Fa unes setmanes em va arribar una carta des de la presó de Soto el Real. La va escriure en Jordi Cuixart el 14 de juny, uns dies abans de que el traslladessin al centre penitenciari de Lledoners. Rebre una carta des de la presó, signada per algú que desperta tant d’afecte i tanta solidaritat com el president d’Omnium, commou, es clar. Especialment si d’ençà el seu empresonament i el de la resta de presos polítics, jo, com tants, carrego amb la part que em correspon de la mala consciència que col·lectivament hauríem de tenir per ser incapaços de forçar la seva llibertat. Com és que no vam aturar el país des del primer dia? Com és que avui mateix no ens plantem als carrers i ens hi quedem fins que els Jordis, els polítics independentistes o els joves d’Alsasu tornin a casa? Com podem permetre que rapers o titellaires siguin processats? O que s’hagi de d’abandonar el país per fugir de la injustícia? Ara no parlo ni de la legitimitat de la independència, ni de necessitat de la república, parlo de conviccions morals, principis ètics i democràtics que es situen molt per damunt de la legalitat retorçada fins a extrems vergonyosos que aplica la justícia espanyola. I això és, justament, el que fa avançar el món.
En Jordi Cuixart, m’escriu per comentar un article que vaig publicar al Punt-Avui (http://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/1408934-n-haurem-de-parlar.html) en el que reclamava la necessitat de fer autocrítica sobre els fets d’octubre i les raons per les quals vam malbaratar l’enorme energia rupturista que s’havia concentrat a aquestes terres els dies 1 i 3. Em fa feliç poder dir que coincideix amb la meva reflexió i que vol compartir algunes de les consideracions que ell ha fet al respecte d’això. Em recomana la lectura del discurs que va preparar des de la presó per a l’Assemblea general d’Omnium del passat 16 de juny. (https://www.scribd.com/document/381899898/Discurs-de-Jordi-Cuixart-a-l-assemblea-d-Omnium)
“Som en un moment de transició nacional”, afirma, i tot que es proclama “un ferm convençut de no deixar ningú pel camí “ també em sembla entendre que abona el camí de la desobediència. “la repressió de l’estat no pot ser interpretat com un element de sorpresa..” diu, i hi afegeix que “això no va en detriment de l’imperiosa necessitat de mantenir el ple sentit al nostre empresonament”. “Som palanca democràtica i no la representació de cap derrota ni de cap renuncia ” va escriure en el discurs adreçat a Omnium. Com ho van ser els lluitadors pels drets civils i tots els que al llarg de la història de la humanitat han ofert el seu compromís i els seu sacrifici personal en defensa de les bones causes. El seu empresonament injust, dóna i treu raons; les dóna a la República que ambicionem, les treu al règim degradat i corrupte que ens governa. En Jordi Cuixart és el de les “lluites compartides”, la campanya que va impulsar des d’Omnium per recuperar la memòria de les mobilitzacions que al llarg del temps s’han mantingut a aquestes terres en defensa de la justícia social, de la democràcia, de la educació, de la cultura o dels drets humans. La seva voluntat integradora, inclusiva, la seva mirada honesta sobre la realitat catalana, no és un fre sinó un estímul. S’avança lluitant i s’ha de procurar fer des de la transversalitat, però sense deixar de fer-ho. S’avançarà, com diu ell, “sense confrontar els sentiments de pertinença de manera maldestre” però sense renunciar al dret a l’autodeterminació, ni a la resta de sobiranies, ni a cap dret social o polític.
No s’ha de fracturar el país, ens diuen, no s’ha vulnerar la legalitat que és la norma bàsica de convivència de la qual ens hem de dotat. Qui ho diu, però, no reconeix les múltiples fractures presents a la societat, les que es concreten en l’accés a l’habitatge o a la sanitat, o a l’educació, les econòmiques, les dels drets bàsics que es neguen a alguns dels nostres veïns o les de gènere, tan òbvies, tant dolorosament vives en els darrers temps. Ni tampoc s’ha adonat, encara, de la degradació i la corrupció del règim de poder que ens governa, de la buidor del sistema democràtic que teòricament hauria de garantir la sobirania dels ciutadans.
En Jordi Cuixart, tan humà, tan somrient, tan digne, tan intens, tan compromès en totes les bones causes, ha d’escriure des de la presó. Ell i les seves lluites compartides, les que al llarg dels darrers anys han dignificat aquest país, ens ha de parlar des de la presó d’un futur més just, més lliure, més democràtic, més fraternal i més solidari. Des de la presó. No sóc capaç de trobar cap argument més potent i més incontestable que aquest, per dir el que vull dir.
