Ens trobem amb l’Eva Llinàs al local d’El Butlletí de Llagostera, l’últim dilluns de maig a les 17h, quan surt de la feina. Vuitena a la Marató des Sables del Perú, i vintena a la del Marroc. Tinc de periodista el mateix que de comptable: res, però porto un full amb tot de coses que em fa il·lusió de preguntar-li. En Pau Turón ens hi acompanya amb una càmera. L’Eva i jo compartim la passió pel córrer, cosa que converteix el que hauria de ser una entrevista en més aviat una conversa. Això són deures de reestructuració del text, però tant se val. Vull saber-ne més, d’aquesta dona de Llagostera capaç de córrer sis dies seguits pel desert passant les nits en una haima. Pobre de mi, que prou feines tinc per acabar les mitges maratons.
—Com entrenes?
Entreno pel meu compte. Tinc qui em dona consells, però no m’entrena específicament ningú. Intento entrenar cinc dies a la setmana, a les tardes, sortint de la feina: dos o tres dies de càrdio (spining o córrer) de més o menys una hora i mitja i dos entrenaments de força al gimnàs.
—Segueixes una dieta específica?
No (riu). Tinc la sort que m’agrada menjar bastant sa. No faig dieta, menjo el que m’agrada, però tinc la sort que el que m’agrada és saludable.
—Quan vas començar en aquest món?
A córrer? A veure… Sempre he anat fent coses d’esport: snow, spining, alpinisme… el que passa és que al món de les curses per etapes, que és el que he fet aquest últim any, no vaig entrar-hi fins l’any passat. Waa Ultra, la marca de roba, em va seleccionar per córrer amb un equip de noies la Mitja Marató des Sables de Fuerteventura. Llavors, a partir d’aquí, vaig començar a entrenar. Tenia molt poc temps: m’ho van proposar al juliol i la cursa era al setembre. Arran d’això, Waa em va donar una inscripció per anar al Perú i després una per al Marroc.
—Lesions…?
Cap d’important! (riu). Cosetes…sempre! Mai no està tot perfecte.
—Com va ser, això de començar córrer pel desert?
A mi en realitat el que m’agrada és la muntanya. Això del desert ha estat per casualitat, com et deia. Sabia més o menys què era la Marató des Sables, però mai no m’havia plantejat córrer-la. No sabia ni que era tota pel desert ni que era en autosuficiència, que havies de portar tot el pes… no en tenia ni idea! (riu). Fins que no em van seleccionar, res.
—Què és el més dur, de les Maratons des Sables: el calor, la sorra, els quilòmetres…?
El conjunt de tot, sens dubte. Els quilòmetres jo crec que són el de menys. Dius 250km i la gent es posa les mans al cap, però això no seria res si no fos per les condicions en què ho has de fer. Començant per l’organització prèvia… és molt complicada la logística. Surts el primer dia amb tot el que necessitaràs durant tota la cursa, amb una motxilla de 10kg a l’esquena. No pots rebre ajuda externa.
—I què hi dus, a la motxilla?
Molt de menjar i aigua. De roba, poca. Bàsicament, el 80% és menjar i aigua. També hi ha el material obligatori que has de portar sí o sí: la brúixola, encenedor, pastilles per encendre foc…
—Quina és més dura de les dues Maratons, la del Perú o la del Marroc?
El terreny és més dur al Perú, el que passa és que el desert d’Ica és espectacular, un paisatge brutal. En canvi, a Marroc, el passatge és més monòton i es fa mentalment molt més dur.
—Quin era el teu objectiu abans de sortir a les curses? Buscaves una posició o acabar-les?
Acabar. Vaig córrer les dues amb poc temps de preparació. La del Perú era just un mes després de la de Fuerteventura, i per Marroc, entre una lesió que vaig tenir i les festes nadalenques, també vaig entrenar només un mes. La veritat és que no m’esperava fer les posicions que he fet. I dono més valor encara a la 20a del Marroc, que era la 33a edició i el nivell era molt alt, que a la 8a del Perú. De fet al Sàhara volia córrer sense pressió, sense mirar quant anava, però justament a l’última etapa m’ho van dir!
—Com gestiones el ritme en tants dies i tantes hores per no passar-te?
El primer dia surts amb molta precaució. Vas molt carregat i tens sis etapes per endavant. Portes molts quilos a sobre i no pots córrer a un gran ritme per molt que ho vulguis donar tot. Jo crec que comences lenta, llavors vas pujant i els últims dies acabes com pots! (riu). Has de pensar que les nits es fan molt dures. Dorms en una haima amb una màrfega i prou. Una nit vam tenir una tempesta de sorra i no vaig dormir gens.
—I ja per acabar: quins plans tens en l’àmbit esportiu?
En principi de desert ja està. En principi (riu). No descarto repetir algun dia, però, com a mínim a curt termini, no. Ara m’agradaria fer-ne de muntanya. No tinc cap gran objectiu, però no paro. Correré els 27km de Bastions i a la Trail Ulldeter.
