Tothom fa coses. Moltes coses. Tu i jo, també. El que és del tot impossible és fer una cosa i, alhora, les que fan els altres. Diré el que fins fa quatre dies era una obvietat, però em fa l’efecte que ha deixat de ser-ho: som una unitat indivisible.
Ens omplim l’agenda; anem aquí, allà i més enllà; de sopars, de concerts i d’excursions; fotografiem postes de sol que argenten camps de colza; i encabat obrim l’Instagram i descobrim tot el que nosaltres no hem fet, que —oh, sorpresa— sempre són moltes més coses que l’única cosa que hem pogut fer. Llavors, com si fóssim globus d’aigua, la impressió de desaprofitar el temps ens penetra a raig per tots els orificis del cos.
Tothom s’enfila a la Pica d’Estats, tothom té els caps de setmana plens fins a Nadal o Setmana Santa, tothom llegeix trilogies i patracols, tothom rasca la guitarra, tothom aprèn italià, tothom es compra un coi de bici de carretera. I tu no pares quiet, és evident, però t’angunieja comprovar que no fas tot allò que no fas. El temps se t’escola d’entre els dits a velocitat d’story. Cada vegada sents passar els anys més de pressa, i qui diu els anys ja diu les dècades, perquè t’adones que ja en fot deu —no pot ser: deu putos anys!— d’aquella festa major en què vas pujar a l’escenari a cantar ‘La farola’ amb en Miquel del Roig només uns minuts abans de vomitar l’hamburguesa 10 del König i les patates amb doble salsa —brava i de formatge.
I res. Això. Ja em sap greu, però serà només això, que he de marxar a fer no sé què a no sé on.
(Potser en realitat jo no tenia tantes ganes d’escriure un article. O sí, coi, sí que en tenia, i tant, passa que no en trobava el moment perquè estic emmerdat en mil històries. Però he entrat a Twitter, he vist gent que en publica la tira i mitja de ben interessants, he sentit el soroll que fa el timbre quan hi truca puntual el repartidor d’angoixa i m’he dit va, aprofita el temps, imbècil.)
