Era fosc quan vam sortir, amb un cel tenyit d’espurnes. Anàvem amb una tartana de nou places, però érem al Senegal, i hi van fer cabre setze persones —o més aviat setze sardines. A la meva fila n’érem cinc: una dona embarassada amb un bebè a coll; un gambià de barba blanca i de cames quilomètriques; en Khadim, d’espatlles ben amples com a senegalès mitjà; i un servidor. En Khadim ens estava ajudant a les meves amigues i mi a creuar el Senegal de nord a sud, aprofitant que ell també havia de fer el viatge. De la finestra vèiem com la ciutat no dormia. I nosaltres, ben anxovats dins la furgoneta, tampoc no ho podíem fer.
Al cap d’uns minuts d’haver sortit ja no sabia distingir on s’acabava el meu braç i on començava el d’en Khadim. El conductor va engegar la ràdio a tot drap, potser pensant que ja era hora de despertar-se. Sonava un discurs etern en to monòton, punxant; un sermó en llengua desconeguda que es repetia sense fi. Era la dosi matinal de pregàries musulmanes, a les quals ja ens havíem acostumat després de dues setmanes al país. La ràdio no era l’únic que m’impedia dormir; un plor de bebè ara inundava cadascun dels meus pensaments. I, per si no fos prou, la suor que intercanviaven les nostres espatlles es convertia en gotes a les finestres, i es feia palesa al més insensible dels nassos.
En Khadim, resignat, tenia la mirada fixada endavant. Jo el mirava de tant en tant i podia percebre com, de reüll, em tornava la mirada atemorit. A la quarta mirada se li van eixamplar els llavis involuntàriament, dibuixant un somriure.
L’havia conegut a l’internat escolapi on m’allotjava. Dúiem dues setmanes parlant cada dia, banalitat rere banalitat. Que si el meu francès sapastre, que si acords de guitarra, que si la missa del diumenge… No ens havíem dit res substanciós, però una força ens empenyia a trobar-nos i xerrar. Amb els dies vaig percebre que, si estàvem en públic, el seu to baixava d’octava i gesticulava menys. Puc entendre el perquè: en Khadim tenia un parlar d’allò que en diuen efeminat, si és que això vol dir res, i unes pintes d’haver sortit d’un d’aquells documentals dels vuitanta a Nova York sobre el xoc entre la cultura drag i els Balls. L’extravagància li vestia bé, però no la lluïa massa sovint, i menys en un entorn d’homes bòvids com aquell. Jo, fart que m’amagués allò que em semblava evident, volia conèixer en Khadim sense fissures. I ara estàvem sols; les meves amigues, dormint com la resta de viatgers, no el podrien jutjar. I tampoc el conductor, amb la pregària a la ràdio que ja duia dues hores sense parar. Per això vaig tornar a treure aquell intent d’accent afrancesat, sabent que sent estranger és més fàcil arrancar simpaties —encara que sigui per semblar poca-solta. «Qui est-tu, Khadim?»
Vam xerrar i xerrar, mentre deixàvem enrere les ombres escarpades dels baobabs. Em va parlar de la seva infància al sud de Senegal. De com es va fer militar per sortir de la pobresa. De que a l’acabar l’escola militar va veure la llum, i va saber que voldria ser capellà. «La vas veure com un raig, la llum?» —vaig preguntar. Ell va riure, però l’entenia: en un país tan musulmà ser escolapi et permet viatjar, el seu somni. I et permet tenir un sostre i accés al coneixement. I tot i que ell no m’ho digué així de clar, la veritat es podia palpar: l’amagava a les pauses, o potser a les mirades.
El paisatge s’anava tornant més càlid, i en Khadim més joiós. Com una pell seca que embeu un bàlsam fresc, s’impregnava de gerdor, com si la ràdio o les orelles externes ja no el molestessin. Era tan alt i em mirava de tan amunt que, quan em guaitava, em feia sentir petit. I inexplicablement m’agradava. Molt. I la seva veu, gruixuda i tendre. I les seves mans, enormes. Jo, avergonyidament blanc i europeu, no podia evitar de pensar en com de bé s’ho passaria —ens ho passaríem— als bars gais de Barcelona.
Tot i estar anxovats, en Khadim va treure el mòbil a contra pressió dels nostres malucs. Em va mostrar fotos de la seva família, a qui feia anys que no veia, i vídeos de les festes del poble: tota una bogeria. Dones ballant a ritmes inassolibles pel meu cos i caretes obscures que representaven el déu de la natura. Veia com mica a mica se li entelaven els ulls. Lluny de casa, el sentiment tribal estava a flor de pell.
Havia arribat al pinyol d’en Khadim. Vaig recolzar el meu cap sobre la seva espatlla, però el vaig notar tens. «Merda» —digué un pensament arrugat. Una mirada de retrovisor del conductor en aquell instant encara ens hagués dut problemes. «Merda!» Vaig treure’n el cap de seguida. «Un home et mostra afecte i ja et penses que et tira la canya. Que poca-solta!» —continuava el meu cervell, emprenyat amb el seu hemisferi impulsiu. En Khadim va emmudir i va apartar la cara. Una vergonya incòmodament aclaparant em va començar a rossegar les entranyes.
Però al cap de poc, vaig notar com uns dits molt llargs buscaven les meves cames per acariciar-les, fent pinça. «Són imaginacions, Roger» —em deia. El moviment dels dits s’anava repetint, cada vegada amb més força. «No, no són imaginacions. Que sí. Que no!» Dúiem quatre hores de viatge i se sentia el ronc d’un nas tapat. Estàvem tan ensardinats que ningú més ho podia veure. «Potser s’està rascant la seva cama i prou.» Vaig decidir de mirar cap avall, i vaig veure unes mans fent moixaines a aquell punt concret dels meus bessons, aquell lloc tan sensible que fa arrugar-te les espatlles.
Em va recórrer pel cos un pols de dalt a baix. Una descàrrega elèctrica que em va fer eriçar cada pèl, cada racó de la pell. Estómac regirat, neurones embogint. Notava el cor emulsionant una sang més fluïda que mai, i uns cops al pit que retrunyien al cap; la boca closa, i el meu cap posant en marxa un sisè sentit, atent a tot el que passava al meu voltant. Cada petita carícia que en Khadim em feia d’amagat era un impuls que detonava de nou una bomba corporal.
Vaig girar el cap a banda i banda per comprovar que tothom dormia. En silenci, li vaig agafar el genoll ben fort. Ai, quines cuixes més fines! Ell va somriure, sense mirar-me. Ai, quin somriure tan diví!
Era fosc a l’arribar, amb un cel tenyit d’espurnes. Havia passat tot un dia, i el plat d’arròs i peix ens esperava a taula. Ell dormia a una habitació del noviciat amb la resta d’estudiants de capellà, i jo amb els convidats. Com si ho haguéssim parlat abans, vam esperar-nos que el menjador es buidés i que tothom anés a dormir. Per fi ens miràvem. Ens vam abraçar i li vaig amanyagar els rínxols del front. Els meus dits es fonien en aquell cabell esponjós.
La següent vegada que vaig trepitjar el Senegal em van dir que en Khadim havia acabat els estudis d’escolapi, i que era a la Costa d’Ivori. Ja era capellà. «C’est bon, ça!» —vaig forçar-me a dir. I al pensar en ell vaig recordar el contrast de les nostres pells, tan a prop, com dues sardines.
