EYSA, l’empresa concessionària de la zona blava del nostre poble era propietat de F.C.C. i ara ho és d’un fons d’inversió risc. En la documentació que acompanya el compte de resultats de l’any 2016, entre les múltiples concessions que gestiona a tot l’estat, apareix la de Llagostera, on preveu una facturació anual de 32.000 euros. La gestió del nostre espai públic a través de la zona blava —mètode que s’ha imposat arreu per compartir els estacionaments més cobejats de cada poble— forma part d’un informe financer d’un empresa que té com a únic objectiu la recerca del benefici. Urbaser, l’empresa concessionària de la recollida de les nostres escombreries, que havia estat propietat de Florentino Pérez i ara ho és d’un fons d’inversió xinès, viu aquests dies un conflicte laboral. Els treballadors es queixen de les condicions i del sou, reclamen drets sindicals i un nou conveni. Diuen, a més, que per sufocar les reivindicacions han acomiadat un treballador i en reclamen la readmissió. I això passa alhora a casa nostra i a Santiago de Compostela, on també Urbaser té la concessió i on també aquests dies els treballadors reclamen millors condicions laborals i la readmissió de tres companys. Aqualia, que té la concessió de l’Abastament d’aigua potable a Llagostera (en principi fins l’any 2031) és una de les joies de FCC, un grup empresarial present a tot el planeta, l’accionista majoritari del qual és Carlos Slim, ara el sisè home més ric del món segons la revista Forbes. El subministrament d’aigua, que és un recurs i un dret bàsic, convertit en mercaderia en mans d’empreses transnacionals perd el sentit de servei públic i es converteix en una suculent oportunitat de negoci.
La gestió indirecta dels serveis públics, com un dogma de l’economia neolliberal, es va imposar a partir des anys 70 i 80 de segle passat. Ens van dir que la gestió privada sempre era més eficient, que el preu dels habitatges mai s’enfonsaria i que el capitalisme més desbocat era la resposta a totes les preguntes. Les causes i les conseqüències de la crisi del 2008 ens donen la idea exacta de fins a quin punt totes aquestes certeses eren falses. Han passat els anys, hem vist com a partir de concessions públiques s’erigien grans fortunes i ara, fins i tot la mateixa ortodòxia econòmica afirma que la gestió privada dels serveis públics no és eficient per administrar el bé comú, ja que tendeix a convertir-lo en un mercat captiu amb un únic operador.
Els subministraments bàsics, els drets, les expressions artístiques i culturals i totes les activitats productives es converteixen en mercaderia a la recerca del benefici privat amb unes conseqüències devastadores sobre les condicions de vida la gent, la cohesió, la justícia social i la riquesa cultural de les comunitats humanes.
En aquestes circumstàncies i com un instrument essencial per construir sobiranies, apostem per la gestió pública dels serveis que es proveeixen des de l’Ajuntament i som partidaris d’incorporar-nos a l’onada de remunicipalitzacions que a molts poblacions de Catalunya i d’arreu del planeta (París, Berlín, Atlanta, Buenos Aires) reverteixen l’externalització dels serveis cedits a les grans empreses. La gestió directa pot comportar estalvi ja que prescindeix del marge de benefici, es pot incrementar el control i en alguns casos desapareix el pagament d’IVA.
És, a més, molt més fàcil mantenir el sentit social dels serveis, millorar les condicions laborals i incrementar la qualitat. És un model de gestió púbica que requereix temps per poder ser implementat i sovint acords supramunicipals, però que considerem essencial coma objectiu estratègic.
Per altra banda, i per les mateixes raons, som partidaris de la creació d’una empresa municipal de serveis i entenem que la contracció pública pot ser també un element transformador. No tenim tot el poder però hem d’utilitzar el que tenim en benefici dels interessos col·lectius.
