No sé si recordaran Misery d’Stephen King. Recordo haver vist la pel·lícula quan era molt jove i que em va provocar gran espaordiment i algun malson. El llibre el tinc, ja no sé on, perquè sempre l’he ignorat expressament ja que no volia tornar a recordar alguns episodis massa cruels per a mi. Doncs bé, ara fa uns dies vaig visionar la pel·lícula de Roman Polanski: Basada en una història real. Aquesta pel·lícula es basa en un llibre de Delphine de Vigan que s’anomena igual. Quan vaig sortir del cine amb uns amics no vam poder deixar de preguntar-nos què havíem vist realment. Si la figura de L. en el llibre i Elle a la pel·lícula era real. Quan vaig arribar a casa vaig fer recerca i no vaig parar fins a trobar el llibre de l’autora francesa, comprat ràpidament en ebook, perquè tenia pressa a desvetllar “la realitat”. Fa uns moments que he acabat el llibre i m’he quedat igual, amb la pregunta permanent, la qual em ressona: És real L.? O Bé és una doble, una ficció literària de l’autora? Aquesta ens descriu la seva vida (Delphine), “tal i com és”, fent referència també a l’èxit de la seva última novel·la, La nuit, com a la seva vida real, o sigui que aparentment és biogràfica. De cop apareix a la seva vida un personatge, Elle/L., misteriós que es va apoderant de la vida de l’escriptora fins i tot suplantant-la. El problema i la gràcia de la novel·la és que no et dóna pistes per discernir si L. és la mateixa autora. Aparentment et fa seguir un camí traçat molt ben estudiat perquè el lector agafi una gran seguretat per saber distingir el que és real del que no per, finalment, amb una sola frase desmuntar-te tot allò que has cregut fins al moment i no pots deixar de preguntar-te: És real la realitat? Pregunta cartesina que aquí agafa caires literaris. És real L.? L. és ficció perquè és dins en una novel·la, però és real? I te n’adones que estàs fent giragonses sobre el mateix lloc. Té sentit preguntar-se què és real en la matèria de la ficció literària?
Casualment em ve a la memòria un llibre que em va caure a les mans fa poc: La mirada de los peces de Sergio del Molino on l’autor recorda, inventa, relata la vida del seu professor de filosofia que es va acabar suïcidant i de com havia intentat viure una vida totalment d’acord amb els seus ideals. També “basada en fets reals”, l’autor va recordant, relatant, en definitiva inventant episodis de la vida del seu professor i de com ell se’n va fer un relat que ara té la necessitat d’explicar. No és el mateix relat que el professor volia deixar escrit ni el dels seus companys, però és que la mirada dels peixos del gran mar no és la mateixa segons les condicions de cada peix.
Tot això em porta a Nietzsche i la seva mania també de fer-nos notar el poder/engany de la paraula. A veritat i mentida en sentit extramoral ens abandona al bell mig de la perspectiva i de com la paraula crea la realitat. La paraula que nosaltres usem, que té sentits múltiples, que ens porta a intentar definir la “realitat”. Definir la realitat? Inventar? I què és escriure? Crear, inventar, donar una perspectiva aïllant una parcel·la de la “nostra realitat” per tal de mostrar-la tal i com la veiem.
I tornant al llibre de Delphine de Vigan, Basada en un història real, no deixem de preguntar-nos sense adonar-nos si la ficció que ha construït és real. Se n’adonen? En la mateixa pregunta ja hi ha la resposta perquè les paraules queden petites per parlar de metahistòries, metaliteratura i metafísica. En el llibre queda clar que la vida de L. està “inventada” a partir de trossos de llibres de la seva biblioteca. Una vida construïda a partir de diferents autors, totalment creïble i que per això ens fa dubtar de si és una paranoia de l’autora, ja que segurament la seva doble literària o ella mateixa escriu a partir de tots els llibres que ha llegit, encara que sigui inconscientment. No ho fan tots els escriptors això? No relatem les nostres experiències a partir de tots els pòsits literaris que tenim? Jo mateixa, no acabo de relatar un punt de vista teixit de molts altres autors que m’han marcat?