D’acord que “la intenció és el que compta”, però, sincerament? No. No m’agrada veure llaços grocs penjats als arbres. No m’agrada veure creus grogues a les platges. I és que tampoc m’agrada veure com aquestes accions realitzades pels CDR amb el millor dels propòsits són el centre de fervoroses discussions a les tertúlies, protagonitzen portades als diaris i, fins i tot, poden esdevenir un dels punts a parlar en la propera Junta de Seguretat de Catalunya.
No defenso tampoc els atacs, amenaces ni agressions que alguns energúmens estan duent a terme aquest estiu contra les accions de suport als presos polítics. De cap de les maneres! Simplement, em plantejo si paga la pena cap enfrontament per una raó tan cromàtica i visual, però, tan simbòlica i estèril al cap i a la fi.
I això que cada dia surto de casa amb el llaç groc penjat a la bossa. Per mi és un acte personal de record, d’inquietud, de petició de llibertat, un clam de justícia. El millor de tot passa quan et creues amb algú que també porta el llaç: les mirades s’entrecreuen i el seu somriure còmplice i solidari és altament gratificant.
I si a algú no li agrada el que veu, que es foti. Hi ha a qui no li agraden els pírcings o les dilatacions a les orelles i no passa res… Només faltaria! Cadascú que vagi com més li plagui.
No obstant això, és aquest el gran acte de coratge i desobediència que havíem de dur a terme els catalans? No convindria plantejar-se una acció impactant, realment efectiva, que reflecteixi l’extraordinarietat del moment insòlit que vivim a Catalunya?
No és més important sumar suports a la independència i, en conseqüència, sumar veus que demanin la llibertat dels nostres polítics, que no pas omplir la via pública de símbols? Solidaris i honorables, però res més que símbols?
Així, doncs, amb el groc reivindicatiu per bandera, tenim molta feina per fer. Som-hi doncs, posem “fil a l’agulla”!
