En un calaix de sastre obsolet hi trobà una caixa tronada, de cartró, que havia protegit sabatilles del trenta-vuit, amb una Barbie de reminiscències folklòriques dibuixada amb més o menys encert a una de les cares; i un pes del conjunt més elevat que el previst en matèria de calçat domèstic, que feia sospitar que s’havia reutilitzat per a guardar-hi trastos o, tal vegada, un suculent tresor.
Disposada a xafardejar-ne el contingut, li’n llevà la tapa i dedins hi descobrí una safata de plàstic la qual, molt probablement, hauria encabit verdures o peixos del super i que hi ajustava òptimament, presentant una icona humana estil-llufa amb perruca, inscrita sobre el transparent, segurament amb retolador permanent. La safata s’obria per fases pel bell mig de la secció horitzontal, llevant uns encaixos que feien crecs idèntics. En sortí un sarró entaforat, de roba marronosa que ja s’endevinava abans de l’obertura, amb un brodat que feia pensar en una venus jove que mantenia intactes les extremitats. N’obrí la cremallera: Rrrrrrrrrffffff. Més petit però difícil d’extreure de la darrera capa: un pot de vidre cilíndric amb tap metàl·lic blanc enroscat i, novament, nineta a l’etiqueta, representada amb mascareta, gargotada aquesta vegada amb notable precisió.
Mentre els successius envasos sostrets s’apilaven a un costat, seguí desgranant nombroses rampoines amb tenca, de l’interior de l’amalgama que progressivament anava minvant de volum. Un necesser verd pistatxo desgastat de les vores, que descobria un estoig d’ulleres negre amb xarneres que cloïen gràcies a unes molles internes que desprenien òxid en pols com si rondinessin després de l’acostumat desús; i una capseta fucsia buida de tres preservatius: cada cosa amb l’estampeta de motiu figuratiu, femení i pitiminí, en formats alternatius. Encara més reduït, ja més al nucli del garbuix, s’hi amagava un receptacle de mistos amb la imatge recurrent, esgrafiada amb traces fosfòriques al rascador lateral. L’obrí fent lliscar amb els dits les dues parts i hi trobà un petit flascó d’una mena de metacrilat translúcid però fumat, amb tapet de suro a un cap, semblant a un contenidor de mines de llapis manufacturat dècades enrere. A la textura suberosa del tap ressec pel temps, després d’inspeccionar-ne amb curiositat tots els contorns amb lupa, repetí efectivament la troballa del mateix motiu pictòric! Sostret amb pinces, un paper enrotllat amb un cu-erra; l’entramat del qual recordava indefectiblement a una mossa amb faldilla. Allí dins, per fi, ja no semblava que hi pogués haver res més…
Amb l’ajut d’una a-pe-pé descobrí el missatge codificat: manual d’instruccions d’una matrioixca d’embolcalls reútils gens inútils per als assassins del temps. No se’n va poder estar i, en última instància, amb un microscopi prestat dels veïns, comprovà que cadascun dels píxels de l’esmarfon s’erigien a partir d’un patró que li recordava una nina russa, confegida amb punts de llum elementals, que s’anava replicant amb lleugeres variants de la combinació dels colors primaris per tota la pantalla.
