Una flor no fa estiu
Com cada mes de desembre el Ple Municipal va discutir el pressupost municipal per a l’any següent. El pressupost és la plasmació sobre paper del programa i les prioritats d’un equip de govern, i el que ens va presentar el PDeCAT és un pressupost continuista dels anys anteriors que respon òbviament a un programa i a unes prioritats que difereixen diametralment de les nostres, motiu pel qual el vam votar en contra. En els següents paràgrafs n’explicarem les raons principals del nostre vot.
El pressupost per al 2019 no preveu cap inversió en polítiques d’habitatge públic. És de sobres conegut que a Catalunya hi ha un enorme dèficit d’habitatge públic de lloguer, i Llagostera no és una excepció. Des d’Alternativa per Llagostera portem anys insistint en la necessitat de crear un parc públic municipal d’habitatge per donar solució, dins de les possibilitats de l’Ajuntament, a la problemàtica social que representa la manca d’habitatge a preu assequible que fa que moltes famílies no puguin accedir a un habitatge digne amb els seus ingressos, o que molts joves no puguin emancipar-se per manca de recursos econòmics, en veure’s abocats al mercat immobiliari per manca d’alternatives públiques. Així, després de 10 anys de greu recessió econòmica, l’Ajuntament de Llagostera va finalment incorporar 120.000 € en el pressupost de 2018 per a l’adquisició d’algun habitatge per començar a bastir un parc d’habitatge públic municipal. Allò que era tan prometedor ha resultat ser un miratge. Després de gastar-se 44.000 € en un pis i de dir-nos que un altre s’adquirirà aviat, no hi ha previst destinar a vivenda pública ni un sol euro més el 2019. Com els vam dir, les polítiques d’habitatge cal continuar-les any rere any, ja que les necessitats continuen existint i amb un o dos pisos no se soluciona el problema. Sembla que el PDeCAT només entén el tema de l’habitatge per donar solucions immediates en casos d’emergència habitacional per desnonaments o violència de gènere, quan el problema és en general d’accés a l’habitatge. Per posar la cirereta al pastís la previsió de despesa en l’oficina tècnica d’habitatges es retalla un 80% respecte al 2018 i no es preveu actualitzar el Pla Local d’Habitatge, quan des de la Comissió d’Habitatge es va considerar molt necessari. Per descomptat, les dues mocions presentades per ALL i aprovades per unanimitat per iniciar els tràmits per delimitar una àrea de tanteig i retracte a Llagostera, i per crear un registre de pisos buits (pendent des del 2013!) continuen oblidades en un calaix tancat amb pany i forrellat.
La despesa en polítiques socials tampoc és gaire millor. Les atencions directes baixen un 67% respecte al 2018. Això hauria de ser una molt bona notícia si fos conseqüència de què la situació social a Llagostera ha millorat en el darrer any, però malauradament no creiem que sigui així. Per fer front a aquesta situació d’emergència social, en comptes de reforçar els recursos humans i materials disponibles en aquesta àrea, el PDeCAT afegeix les tasques d’acollida, igualtat i habitatge a les feines que ja fa la tècnica, de manera que aquesta sobrecàrrega anirà en detriment dels serveis prestats i no pas per culpa de la tècnica, sinó per la insuficiència de recursos cosa que palesa, de nou, que els “pressupostos més socials” de l’equip de govern són més aviat una política d’aparador. Mentrestant, la despesa en personal de promoció local i cultura puja un 82% i un 33% respectivament, alhora que es crea una nova plaça de tècnic d’ensenyament. Per Alternativa els drets socials haurien de ser una àrea prioritària per a qualsevol govern que es digui amb sensibilitat social i, per tant, dotar-la de recursos suficients no hauria d’estar en qüestió.
Com ja vam fer el mes d’octubre vam tornar a reclamar l’aplicació de la tarifació social almenys en la taxa de la llar d’infants, de manera que pagui més qui més ingressos té i menys qui menys en té. Val a dir que, de nou, la proposta no va generar gaire entusiasme en el PDeCAT.
La política de subvencions atorgades a dit de l’Ajuntament continua sent d’allò més subjectiva i no es volen establir uns criteris objectius per atorgar-les, unes línies clares que per nosaltres les haurien de regir amb la màxima transparència i objectivitat.
Pel que fa a les polítiques de participació ciutadana, com sempre pobres, al nostre parer. A tall d’exemple direm que el que destina l’Ajuntament al procés participatiu, és a dir, a la part del pressupost que la ciutadania pot proposar en què convindria gastar-ho, suposa un 0.5% del pressupost municipal. Ridícul. La manera com s’anima a aquesta participació ciutadana també és molt qüestionable. Un altre exemple clar són els consells de participació. Sense anar més lluny, les inversions previstes en esports (canvi de la gespa artificial i de les llums del camp de futbol, entre d’altres diuen) no es van acordar ni discutir en el consell participatiu d’esports, i el regidor es va limitar a informar-les. Pensem que de la mà d’aquest govern els consells participatius estan perdent la seva essència, que d’acord amb el Reglament de Participació hauria de ser “canalitzar les iniciatives i inquietuds ciutadanes en temes concrets d’interès per al poble”.
Encara hi ha més motius pels quals vam votar en contra (el projecte de passarel·la per connectar l’avinguda Canigó amb Almogàvers, per exemple, que sentencia definitivament la urbanització d’aquell sector) però resultaria impossible explicar-los en un escrit que pretén ser un resum del ple. Així, com a resum direm que la política d’habitatge esdevé un exemple molt il·lustratiu de les polítiques socials que es duen a terme des de l’Ajuntament, i que les passes endavant que s’havien començat a fer s’han frenat inexplicablement, fent bona aquella dita que diu que una flor no fa estiu.
