Desigualtats: terrorisme, pobresa, migracions i canvi climàtic en un món globalitzat

La desigualtat i la pobresa són el resultat d’una ideologia i unes institucions eminentment marcades per l’obtenció del benefici econòmic, de tall neoliberal i imperialista, que es basa en el principi del darwinisme social. És a dir, la lluita per la supervivència la guanya el més fort, i el més apte és el que té més èxit en l’obtenció de recursos, poder i autoritat. Igualment, els països més forts econòmicament són els que marquen l’ordre mundial i tenen subjugats els més febles perquè tenen el poder militar i les armes nuclears.

Malauradament, la teoria del darwinisme social no té en compte el desigual punt de partida d’uns individus i territoris, normalment del que es considera el “Sud global” i el punt de partida dels països considerats del “Nord global”, els quals es van enriquir i s’enriqueixen del sud amb la colonització militar, política i econòmica dels segles anteriors i la guerra econòmica que lliuren sense cap tipus d’escrúpol.

El capitalisme com a mode de producció que analitzà Marx al segle XIX com a resultat dels estudis d’Adam Smith i David Ricardo, es basava en la diferent forma d’obtenció de riquesa des dels punts de vista de l’assalariat, que venia la seva força de treball per pocs diners, i el del burgès capitalista, que posseïa la infraestructura, les màquines i el capital. El benefici del capitalista rau en la plusvàlua, el valor afegit al producte que no depèn del seu cost de producció sinó del mercat sotmès a l’oferta i la demanda, l’especulació i altres factors sobrevinguts per les fluctuacions del mercat. Dos segles més tard, molts estudiosos parlen del capitalisme com a sistema de poder (Las asíntotas del poder. Bichler i Nizan¹). Un sistema de poder que no només ha adquirit l’estatus del millor sistema econòmic pel seu elevat grau de producció i competitivitat sinó també per la generació de riquesa a nivell mundial, gràcies a l’obertura i lliure circulació de productes en la globalització.

Tanmateix, aquesta riquesa obtinguda no és distribuïda segons la ideologia política que normalment acompanya el liberalisme² amb els seus valors democràtics, l’esperit de la Revolució Francesa i els Drets humans: Llibertat, igualtat i fraternitat. Ideals que són vàlids pels ciutadans d’occident però no pels països sotmesos, on sempre s’ha procurat mantenir “l’estructura de poder blanca³” i mantenir els privilegis bàsicament econòmics, polítics, militars i socials dels colonitzadors esclafant tota possible competència.

Després de la desfeta de l’URSS i el desvetllament de les seves pràctiques totalitàries, el comunisme ja no és una ideologia alternativa. El món unipolar d’ideologia neoliberal que domina tot el planeta sota els criteris de llibertat, democràcia, taxes de creixement i beneficis en el terreny econòmic, començà la seva evolució més cruel a partir dels anys 80. Fou l’època de les privatitzacions de béns i serveis públics (Reagan i Thatcher) en el món occidental i el de l’explotació de recursos i persones als països subdesenvolupats a gran escala, generant nous mercats. Al seu torn, alguns països en vies de desenvolupament (BRICS) aplicaren tots els criteris del sistema capitalista per augmentar les seves taxes de creixement i beneficis privats per només uns quants. Al mateix temps que ha augmentat la riquesa global també han augmentat les desigualtats globals i locals en tot el planeta. Les diferències entre els més pobres i els més rics augmenten dia rere dia i també ascendeix el nombre de pobres i disminueix el nombre de rics.

Les crisis del capitalisme com a sistema de poder, concretament la de 2008, va fer adonar als estudiosos que en l’estructura de relacions de poder neoliberal i capitalista afloraven unes escletxes que ja no es podien tapar per les conseqüències socials que pagaven els més dèbils del sistema. L’escenari actual ens mostra aquestes esquerdes on es fa palesa la desigualtat en tots els àmbits. Tot seguit, intentaré detallar-ne alguns aspectes:

Les estructures unilaterals de predominança occidental es veuen compromeses per l’emergència d’uns països en vies de desenvolupament que han aconseguit fer trontollar els esquemes del sistema unipolar neoliberal global amb el mateix sistema capitalista. Xina, Índia, Brasil, Rússia i Sud-Àfrica (BRICS) han augmentat els seus nivells de producció, competitivitat i el seu PIB en un temps rècord. La seva competitivitat és la gran quantitat de mà d’obra barata de la qual disposen i la repressió política que exerceixen sobre els seus ciutadans. El seu poder i demandes creixents han aconseguit sacsejar el poder que fins ara controlaven EEUU i Europa⁴ en les relacions internacionals: econòmiques, militars i polítiques. Aquesta inestabilitat global afecta a les relacions internacionals i la política interior amb unes tensions a nivell local i global que posen en perill l’hegemonia i autoritat d’EEUU. Després de la crisi de 2008, li han sortit uns competidors més enfortits com la Xina, que no es dóna per vençuda tot i els vetos i la guerra comercial per part de la política Trump⁵ .

El terrorisme ha pres un caràcter transnacional amb la globalització dels transports, comunicacions, fluxos de diners, materials, i migracions internacionals. Hi ha terrorismes que no són globals només en la mobilització de recursos sinó també en els propòsits i l’abast d’ambició política, sobretot en la intenció de crear una comunitat global islàmica (Ummah), que en un principi fou subvencionada per occident en les seves tensions al Pròxim Orient fins l’11S⁶. L’amenaça del gihadisme global i la proliferació d’armes de destrucció massiva feu que la Resolució/1540 del Consell de Seguretat de l’ONU imposés obligacions als seus països membres per tal de no proporcionar materials als possibles terroristes com s’havia fet fins aleshores. L’unilateralisme de l’Administració Bush per combatre els “Estats del mal”, volia preservar el seu estatus de superpotència i això revigoritzà el moviment gihadista a llarg termini amb les invasions a Afganistan i Irak. També feu que països competidors entre ells com Xina, Rússia i EUA cooperessin per atenuar conseqüències indesitjables. Els atacs a Madrid, Londres, Alemanya, París, Barcelona, etc., han evidenciat el perill del gihadisme internacional que alhora ha provocat una repressió molt gran per l’aplicació de lleis antiterroristes, noves tecnologies en el control de les persones, la no tan lliure circulació de persones en espais que abans ho eren, confinaments massius en camps de refugiats provinents de països de la “guerra del terror” i una davallada en les llibertats individuals per augmentar la seguretat del països occidentals. D’altra banda, el terrorisme és cada cop més difús, canviant i amb nous actors que batallen per diferents motius relacionats amb la pobresa, l’explotació de recursos, guerres de religió, guerres civils, migracions i minories ètniques, és a dir, desigualtats.

La gran desigualtat, altre cop, entre el Nord global i el Sud global produeix migracions forçades,⁷ degut als conflictes als països del Sud global generats pels del Nord global, com el terrorisme, la violència criminal per drogues, bandes, armes, explotació i tràfic de persones. També el canvi climàtic⁸, motiu de migracions forçades en augment, està provocant la desertització de molts territoris i catàstrofes naturals degut a l’escalfament del planeta, la contaminació, l’explotació intensiva de recursos, la desforestació, els monocultius, etc., Anna Hammerstad⁹ ens diu que l’emigració contemporània difereix de les anteriors en el seu major elevat nombre d’emigrants, la direcció que emprenen (sempre als països desenvolupats) i el nombre de controls migratoris així com la manera d’executar-los que estan en l’agenda internacional de seguretat. Les desigualtats entre el Sud i el Nord global són evidents.

Aquestes escletxes del context contemporani totes seccionades per unes estructures de poder capitalistes, que generen desigualtat en tots els àmbits: polític, militar, econòmic i social, són la pedra angular de les contradiccions més latents en un món on el valor de les coses és el valor mercantil i especulatiu. La tensió entre els esquemes de reducció de pobresa però a la vegada, les demandes de lliure mercat per generar més riquesa fa que hagin sorgit alguns moviments per evitar i denunciar l’espoli i explotació del Nord al Sud globals. Tot i la dificultat evident per establir un acord per definir la pobresa, autors com Piketty¹⁰ posen en dubte la manera de mesurar-la, definida pel Banc Mundial (segons el PIB dels països i una renda per sota de 1,90 dòlars al dia per persona), ja que no té en compte la gran diversitat de règims sociopolítics i de desigualtat entre territoris.

Una altra contradicció latent de la globalització és que pobresa i fam no depenen de l’abundància o l’escassetat sinó de la desigual distribució de recursos en un sistema global on el Sud global té els recursos i genera la major producció de menjar mundial però no té el capital ni la infraestructura pròpies per portar a terme l’abastiment local, ja que els cultius o monocultius són destinats a l’exportació. No només això, sinó que les polítiques globals d’importacions i exportacions en les relacions internacionals potencien aquesta desigualtat amb les lleis del lliure mercat, l’especulació i una concentració de capital en el 10% de la població mundial. El FMI i el BM han incentivat als països pobres a invertir en l’agricultura d’exportació deixant obsolet el seu sistema tradicional de mercats locals. També països com la Xina i l’Índia han dedicat els seus esforços a l’exportació de béns al Primer Món per tal d’aconseguir beneficis ràpids i una taxa de creixement en augment.

Les mesures neoliberals per evitar aquestes fams i desigualtats han desmantellat el possible proteccionisme que creien que era la font dels problemes. Tanmateix, el mercat lliure i la desregularització ha provocat la privatització de tot allò públic i la política del mínim impost sobre els negocis, reduint qualsevol programa de benestar. Encara que s’ha aconseguit accelerar el creixement del capital global, només s’ha posat el focus en els resultats i no en els mitjans per aconseguir-los. Poques vegades han estat analitzats des d’una vessant més social, ambiental o de drets humans¹¹.

Una altra causa de desigualtat jeràrquica econòmica és la dependència del Sud global cap al Nord global en capital, tecnologia i mercats. Hi ha una regla tàcita de no diversificació i no especialització tecnològica al sud com en els “antics” països colonitzats on es produïa sota les ordres de l’empresa però mai es podia copiar ni fer la competència a les empreses de la mare-pàtria. En canvi, la riquesa per productes en el Primer Món és donada per l’alt valor afegit tecnològic i d’investigació (inversions en I+D), encara que els materials i peces provinguin del sud que té una mà d’obra barata i moltes persones treballant abaratint el preu de cost. És a dir, la inversió estrangera ha crescut però està concentrada al Primer Món. Dues terceres parts del capital estranger al Sud global provenen del Nord Global i retorna en forma de beneficis al Nord, i només una tercera part prové del Sud. La producció ha augmentat però el seu valor de canvi ha baixat rebaixant la competitivitat, apujant el preu dels productes i afeblint el poder adquisitiu dels treballadors¹².

Des dels anys 90 es veia la globalització econòmica com l’única eina pel desenvolupament en tots els àmbits. Això no ha estat així i està clar que es necessiten noves ideologies més respectuoses i igualitàries amb el medi, les persones i els animals. El problema és com sortir d’aquesta ideologia dominant, causa de les més flagrants desigualtats, les quals generen moltes tensions, conflictes i patiment a nivell local i mundial. Com diu Josep Fontana: “La tarea más necesaria a la que debemos enfrentarnos es la de inventar un mundo nuevo que pueda ir reemplazando al actual, que tiene sus horas contadas¹³”.

_________________________