La sentència va provocar un terratrèmol que va aixecar un tsunami, el Tsunami democràtic. Aquest va cobrir tot el territori català, començant per Barcelona, continuant per la resta de capitals i arribant fins i tot a pobles més petits però que també s’han fet sentir, com els cassanencs, tallant la C-65. La setmana de la sentència (així va començar) va anar derivant cap a la setmana contra l’abús de poder. Després de les primeres càrregues a l’aeroport, ens vam adonar que no només sortíem al carrer per reclamar la llibertat dels presos polítics, també calia denunciar l’ús de les forces de l’estat per a condemnar, a cops de porra, les nostres idees. Quatre dies més tard, el divendres, vam demostrar que malgrat els cops i la por que ens havien posat al cos, seguíem allà, al carrer i que encara ens quedava corda per continuar lluitant.
Aquell vespre, a Girona, es van repetir les escenes que ja havíem viscut tota la setmana: aldarulls, càrregues, detencions… Després de cinc dies, ja res ens sorprenia. Fins dissabte. Dissabte ens vam despertar amb la notícia que un dels detinguts era en Pau, veí del nostre poble. Les represàlies de l’estat havien arribat a casa nostra, a Llagostera, i ningú es va quedar indiferent. De la mateixa manera que li havia tocat a ell, ens podria haver tocat a qualsevol de nosaltres. Quan vius aquesta situació de tan a prop només tens una cosa al cap: com puc ajudar? Molts llagosterencs ens vam organitzar i vam unir particulars i entitats per a organitzar diferents actes per a mostrar el nostre suport i exigir l’alliberament den Pau.
Pau, no estàs sol.
