Estic en un d’aquells moments tradicionals a la meva vida com un gos. Fent la innecessària cua per embarcar al vol de tornada de Lufthansa cap a Barcelona. Com que no tinc Tarja Senator ni vaig en Preferent haig d’esperar de peu tot i que falta mitja hora per començar l’embarcament, ja que l’impacient de torn ha decidit aixecar-se, el ramat l’ha seguit i com no espavilis et quedes sense lloc per a la maleta a la cabina. A la Donatepèdia s’en diu oficialment “Tortura” de viatjar amb una maleta standard als peus en un d’aquells seients de la senyoreta Pepis.
Sort que sona l’Albert Pla pels auriculars i això m’amansa. Embarquen els de les crosses, les famílies amb nens, els de preferent, els endollats, els espavilats i finalment la púrria com jo. Ens abraonem sobre els torns d’accés i fem una nova cua al finger. Després fem la marxa de les nines de Famosa deu minuts i arribo al meu seient no sense haver deixat la meva maleta en un altre part de l’avió perqué a la meva zona no quedava ja espai. Espero que no m’ho cardin!
Ja relaxat, amb Clash cridant-me a l’orella que efectivament Londres ens crida, i quan gairebé tothom és assegut, entra una noia preciosa. Fora del normal. Suposo que professional d’alguna indústria relacionada amb la moda, la bellesa o el culte al cos. En la distància entenc pel llenguatge corporal que ella i el seu acompanyant, un noi normalet amb pinta normaleta, volen sentar-se junts i els han tocat els seients del mig de fileres consecutives. El noi va cap a seure al seu lloc però la jove, clarament acostumada a que tothom li faci cas, li diu que no i li demana amb certa educació però sense cap empatía al senyor normalet que li tocaria al seu costat a la banda del passadís si pot permutar el lloc amb el seu.
El pessimisme m’ataca i estic segur que davant els inusuals encants de la noia el senyor normalet acceptarà seure al mig de l’altre filera tot renunciant al privilegi del passadís – qui no sàpigui qué vull dir no vola sovint. Sorprenentment, Mr. Normal li diu que no, que ho sent molt. La noia insisteix però Normal decideix ignorar-la. Penso per un moment que potser sí que alguns clixés van canviant. En aquest combat hagués apostat per la noia sense dubtar. Somric.
Llavors una noia normaleta de la filera del davant s’aixeca i li ofereix el seu lloc a la femella Alfa que ja s’estava escalfant molt. Suposo que deu pensar que no paga la pena i que total, no vé d’un passadís més o menys. Em sap greu. Ni tan sols l’educació o la amabilitat justifiquen que se surti amb la seva. S’ha imposat el seu missatge. Aquest cas real és un exemple minimalista per documentar quina falta fa que moltes més dones us uniu a la vostra pròpia causa que és la de tot@s, la d’una societat sense discriminacions. Incloent la de les dones. Sigui positiva o negativa, al final sempre resulta negativa.
Per cert, no ho he dit però era divendres. 8 de març de 2019, exactament. Crec que la dada és rellevant.
