren notes, això sí. I els colors prefereix fer-los ell. “Si vols copiar tan bé la naturalesa no hi aportes res, hi has d’aportar alguna cosa, allò ja està allà”, explica. El seu darrer quadre és del Camí de Ronda, diu que si l’hagués pintat allà se li hauria endut el vent perquè és molt gros. “Sorolla havia de lligar les teles amb cordes perquè el vent no se les endugués”, es justifica.
El futur de l’art
Diuen que “cada vegada n’hi ha menys”, de pintors com ells. A l’hora de donar un consell als joves que volen ser bons pintors en Josep és taxatiu: “Tot menys la droga”. En Tino demana “que s’hi dediquin de ple si volen fer alguna cosa”. Consells senzills, com són ells. Persones que saben observar, captar el detall, apreciar la tonalitat.
Diuen que encara rai que no els preocupa no vendre, perquè no es ven res. En Tino explica que no sabria per on tirar si ho fes per vendre els quadres. Ho fan perquè els agrada. Però al final respon. “Potser faria pintures reivindicatives, de crítica social”. Qui sap si potser les pintures més reivindicatives i de crítica social que es poden fer en aquest moment són les del Ridaura.
