Acaba de ploure i surts de casa, a poc a poc, pel camí de pedres del jardí. L’aire encara duu la humitat i la frescor que, quan t’omplen els pulmons, et revifen. Acluques els ulls, cansats de tot el dia davant de la pantalla. Tot tu estàs cansat, cansat de les notícies, cansat de les músiques estridents però, més que res, cansat de l’enorme solitud que et pesa a sobre. Et deixes caure damunt l’herba tupida i molla. A l’estirar-te, notes com la fredor de l’aigua et travessa la roba i, plaent, t’alleuja i t’apaga l’incendi que et crema per dins i per fora, sabent, però, que tot plegat serà momentani. Quan vegis la glorieta rovellada, amb l’heura acompanyant algunes gotes despistades fins al terra, la recordaràs, i al recordar-la, inevitablement et tornaràs a sentir malament. Et sembla que d’alguna forma ella segueixi allà, asseguda en aquella vella cadira, passant àgilment les pàgines esgrogueïdes d’una novel·la, impacient per saber-ne el final. Et sembla que quan tu t’hi aproximis ella aixecarà la mirada de la lectura, s’apartarà els cabells bruns del rostre, tal com solia fer, i et somriurà amb aquells ulls marrons i aquelles dents blanques. Llavors tu no podries resistir la temptació i la besaries, suau i càlida com era. Gaudiries fins a l’últim instant entre els seus llavis experts i en acabat et sentiries indefens i novell com un ocellet caigut del niu a qui encara li costa volar. T’asseuries al seu costat i ella et prendria la mà, us enllaçaríeu els dits i tot seguit la contemplaries admirat, desitjant poder envellir junts, al seu costat, i pregant perquè ella no es cansés mai de les teves rareses. Us quedaríeu allí, en silenci, perquè no caldria dir ni un mot, infinitament junts, i cap dels dos no es mouria fins que entre les muntanyes veiéssiu pondre’s el sol.
No obstant, ara et trobes mirant la vella cadira i ella no hi és. S’ha format un petit bassal a l’ondulació del seient i una novel·la xopa i rebregada jeu en un racó, amb el punt de llibre a la meitat. Ella ja mai no en sabrà el final. Aquest instant t’entristeix i et fa adonar que des que la cadira és buida també ho és el jardí i la casa sencera, però que, per sobre de tot, ho és la teva vida.
