El grinyol de les portes de l’ascensor va donar pas al replà. Ethan tenia uns 26 anys però n’aparentava més. Estava desenganyat de la vida i sempre havia pensat que la culpa era de l’ésser humà i la seva naturalesa.
“Ens hem autoimposat centenars d’obligacions que ens amarguen la vida ─pensava Ethan”, quan en realitat, podríem no tenir-ne cap i viure, viure sense més.
Va fer quatre passes i fent girar una clau va entrar al seu pis. El rebedor era bastant fosc i tota la llum que hi arribava venia del menjador, situat al final d’un llarg passadís. Ethan va deixar caure les claus en un plat de ceràmica i en aquell instant, com cada dia de la setmana, va veure la seva pesada silueta arrossegant la panxa pel parquet.
─Meuuuuu! ─va fer aquella figura aproximant-se cada cop més.─Meeeeeeu! ─va insistir amb irritació.
─Es pot saber què vols? ─va preguntar-li Ethan tot i saber que la resposta segurament tornaria a ser un “meu”.
Tot seguit va ajupir-se i va acaronar el seu company felí. Malgrat tenir poques aficions, Ethan sempre havia estat un fan dels animals i, aprofitant la grandària del seu pis de solter, va adoptar un gat. L’animal es deia Rocky i destacava per la seva obesitat.
Ethan va aixecar-se i es va estirar al sofà. L’únic que volia era descansar. Rocky, però, havia estat dormint tot el dia i de son no en tenia; el que sí que tenia era gana.
Va miolar i miolar davant del seu amo i, finalment, cansat que no li fes cas, va anar a buscar el pot buit de menjar i el va arrossegar fins als morros d’Ethan.
─Estàs fet un plom, Rocky! ─va dir el noi enfadat─. Ets una bola de greix i només vols menjar i menjar, tros d’egoista ─va fer una pausa─. Perdona Rocky, però només vull descansar una mica, comprens? Porto tot el dia pencant.
El gat va aixecar el cap i el va mirar amb una cara plena d’indignació i ràbia. A continuació es rascà l’orella esquerra i va pujar al sofà.
Ethan es va quedar observant-lo, no recordava haver-lo vist mai amb una actitud semblant. Ethan va oferir-li una carícia però Rocky la va rebutjar amb una esgarrapada.
─Auu! ─va queixar-se Ethan─. Estàs fet un…
─Calla, estúpid! ─digué Rocky.
Ethan va fer uns ulls com unes taronges, va fregar-se’ls diverses vegades i seguidament va comprovar que no tingués un tap a les orelles. Estava espantat.
─Em… em dec haver tornat… boig ─va dir el noi tartamudejant.
─De boig ja ho eres abans que et digués res, xaval ─va contestar el gat─. S’ha d’estar malament del cap per posar-li Rocky a un gat. Rocky és nom d’imbècil i de gos.
─Parles de veritat? ─va preguntar Ethan, encara sense creure’s el que sentia.
─No, parlo de mentida ─va fer ell amb sarcasme─. Els humans sou els animals més burros que hi ha. Per alguna raó us creieu superiors, però en realitat no sou més que una colla de simis infeliços.
Es va fer un silenci. Ethan no s’atrevia a contradir-lo. Tenia part de raó. Va tranquil·litzar-se i es va resignar amb aquella situació que semblava treta d’una pel·lícula de ciència ficció.
─Així doncs ─va fer el noi amb inseguretat─, pots dir-me per què has començat a parlar?
─Per queixar-me, és evident ─va respondre-li el gat─. Aquestes condicions en què visc són inacceptables!
─Inacceptables? ─va murmurar Ethan incrèdul─. Com que inacceptables? Si et passes el dia dormint allà on vols!
Rocky va ensenyar els ullals, va grunyir i va mirar Ethan amb els seus ulls verds injectats de sang.
─És clar o que dorms ben poc o que tens la mateixa sensibilitat que una pedra.
Va llepar-se la pota i se la va passar pels bigotis, es va espolsar un manyoc de pèls i va continuar:
─Els matalassos d’aquesta casa són una autèntica bírria! Si t’hi estires més de cinc minuts ja t’agafa mal d’esquena. I tot per la teva remaleïda mania d’estalviar.
─No hi estic d’acord ─feu Ethan amb indignació─. No sóc cap garrepa i a més no tens dret a retreure’m res. Et mantinc amb el MEU sou que guanyo amb la suor del MEU front. O sigui que hauries de començar a callar.
─No em dona la gana! Tros de torturador –va cridar el gat–. Et penso denunciar per maltractament.
Ethan es va aixecar i, tot seguit, va servir un parell de gots d’aigua i dues pastes en una safata. Ho va posar en una tauleta a la vora del sofà i, automàticament i sense dir res, Rocky va engolir els dos pastissets.
Ethan va fer que no amb el cap mentre seia un altre cop i va fer dos glops d’aigua.
─Si em denunciessis, què els diries? ─digué el noi─. D’inanició no en tens pas.
─T’acusaria de sotmetre’m a tortures, com ara la castració o per tinença d’spaghetti westerns.
─Esterilitzar gats és legal, i tenir pel·lícules de l’oest també. A més, esterilitzant-te et vaig fer un favor.
Rocky saltà a sobre del seu amo com una fera enrabiada i li estripà la camisa amb quatre urpades.
─Ets un cabró, Ethan! ─va cridar Rocky─. Tu no saps què és la castració, tu no saps què és sentir com els testicles se separen del teu cos i cauen contra una taula metàl·lica. Ser estèril és una merda, ja no sento cap desig sexual.
Ethan es va adonar que sense voler s’estava tocant els testicles.
─Però… jo… ─va tartamudejar─ no sabia que significaven tant per a tu. Ho vaig fer perquè sempre t’alteraves i et pixaves per tot arreu.
─Que si significaven tant per a mi? Eren la meva vida! ─Rocky feu una pausa─. A tu sí que t’haurien de tallar els collons! Que quan ve aquella amiga teva, la Josephine la “repipi”, i us tanqueu a l’habitació feu uns crits que desperteu a tot el veïnat. Que em pengin si això no és alterar-se.
Ethan estava perplex: aquell gat que tenia el cervell de la mida d’una nou i una massa corporal de deu quilos l’havia deixat sense cap argument.
─Ah, per cert ─continuà Rocky–, i quan entris amb la teva amiga a casa avisa’m, que un dia em vaig quedar tancat a la teva habitació amb vosaltres dins i he quedat traumatitzat de per vida.
Va acabar el seu discurs amb un somriure burleta triomfal.
A Ethan el va envair una sensació de ràbia que li era difícil de contenir. Finalment sense ser del tot conscient del que feia va agafar Rocky.
─Què redimoni fas? ─va queixar-se l’animal entre gemecs.
Tot seguit d’una puntada de peu va trencar el vidre d’una finestra i llençà Rocky al buit.
Ethan se sentí alleujat i satisfet, però de seguida li van venir remordiments. Va mirar per la finestra i va distingir un cercle de gent apilada a la vorera esguardant quelcom.
El sentiment de culpa i penediment va arrossegar a Ethan escales avall fins al carrer. Un cop allà, va apartar una colla de curiosos amb quatre empentes i va veure que allí hi havia el cadàver d’una senyora. Tenia el cap esberlat, la bossa i les ulleres metàl·liques escampades pel terra i un floc de pèl animal enganxat per la sang al rostre. Uns pèls que Ethan estava fart d’escombrar. Ethan buscà la seva finestra. Un sisè pis. “On s’ha ficat aquella bèstia?”, es va preguntar, “no pot ser viu de cap manera!”
Va desviar la mirada cap al trànsit i va veure com la pesada figura del seu company, banyada en sang humana, el saludava amb un somriure des de dalt d’un taxi.
