Passa un minut de les deu del matí en qualsevol aula d’un institut d’aquest país. Acaba de sonar el timbre que marca el final d’una classe i el principi de la següent. Hi ha alumnes que aprofiten per anar al lavabo, alumnes ―no gaires― que acaben de fer la feina en què estaven immersos abans de la pausa i alumnes que comenten l’outfit ―fan servir anglicismes encara que no m’agradi― del professor sortint o l’últim mem que els ha fet morir de riure. Per ells és un moment de distensió en què el professor desapareix de la classe i no senten la pressió d’uns ulls vigilants que els esperonen a treballar. Un moment d’espontaneïtat, en què saben que els seus actes i paraules no seran avaluats. No perdria gaires apostes si hagués d’endevinar en quina llengua tenen lloc la majoria de les seves valoracions per decidir quin youtuber fa més gràcia o els judicis sobre la moda de la classe docent en moltes aules ―i a la resta d’escenaris de la vida, per extensió―, i no parlo només de la lingüísticament estigmatitzada àrea metropolitana de Barcelona.
El castellà és la llengua vehicular de la, m’atreveixo a dir, majoria de les relacions entre alumnes que tenen lloc als instituts de Catalunya, com podem comprovar cada dia els professors que hi treballem i que tenim dues orelles. He treballat en un institut de la gironíssima Costa Brava i en un institut de la zona més poblada del país i aquesta constatació, en diferents graus, és la mateixa. La llengua d’esbarjo de molts alumnes és el castellà. Aquesta idea em fa venir al cap una frase recurrent que és útil per defensar l’actual equilibri de llengües en el sistema educatiu català ―i fer veure que aquest autogovern que ens han concedit generosament serveix per avançar cap a la normalització lingüística―: «La immersió lingüística garanteix que els alumnes tinguin un ple domini del català i del castellà». Aquesta citació, amb totes les variants que el lector vulgui, té el poder màgic de fer-nos creure que tot està solucionat i que només s’ha de deixar passar el temps a fi que totes les persones escolaritzades a Catalunya sàpiguen parlar català en les mateixes condicions en què saben parlar castellà. Llavors, ben alleujats perquè la tasca normalitzadora es fa tota sola, podem dedicar-nos a coses més importants com ara entronitzar la Rosalia ―que pot fer el que li doni la gana― perquè ha dit dues frases en català dirigides a la seva família.
Ara bé, si deixem estar el que ens agradaria que fos i ens centrem en allò que realment és, aquesta citació, que polítics catalans d’ideologia diversa repeteixen una i altra vegada de diverses maneres, és mentida. El concepte d’immersió lingüística interpel·la els alumnes que són parlants, a casa i en el seu entorn, d’altres llengües que no són el català. L’objectiu és immergir-los, en un entorn més controlable ―l’escola―, en la llengua catalana per tal que puguin arribar a fer-se-la seva, si és que realment estem tots d’acord que per arribar a una igualtat de condicions entre els alumnes cal ―entre moltes altres mesures no lingüístiques― que aquells que no tenen el català com a llengua familiar també puguin tenir l’oportunitat d’aprendre’l, ja que difícilment l’adquiriran en altres àmbits. Els que ja venen catalanoparlants de casa no cal immergir-los enlloc pel fet que l’altra llengua oficial ara per ara a Catalunya és prou forta i omnipresent perquè tothom l’aprengui i s’hi pugui expressar sense problemes, i per admetre aquesta última premissa només cal tenir bona fe.
Com que de bona fe en manca, per justificar la immersió s’ha d’afirmar, i gairebé jurar, que la immersió no perjudica de cap manera el nivell de castellà dels alumnes catalans, a vegades exhibint dades estadístiques recargolades: que si la nota mitjana de llengua castellana a Catalunya és la més alta entre les comunitats amb llengua pròpia, que si hi ha més aprovats que en la mitjana estatal, etc. Resulta que d’un sistema fet per assegurar la pervivència ―i vull pensar que no ens conformem només amb això― d’una llengua minoritzada, només en parlem en voler remarcar els grans fruits que dona en el domini de la llengua majoritària, i no pas per posar en qüestió si aquest sistema pensat amb la finalitat d’obtenir uns fins concrets ens és útil i què podríem fer per millorar-lo.
La immersió lingüística actual no perjudica el castellà dels alumnes de Catalunya. En perjudica el català? En certa manera, sí. M’explico: el problema no és el concepte d’immersió lingüística en si mateix. El problema és, em sembla, doble: una immersió que en molts casos no s’aplica i una confiança absoluta en què amb la immersió tota sola n’hi haurà prou per aconseguir la plena normalització lingüística. La normalització, entesa com a seguit de mesures per tal que la llengua pròpia ocupi el lloc que li pertoca al seu territori d’origen i una altra llengua més gran no la substitueixi, implica, a banda del coneixement de la llengua, l’ús. N’hi ha prou que els alumnes coneguin la llengua però que no la facin servir gairebé mai? Volem que el català serveixi per fer una exposició oral sobre els problemes mediambientals globals, però volem que també sigui útil per jugar al Fortnite? Sincerament, em sembla que hem d’aspirar a totes dues coses i per fer-ho hem d’afrontar aquest problema doble. D’una banda, s’ha de garantir que la immersió s’aplica ―de manera efectiva, podria dir, si aquesta paraula no hagués perdut el significat de tant que l’han feta servir en va― a tots els àmbits de l’ensenyament i també, és molt important, a les activitats extraescolars. L’adhesió a la llengua, aconseguir que se la sentin seva sense forçar-ho, s’aconsegueix establint relacions humanes de proximitat amb els alumnes, i fora de l’àmbit escolar és un espai molt valuós per assolir-ho que no pot quedar buit. Si el català ha de ser bo per entendre les arrels quadrades, també ha de ser bo per jugar a bàdminton; en cas contrari tindrem una llengua molt bonica per tenir-la tancada en una vitrina, desempolsegar-la a l’hora de fer treballs acadèmics i tornar-la a endreçar quan sortim per la porta de la classe. Aquí entronquem amb la segona part del problema: ni amb la immersió aplicada al peu de la lletra podem descuidar un dels altres aspectes indispensables per a la normalització: el lleure dels nens i adolescents. Ara mateix, cal que admetem que el Club Super 3 no té cap mena de rellevància per a un infant dels nostres dies ―mal que faci dir això a un nen dels noranta― i que l’oferta en català per a adolescents és pràcticament inexistent. Cal doblatge, cal bon contingut, calen bons canals de transmissió i segur que tot un seguit de coses més que els professionals de l’audiovisual sabrien definir molt més bé que no pas jo. El nucli de l’assumpte és que cal que els adolescents consumeixin contingut en català perquè els agradi el que veuen, perquè estigui de moda, perquè sigui interessant i divertit i no pas perquè ho digui un professor.
Si aquestes dues variables no passen, és segur que el castellà continuarà dominant el panorama. El dominarà perquè el contingut que omple les seves estones de lleure és en castellà i, per tant, és molt més fàcil parlar-ne en castellà. Tot sovint he observat que els pocs nens catalanoparlants d’una classe que fan servir el català entre ells, deixen de fer-ho de seguida que entra a la conversa una persona que empri el castellà. El català d’aquests nens es castellanitza cada cop més, adopten el castellà com a llengua de referència i per anar pel món i, alhora, els castellanoparlants tenen cada cop menys referències, a banda dels professors que l’usen, per tal de poder-ne aprendre. Una de les coses que m’agraden d’exercir la docència és que sempre estàs al dia pel que fa a les últimes tendències en el món dels adolescents; els alumnes t’expliquen apassionadament què els fa riure, què els emociona, què els colpeix. Les sèries, les pel·lícules, els vídeos, els tutorials de youtube, els videojocs, els influencers, els mems; tot això és en castellà. L’únic contingut en català de què han parlat els alumnes els darrers mesos ―excepte una noia de segon d’ESO que em parlava dia sí dia també dels vídeos a Instagram d’en Tomàs Molina― ha estat «hòstia, pilotes» que, si hem de dir la veritat, ha fet furor. Demostració, si és que no era evident, que les coses en català els poden fer gràcia.
No sé si aquesta situació és millor o pitjor que uns anys enrere. No m’interessa gaire. El cas és que estem malament i hi hauríem de posar remei. No és difícil deduir que no soc ni de bon tros el primer que ha observat aquesta dinàmica. El que costa més d’entendre és per què la Generalitat de Catalunya no mostra iniciatives potents per revertir aquesta tendència. Ben al contrari, en el document de treball que el Departament d’Educació (llavors d’Ensenyament) va presentar l’octubre del 2018, s’obre la porta a introduir el castellà oficialment com a llengua vehicular en entorns de «catalanització plena», com si aquests entorns existissin. Si hi ha altres mesures en sentit contrari, jo les ignoro, i, per una vegada, ignorar seria motiu d’alegria. Mentrestant, el títol de l’article és un retret, no pas un crit de defensa. Toquem-la.
