Antígona és considerada un clàssic perquè només ells poden evocar una infinitud de temes i girs per redescobrir. La tragèdia és igual i és diferent en cada època perquè ens porta a reverberacions culturals i mites velats que s’obren de nou per a ser compresos en el seu esplendor.
Antígona, escrita per Sòfocles, fou representada el 441 aC a Atenes. La tragèdia ubicada a Tebes, ens mostra com els dos germans d’Antígona s’han donat mort, Etèocles i Polinices. Creont, rei de Tebes i oncle dels dos germans, no vol enterrar a Polinices. Doncs, aquest s’havia ajuntat amb l’exèrcit argiu per defensar el seu torn de poder a Tebes i assetjar la ciutat. S’havia establert que cada germà governaria dos anys a falta del pare, el pobre Èdip. La tragèdia comença amb la decisió d’Antígona de no complir les lleis del seu oncle (les lleis de la ciutat), i intentar donar sepultura al seu germà Polinices.
Per altra banda, Creont, rei, no pot acceptar que un enemic de la ciutat, Polinices, pugui ser honorat amb la inhumació i les libacions que la llei «divina» estableix pels morts. Aquestes li correspondrien només a Etèocles, segons el sobirà.
L’edicte de Creont és l’eix desencadenant que provoca l’enfrontament amb Antígona. Creont, en un principi, usa l’argument que Polinices és un enemic de Tebes perquè ha assetjat la ciutat, però conforme va avançant l’obra veiem que Creont s’ha convertit en un tirà. Hèmon, el seu fill, fent-li veure que s’equivoca i que el poble no està al seu costat li diu: «─No hi ha ciutat que sigui d’un sol home.» Creont respon: «─¿La ciutat no pertany a la llei del seu amo?». Tot allò que al principi podíem entendre pel fet que les lleis de la ciutat s’havien d’acatar per repel·lir l’anarquia, ara s’ha convertit en una simple qüestió d’orgull personal. Vol escarmentar Antígona per mostrar el seu poder davant els tebans. El rei ja no escolta el poble i, el que és pitjor, no sap escoltar a qui li diu bé.
Pel que sembla, el governant ideal hauria de ser algú flexible, pietós, tenir cintura i sobretot seny. Llegim com ho expressa el corifeu:
«-De molt el seny és la primera cosa de la ventura. I cal no ésser gens impiu amb els déus; perquè els grans mots dels inflats per l’orgull, pels grans cops amb què els paguen, ensenyen, amb la vellesa, a tenir seny.»
Sòfocles ens presenta una Antígona forta, noble, casta i pura que defensarà fins l’últim moment la seva decisió sense vacil·lacions perquè la seva enteresa i convicció no són humanes sinó que tenen trets divins. Antígona acaba essent l’home i aconsegueix que el seu germà sigui enterrat, tot i que finalment per la mà de Creont (ironia tràgica). La seva fortalesa rau en que està disposada fins i tot a sacrificar el matrimoni amb Hèmon (el fill de Creont); l’única aspiració legítima que tenia com a dona en el món dels vius. Antígona ja no pertany al món terrenal, sinó que prepara la fugida d’aquest món per habitar amb totes les glòries a l’Hades. La Justícia que ella propugna no és relativa als homes, sinó que és eterna:
«[…]la Justícia, que habita amb els déus subterranis, no ha fixat entre els homes unes lleis com aquesta; no veia tampoc que les teves crides tinguessin prou força perquè, preceptes no escrits, immutables dels déus, un mortal hi pogués córrer per damunt. No és d’avui ni d’ahir, sinó de sempre, que són vius; i ningú no sap des de quin dia han aparegut.»
La Justícia, amb majúscules, habita aquí com una de les idees de Plató. No pot ser que el que és just sigui producte de disputes sofistes. La Justícia és i serà sempre igual perquè és dictada pels déus i la tradició, segons Antígona. La protanista se’ns presenta com un ésser semidiví i una «boja». Quina dona hauria gosat no respectar les lleis del seu tutor? Ismene, la seva germana, que representa l’ideal de dona, ja l’avisa:
«─Ara, soles totes dues com hem restat, mira la fi tant més trista que farem, si, rebels a la llei, transgredim la sentència o els poders d’un rei. No, cal reflexionar, per una banda que som dones, i com a tals no hem nascut per a lluitar contra homes; després, que som manades per més forts i ens cal obeir- […]».
Antígona és doblement rebel per transgredir els poders d’un rei que és el seu oncle i, a més, és «l’home» que representa la ciutat. Ella és dona i com a tal no pot lluitar contra els homes perquè és feble per naturalesa. A Atenes les dones sempre estaven sota tutela del pare, marit, germà gran o en cas de viduïtat o divorci, del fill gran si aquest era major d’edat. L’objectiu més gran d’una dona a l’Atenes de Pèricles era portar fills legítims al món. Els planys d’Antígona per no complir amb el que li era designat com a dona:
«─Vegeu-me, ciutadans del país dels meus pares, recórrer el meu darrer camí, i per darrera vegada mirar la llum del sol, i ja mai més: l’Hades, que adorm tots els éssers, em duu, vivent encara, a la riba de l’Aqueront, sense haver tingut la meva part d’himeneu, ni que a la porta nupcial m’hagi celebrat cap himne: no, d’Aqueront seré la núvia.»
Antígona es mou per amor als seus: «─No he nascut per a compartir l’odi, sinó l’amor». Aquesta phylia és oposada a l’odi que sent Creont contra Antígona:
«─Doncs vés sota terra i, si et cal estimar, estima els morts; mentre jo viuré, no em farà la llei una dona.»
La pietat que té Antígona envers els déus i que la duen al precipici és molt important per Atenes. Pels grecs és un senyal de bon ciutadà, un deure honorar els déus, i a més, et diferencia dels bàrbars que tenen altres déus. Diríem que els déus són més bons i més vertaders quan són els teus, parlen la teva mateixa llengua i tenen els teus mateixos costums.
Creont pagarà pel seu orgull i la seva tirania amb la condemna de continuar vivint sabent que només ell ha estat el causant dels seus infortunis i els de Tebes. S’ha deixat endur per la hybris (rauxa) i no ha tingut sofrosine (seny). Ha trencat l’equilibri entre els déus i els homes violentant les lleis eternes deixant insepult a Polinices.
En les interpretacions contemporànies, Antígona apareix com un personatge feminista amb consciència de gènere, com no podia ser d’altra manera. En algunes versions també es fa palesa la necessitat d’enterrar els morts, que per circumstàncies polítiques encara són en fosses i cunetes. Tots aquells a qui no se’ls ha pogut donar sepultura no poden descansar en pau i ens clamen.
Antígona és i serà un referent del món occidental amb tantes interpretacions com recepcions possibles. Aquesta tragèdia és un clàssic perquè ens obliga a interrogar-nos constantment i en totes les circumstàncies.
