El carrer Àngel Guimerà s’acomiadà de l’any dos mil divuit amb la pèrdua del veí de més edat, Josep Vilallonga.
El març d’enguany hem perdut un altre resident del carrer, Carlos Bellvehí (sempre li hem dit Carlus).
Vaig néixer aquí ja fa un grapat d’anys. Vivint o treballant-hi, tota la meva vida ha girat al voltant d’aquest carrer, per això he conegut i conviscut amb ells.
Però no vull parlar d’ells, no vull reflexionar sobre la seva professionalitat, la seva dedicació a la feina, el seu caràcter i la seva sociabilitat, no. Vull parlar de mi, perdoneu-me la imperdonable vanitat.
Parlaré de mi, per recordar els milers de vegades que els he saludat. La presència discreta d’en Josep en l’anar i tornar del casino, la salutació atenta, el tracte més que correcte, l’abillament impecable. El gest d’en Carlos sempre proper, exhibint un toc irònic divertit; la relació veïnal còmode i distesa tot i la molèstia constant dels clients dels comerços de la zona tapant el seu gual.
Diré que jo no recordo cap crit ni cap paraula fora de to. No vaig presenciar cap discussió on intervinguessin. La veu profunda d’en Josep sempre en un registre suau, sense estridències. La veu de baríton (potser si s’hagués dedicat al cant hagués arribat a tenor) d’en Carlos, mai va pronunciar cap exabrupte davant meu.
No puc recordar cap fet extraordinari que sacsegés la vida del carrer i que fos protagonitzada per algú d’ells dos. La convivència ha estat fàcil amb aquets veïns, per això els vull agrair sincerament haver compartit els nostres espais públics.
El temps ha transcorregut. Malauradament la seva vida ha arribat al final. Però mentre familiars i amics portem la seva presència, els seus gestos, converses i estones compartides en els nostres records, romandran entre nosaltres.
Mentre aquestes salutacions, el timbre de les seves veus, els somriures i les converses que hem mantingut segueixin vius en els meus records, ells continuaran vivint al carrer Àngel Guimerà.
